Accés al contingut Accés al menú de la secció
Portal Jurídic  > Cercador de normativa
 
Afegeix-lo a la meva selecció i subscriu-m'hi
Afegeix-lo a la meva selecció
PDF
Relació cronològica
Matèries relacionades
Lupa
Accedeix a la cerca
Contacte

Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del codi penal

Dades bàsiques
  • Rang del document Llei orgànica

  • Organisme emissor Cap de l'Estat

  • Núm. del document 10/1995

  • Data del document 23/11/1995

  • Data de publicació 24/11/1995

  • Diari oficial BOE

  • Núm. 281

Afectacions
Afectacions passives (840)
TEXT CONSOLIDAT

Advertiment


Aquesta Llei entra en vigor el 24 de maig de 1996. No obstant això, l'article 19 entra en vigor el 13 de gener de 2001, quan entra en vigor la Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors, tal com disposa el paràgraf segon de la disposició final setena.

D’acord amb l’article únic.258 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març (BOE núm. 77, de 31 de març, i suplement en català de la mateixa data), totes les referències als termes incapaç o incapaços incloses en la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal se substitueixen pels termes persona amb discapacitat necessitada d’una protecció especial o persones amb discapacitat necessitades d’una protecció especial. Així mateix, totes les referències al terme minusvalidesa se substitueixen pel terme discapacitat.
 
D’acord amb l’article únic.259 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març (BOE núm. 77, de 31 de març, i suplement en català de la mateixa data), totes les referències al rei incloses en la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal se substitueixen pels termes rei o reina. Així mateix, les referències al príncep hereu de la Corona se substitueixen per príncep o princesa d’Astúries.
 
D’acord amb l’article únic.260 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març (BOE núm. 77, de 31 de març, i suplement en català de la mateixa data), totes les referències al terme comís incloses en la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal se substitueixen pel terme decomís.

Exposició de motius


Si s’ha arribat a definir l’ordenament jurídic com un conjunt de normes que regulen l’ús de la força, es pot entendre fàcilment la importància del Codi penal en qualsevol societat civilitzada. El Codi penal defineix els delictes i faltes que constitueixen els pressupòsits de l’aplicació de la forma suprema que pot revestir el poder coactiu de l’Estat: la pena criminal. En conseqüència, ocupa un lloc preeminent en el conjunt de l’ordenament, fins al punt que, no sense raó, se l’ha considerat una espècie de «constitució negativa». El Codi penal ha de tutelar els valors i principis bàsics de la convivència social. Quan aquests valors i principis canvien, també ha de canviar. No obstant això, al nostre país, malgrat les profundes modificacions d’ordre social, econòmic i polític, el text vigent data, en el que es pot considerar el nucli bàsic, del segle passat. Així doncs, la necessitat de reformar-lo no es pot discutir.

A partir dels diferents intents de reforma que s’han dut a terme des de la instauració del règim democràtic, el Govern ha elaborat el projecte que sotmet a la discussió i aprovació de les cambres. Per això, ha d’exposar, encara que sigui de manera succinta, els criteris en què s’inspira, malgrat que es puguin deduir amb facilitat de la lectura del text.

L’eix dels criteris ha estat, com és lògic, l’adaptació positiva del nou Codi penal als valors constitucionals. Els canvis que el projecte introdueix en aquesta direcció són innombrables, però val la pena destacar-ne uns quants.

En primer lloc, es proposa una reforma total de l’actual sistema de penes, de manera que permeti atènyer, tant com sigui possible, els objectius de resocialització que la Constitució li assigna. El sistema que es proposa simplifica, d’una banda, la regulació de les penes privatives de llibertat, alhora que amplia les possibilitats de substituir-les per d’altres que afectin béns jurídics menys bàsics, i, d’una altra, introdueix canvis en les penes pecuniàries, adoptant el sistema de dies-multa i afegint-hi els treballs en benefici de la comunitat.

En segon lloc, s’ha afrontat l’antinòmia que hi ha entre el principi d’intervenció mínima i les necessitats creixents de tutela en una societat cada vegada més complexa, acollint prudentment noves formes de delinqüència, però alhora eliminant figures delictives que han perdut la raó de ser. En el primer sentit, s’ha de destacar la introducció dels delictes contra l’ordre socioeconòmic o la nova regulació dels delictes relatius a l’ordenació del territori i dels recursos naturals; en el segon, la desaparició de les figures complexes de robatori amb violència i intimidació en les persones que, sorgides en el marc de la lluita contra el bandolerisme, han de desaparèixer per deixar pas a l’aplicació de les regles generals.

En tercer lloc, s’ha donat especial relleu a la tutela dels drets fonamentals i s’ha procurat dissenyar amb especial mesura el recurs a l’instrument punitiu allà on hi ha en joc l’exercici de qualsevol d’aquells: com a exemple, d’una banda, la tutela específica de la integritat moral i, d’una altra, la nova regulació dels delictes contra l’honor. En tutelar específicament la integritat moral, s’atorga al ciutadà una protecció més forta davant la tortura, i en configurar els delictes contra l’honor de la manera que es proposa, s’atorga a la llibertat d’expressió tota la rellevància que pot i que ha de reconèixer-li un règim democràtic.

En quart lloc, i de conformitat amb l’objectiu de tutela i respecte als drets fonamentals, s’ha eliminat el règim de privilegi de què fins ara han gaudint les ingerències il·legítimes dels funcionaris públics en l’àmbit dels drets i llibertats dels ciutadans. Per tant, es proposa que les detencions, entrades i escorcolls en el domicili que dugui a terme una autoritat o funcionari llevat dels casos permesos per la llei es tractin com a formes agreujades dels corresponents delictes comuns, i no pas com fins ara ho han estat, és a dir, com a delictes especials incomprensiblement i injustificadament atenuats.

En cinquè lloc, s’ha procurat avançar en el camí de la igualtat real i efectiva, i s’ha intentat acomplir la tasca que, en aquest sentit, imposa la Constitució als poders públics. És cert que no és el Codi penal l’instrument més important per portar a terme aquesta tasca; tanmateix, hi pot contribuir eliminant regulacions que són un obstacle per a la seva realització o introduint mesures de tutela en situacions discriminatòries. A més de les normes que atorguen una protecció específica davant les activitats que tendeixen a la discriminació, s’ha d’esmentar la nova regulació dels delictes contra la llibertat sexual. Amb aquesta regulació es pretén adequar els tipus penals al bé jurídic protegit, el qual ja no és, tal com ho havia estat històricament, l’honestedat de la dona, sinó la llibertat sexual de tothom. Sota la tutela de l’honestedat de la dona s’amagava una situació de greuge intolerable, que la regulació que es proposa elimina totalment. Pot sorprendre la novetat de les tècniques punitives utilitzades; però, en aquest cas, allunyar-se de la tradició sembla un encert.

Deixant l’àmbit dels principis i baixant al de les tècniques d’elaboració, aquest projecte difereix dels anteriors en la pretensió d’universalitat. S’havia actuat amb la idea que el Codi penal constituís una regulació completa del poder punitiu de l’Estat. La realització d’aquesta idea partia d’un dèficit, atesa la importància que té al nostre país la potestat sancionadora de l’Administració; però, a més, era innecessària i pertorbadora.

Innecessària, perquè l’opció del segle XIX a favor del Codi penal i en contra de les lleis especials es basava en el fet innegable que el legislador, quan elaborava un codi, estava constret, per raons externes de transcendència social, a respectar els principis constitucionals, cosa que no passava, o passava menys, en el cas d’una llei particular. En el marc d’un constitucionalisme flexible, aquest era un argument d’especial importància per fonamentar la pretensió d’universalitat absoluta del Codi. Avui, tanmateix, tant el Codi penal com les lleis especials estan jeràrquicament subordinats a la Constitució i obligats a sotmetre-s’hi, no només per aquesta jerarquia, sinó també per l’existència d’un control jurisdiccional de la constitucionalitat. Consegüentment, les lleis especials no poden suscitar la prevenció que provocaven històricament.

Pertorbadora, perquè tot i que és innegable que un codi no mereixeria aquest nom si no contingués la major part de les normes penals i, per descomptat, els principis bàsics informadors de tota la regulació, el cert és que hi ha matèries que difícilment s’hi poden introduir. Perquè, si una pretensió relativa d’universalitat és inherent a la idea de codi, també ho són les d’estabilitat i fixesa, i hi ha àmbits en què, per l’especial situació de la resta de l’ordenament, o per la naturalesa mateixa de les coses, aquesta estabilitat i fixesa són impossibles. Aquest és el cas, per exemple, dels delictes relatius al control de canvis. En aquests delictes, la modificació constant de les condicions econòmiques i del context normatiu, en el qual, tant si es vol com si no es vol, s’integren aquesta mena de delictes, aconsella situar les normes penals en aquest context i deixar-les fora del Codi: d’altra banda, aquesta és la nostra tradició, i en els països del nostre entorn no hi falten exemples caracteritzats d’una manera de fer semblant.

Així doncs, en aquest cas i en altres de semblants, s’ha optat per remetre a les lleis especials corresponents la regulació penal de les matèries respectives. La mateixa tècnica s’ha utilitzat per a les normes reguladores de la despenalització de la interrupció voluntària de l’embaràs. En aquest cas, al costat de raons semblants a les exposades anteriorment, es podria argüir que no es tracta de normes incriminatòries, sinó de normes que regulen supòsits de no-incriminació. El Tribunal Constitucional va exigir que, en la configuració d’aquests supòsits, s’adoptessin garanties que no semblen pròpies d’un codi penal, sinó més aviat d’un altre tipus de norma.

A l’hora d’elaborar el projecte s’han tingut molt presents les discussions parlamentàries del de 1992, el dictamen del Consell General del Poder Judicial, l’estat de la jurisprudència i les opinions de la doctrina científica. S’ha dut a terme des de la idea, profundament sentida, que el Codi penal ha de ser de tots i que, per tant, s’han d’escoltar totes les opinions i optar per les solucions que semblin més raonables, és a dir, per les que tothom hauria de poder acceptar.

No es pretén haver realitzat una obra perfecta, sinó, simplement, una obra útil. El Govern no hi té l’última paraula, sinó només la primera. Amb aquest projecte es limita, doncs, a pronunciar-la i invita totes les forces polítiques i tots els ciutadans a col·laborar en la tasca de perfeccionar-lo. Només si tots volem tenir un codi penal millor i contribuïm a aconseguir-ho es pot assolir un objectiu la importància del qual difícilment es podria exagerar per a la convivència i el gaudi pacífic dels drets i les llibertats que la Constitució proclama.

Títol preliminar

De les garanties penals i de l’aplicació de la llei penal

Article 1


1. No ha de ser castigada cap acció ni omissió que una llei anterior a la seva perpetració no hagi previst com a delicte.

2. Les mesures de seguretat només es poden aplicar si es donen els pressupòsits que la llei estableix prèviament.
  • Article 1 apartat 1 modificat per l'article únic.1 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 2


1. No ha de ser castigat cap delicte amb pena que no estigui prevista per una llei anterior a la seva perpetració. Tampoc tenen efecte retroactiu les lleis que estableixin mesures de seguretat.

2. No obstant això, tenen efecte retroactiu les lleis penals que afavoreixin el reu, encara que en entrar en vigor s’hagi dictat sentència ferma i el subjecte estigui complint condemna. En cas de dubte sobre la determinació de la llei més favorable, s’ha d’escoltar el reu. Els fets comesos sota la vigència d’una llei temporal han de ser jutjats, tanmateix, de conformitat amb aquesta, llevat que es disposi de manera expressa el contrari.
  • Article 2 apartat 1 modificat per l'article únic.2 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 3


1. No es pot executar cap pena ni mesura de seguretat si no és en virtut d’una sentència ferma dictada pel jutge o tribunal competent, d’acord amb les lleis processals.

2. Tampoc es pot executar cap pena ni mesura de seguretat en una altra forma que la que prescriuen la llei i els reglaments que la despleguen, ni amb altres circumstàncies o accidents que els que expressa el text. L’execució de la pena o de la mesura de seguretat s’ha de realitzar sota el control dels jutges i tribunals competents.

Article 4


1. Les lleis penals no s’han d’aplicar a casos diferents dels que aquestes comprenguin de manera expressa.

2. En el cas que un jutge o tribunal, en l’exercici de la seva jurisdicció, tingui esment d’alguna acció o omissió que, sense estar penada per la llei, estimi digna de repressió, s’ha d’abstenir de qualsevol procediment sobre aquesta acció o omissió i ha d’exposar al Govern les raons per les quals creu que ha de ser objecte de sanció penal.

3. De la mateixa manera ha de recórrer al Govern per exposar el que cregui convenient sobre la derogació o modificació del precepte o la concessió d’un indult, sense perjudici d’executar de manera immediata la sentència, quan de l’aplicació rigorosa de les disposicions de la llei resulti penada una acció o omissió que, segons el parer del jutge o tribunal, no ho hauria de ser, o quan la pena sigui notablement excessiva, atesos el mal causat per la infracció i les circumstàncies personals del reu.

4. Si hi ha petició d’indult, i el jutge o tribunal ha apreciat en una resolució fonamentada que per complir la pena pot resultar vulnerat el dret a un procés sense dilacions indegudes, ha de suspendre’n l’execució mentre no s’emeti resolució sobre la petició formulada.

El jutge o tribunal també poden suspendre l’execució de la pena, mentre no s’emeti resolució sobre l’indult, quan, en cas que s’executi la sentència, la finalitat d’aquest pugui resultar il·lusòria.

Article 5


No hi ha pena sense dol o imprudència.

Article 6


1. Les mesures de seguretat es fonamenten en la perillositat criminal del subjecte al qual s’imposen, exterioritzada en la comissió d’un fet previst com a delicte.

2. Les mesures de seguretat no poden resultar ni més costoses ni de més durada que la pena abstractament aplicable al fet comès, ni excedir el límit del que és necessari per prevenir la perillositat de l’autor.

Article 7


A l’efecte de determinar la llei penal aplicable en el temps, els delictes es consideren comesos en el moment en què el subjecte executa l’acció o omet l’acte que estava obligat a realitzar.
  • Article 7 modificat per l'article únic.3 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 8


Els fets susceptibles de ser qualificats d’acord amb dos o més preceptes d’aquest Codi, i no compresos en els articles 73 a 77, s’han de castigar observant les regles següents:

1a. El precepte especial s’aplica amb preferència al general.

2a. El precepte subsidiari s’aplica només si manca el principal, tant si se’n declara de manera expressa la subsidiarietat, com si aquesta és tàcitament deduïble.

3a. El precepte penal més ampli o complex absorbeix els que castiguin les infraccions consumides en aquell.

4a. Si manquen els criteris anteriors, el precepte penal més greu exclou els que castiguin el fet amb una pena inferior.

Article 9


Les disposicions d’aquest títol s’han d’aplicar als delictes que estiguin penats per lleis especials. Les altres disposicions d’aquest Codi s’han d’aplicar com a supletòries en tot el que aquelles no hagin previst de manera expressa.
  • Article 9 modificat per l'article únic.4 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Llibre I

Disposicions generals sobre els delictes, les persones responsables, les penes, les mesures de seguretat i altres conseqüències de la infracció penal
  • Llibre I rúbrica modificada per l'article únic.5 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Títol I

De la infracció penal

Capítol I

Dels delictes
  • Capítol I rúbrica modificada per l'article únic.6 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 10


Són delictes les accions i omissions doloses o imprudents penades per la llei.
  • Article 10 modificat per l'article únic.7 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 11


Els delictes que consisteixin en la producció d’un resultat només s’han d’entendre comesos per omissió quan el fet de no evitar-lo, en infringir un especial deure jurídic de l’autor, equivalgui, segons el sentit del text de la llei, a la seva causació. A aquest efecte s’ha d’equiparar l’omissió a l’acció:

a) Quan hi hagi una obligació legal o contractual específica d’actuar.

b) Quan qui omet hagi creat una ocasió de risc per al bé jurídicament protegit mitjançant una acció o omissió precedent.
  • Article 11 modificat per l'article únic.8 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 12


Les accions o omissions imprudents només s’han de castigar quan ho disposi la llei de manera expressa.

Article 13


1. Són delictes greus les infraccions que la llei castiga amb pena greu.

2. Són delictes menys greus les infraccions que la llei castiga amb pena menys greu.

3. Són delictes lleus les infraccions que la llei castiga amb pena lleu.

4. Quan la pena, per la seva extensió, es pugui incloure alhora entre les esmentades en els dos primers números d’aquest article, el delicte s’ha de considerar, en tot cas, com a greu. Quan la pena, per la seva extensió, es pugui considerar com a lleu i com a menys greu, el delicte s’ha de considerar, en tot cas, com a lleu.
  • Article 13 apartats 3 i 4 modificats per l'article únic.9 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 14


1. L’error invencible sobre un fet constitutiu de la infracció penal exclou la responsabilitat criminal. Si l’error, ateses les circumstàncies del fet i les personals de l’autor, és vencible, la infracció ha de ser castigada, si s’escau, com a imprudent.

2. L’error sobre un fet que qualifiqui la infracció o sobre una circumstància agreujant, n’impedeix l’apreciació.

3. L’error invencible sobre la il·licitud del fet constitutiu de la infracció penal exclou la responsabilitat criminal. Si l’error és vencible, s’ha d’aplicar la pena inferior en un o dos graus.

Article 15


Són punibles el delicte consumat i la temptativa de delicte.
  • Article 15 modificat per l'article únic.10 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 16


1. Hi ha temptativa si el subjecte inicia l’execució del delicte directament per fets exteriors, i practica tots o una part dels actes que objectivament haurien de produir el resultat, i tanmateix aquest no es produeix per causes independents de la voluntat de l’autor.

2. Queda exempt de responsabilitat penal pel delicte intentat qui n’eviti voluntàriament la consumació, tant si desisteix de l’execució iniciada com si impedeix que es produeixi el resultat, sense perjudici de la responsabilitat en què pugui haver incorregut pels actes executats, si aquests constitueixen un altre delicte.

3. Si en un fet hi intervenen diversos subjectes, queden exempts de responsabilitat penal el qui o els qui desisteixen de l’execució iniciada, i n’impedeixen o n’intenten impedir, seriosament, ferma i decidida, la consumació, sense perjudici de la responsabilitat en què puguin haver incorregut pels actes executats, si aquests constitueixen un altre delicte.
  • Article 16 apartats 2 i 3 modificats per l'article únic.11 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 17


1. La conspiració existeix quan dues o més persones es concerten per executar un delicte i resolen executar-lo.

2. La proposició existeix quan qui ha resolt cometre un delicte invita una altra o unes altres persones a participar-hi.

3. La conspiració i la proposició per delinquir només s’han de castigar en els casos previstos especialment en la llei.
  • Article 17 modificat per l'article únic.12 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 18


1. La provocació existeix quan directament s’incita mitjançant la impremta, la radiodifusió o qualsevol altre mitjà d’eficàcia semblant, que faciliti la publicitat, o davant d’una concurrència de persones, a perpetrar un delicte.

És apologia, a l’efecte d’aquest Codi, exposar, davant d’una concurrència de persones o per qualsevol mitjà de difusió, idees o doctrines que exalcin el crim o n’enalteixin l’autor. L’apologia només és delictiva com a forma de provocació i si per la seva naturalesa i circumstàncies constitueix una incitació directa a cometre un delicte.

2. La provocació ha de ser castigada exclusivament en els casos en què ho preveu la llei.

Si la perpetració del delicte segueix a la provocació, ha de ser castigada com a inducció.

Capítol II

De les causes que eximeixen de la responsabilitat criminal

Article 19


Els menors de divuit anys no són responsables criminalment d’acord amb aquest Codi.

Quan un menor d’aquesta edat cometi un fet delictiu, pot ser-ne responsable d’acord amb el que disposa la llei que regula la responsabilitat penal del menor.

* Aquest article entra en vigor el 13 de gener de 2001, quan entra en vigor la Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors, tal com disposa el paràgraf segon de la disposició final setena.

Article 20


Estan exempts de responsabilitat criminal:

1r. El qui en el moment de cometre la infracció penal, a causa de qualsevol anomalia o alteració psíquica, no pugui comprendre la il·licitud del fet o actuar d’acord amb aquesta comprensió.

El trastorn mental transitori no eximeix de pena si l’ha provocat el subjecte amb el propòsit de cometre el delicte o n’hagi previst o n’hagi hagut de preveure la comissió.

2n. El qui en el moment de cometre la infracció penal estigui en estat d’intoxicació plena pel consum de begudes alcohòliques, drogues tòxiques, estupefaents, substàncies psicòtropes o d’altres que produeixin efectes anàlegs, sempre que no hagi buscat amb el propòsit de cometre-la o no n’hagi previst o n’hagi hagut de preveure la comissió, o estigui sota la influència d’una síndrome d’abstinència, a causa de la seva dependència d’aquestes substàncies, que li impedeixi comprendre la il·licitud del fet o actuar de conformitat amb aquesta comprensió.

3r. El qui, pel fet de patir alteracions en la percepció des del naixement o des de la infància, tingui alterada greument la consciència de la realitat.

4t. El qui actuï en defensa de la persona o drets propis o aliens, sempre que hi concorrin els requisits següents:

Primer. Agressió il·legítima. En cas de defensa dels béns, es considera agressió il·legítima l’atac als béns que constitueixi delicte i els posi en greu perill de deteriorament o pèrdua imminents. En cas de defensa del domicili o les seves dependències, es considera agressió il·legítima l’entrada indeguda en aquell o aquestes.

Segon. Necessitat racional del mitjà utilitzat per impedir-la o repel·lir-la.

Tercer. Falta de provocació suficient per part del defensor.

5è. El qui, en estat de necessitat, per evitar un mal a si mateix o a un altre lesioni un bé jurídic d’una altra persona o infringeixi un deure, sempre que hi concorrin els requisits següents:

Primer. Que el mal causat no sigui més gran que el que es tracta d’evitar.

Segon. Que la situació de necessitat no hagi estat provocada intencionadament pel subjecte.

Tercer. Que el necessitat no tingui, pel seu ofici o càrrec, obligació de sacrificar-se.

6è. El qui actuï impulsat per una por insuperable.

7è. El qui actuï en compliment d’un deure o en l’exercici legítim d’un dret, ofici o càrrec.

En els supòsits dels tres primers números s’han d’aplicar, si s’escau, les mesures de seguretat que preveu aquest Codi.
  • Article 20 numeral 4t, punt primer modificat per l'article únic.13 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol III

De les circumstàncies que atenuen la responsabilitat criminal

Article 21


Són circumstàncies atenuants:

1a. Les causes expressades en el capítol anterior si no hi concorren tots els requisits necessaris per eximir de responsabilitat en els casos respectius.

2a. Que el culpable actuï a causa de la seva greu addicció a les substàncies esmentades al número 2n de l’article anterior.

3a. La d’actuar per causes o estímuls tan poderosos que hagin produït arravatament, obcecació o un altre estat passional d’entitat semblant.

4a. Que el culpable, abans de conèixer que el procediment judicial es dirigeix contra ell, hagi confessat la infracció a les autoritats.

5a. Que el culpable hagi reparat el dany ocasionat a la víctima, o n’hagi disminuït els efectes, en qualsevol moment del procediment i amb anterioritat a l’acte del judici oral.

6a. La dilació extraordinària i indeguda en la tramitació del procediment, sempre que no sigui atribuïble al mateix inculpat i que no tingui proporció amb la complexitat de la causa.

7a. Qualsevol altra circumstància d’anàloga significació que les anteriors.
  • Article 21 modificat per l'article únic.1 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol IV

De les circumstàncies que agreugen la responsabilitat criminal

Article 22


Són circumstàncies agreujants:

1a. Executar el fet amb traïdoria.

Hi ha traïdoria quan el culpable comet qualsevol dels delictes contra les persones utilitzant en l’execució mitjans, maneres o formes que tendeixin directament o especialment a assegurar-la, sense el risc que per a la seva persona pugui procedir de la defensa per part de l’agreujat.

2a. Executar el fet mitjançant una disfressa, amb abús de superioritat o aprofitant les circumstàncies de lloc, temps o auxili d’altres persones que afebleixin la defensa de l’agreujat o facilitin la impunitat del delinqüent.

3a. Executar el fet mitjançant un preu, una recompensa o una promesa.

4a. Cometre el delicte per motius racistes, antisemites o una altra classe de discriminació referent a la ideologia, religió o creences de la víctima, l’ètnia, raça o nació a la qual pertanyi, el seu sexe, orientació o identitat sexual, raons de gènere, la malaltia o discapacitat que pateixi.

5a. Augmentar deliberadament i inhumana el sofriment de la víctima, i causar-li sofriments innecessaris per executar el delicte.

6a. Actuar amb abús de confiança.

7a. Prevaler-se del caràcter públic que tingui el culpable.

8a. Ser reincident.

Hi ha reincidència si, en delinquir, el culpable ha estat condemnat executòriament per un delicte comprès en el mateix títol d’aquest Codi, sempre que sigui de la mateixa naturalesa.

A l’efecte d’aquest número, no es computen els antecedents penals cancel·lats o que hagin de ser-ho, ni els que corresponguin a delictes lleus.
Les condemnes fermes de jutges o tribunals imposades en altres estats de la Unió Europea produeixen els efectes de reincidència llevat que l’antecedent penal s’hagi cancel·lat o es pugui cancel·lar d’acord amb el dret espanyol.
  • Article 22 circumstàncies 4a i 8a modificades per l'article únic.14 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 22 circumstància 4a modificada per l'article únic.2 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol V

De la circumstància mixta de parentiu

Article 23


És circumstància que pot atenuar o agreujar la responsabilitat, segons la naturalesa, els motius i els efectes del delicte, el fet que el perjudicat sigui o hagi estat cònjuge o estigui o hagi estat lligat de forma estable per anàloga relació d’afectivitat, o sigui ascendent, descendent o germà per naturalesa o adopció de l’ofensor o del seu cònjuge o convivent.
  • Article 23 modificat per l'article 1.1 de la Llei orgànica 11/2003, de 29 de setembre, de mesures concretes en matèria de seguretat ciutadana, violència domèstica i integració social dels estrangers.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol VI

Disposicions generals

Article 24


1. A l’efecte penal, es considera autoritat el qui per si mateix o com a membre d’alguna corporació, tribunal o òrgan col·legiat tingui comandament o exerceixi jurisdicció pròpia. En tot cas, tenen la consideració d’autoritat els membres del Congrés dels Diputats, del Senat, de les assemblees legislatives de les comunitats autònomes i del Parlament Europeu. També es consideren autoritat els funcionaris del Ministeri Fiscal.

2. Es considera funcionari públic tothom qui per disposició immediata de la llei o per elecció o per nomenament d’una autoritat competent participi en l’exercici de funcions públiques.

Article 25


A l’efecte d’aquest Codi, s’entén per discapacitat aquella situació en què es troba una persona amb deficiències físiques, mentals, intel·lectuals o sensorials de caràcter permanent que, quan interactua amb diverses barreres, puguin limitar-ne o impedir-ne la participació plena i efectiva en la societat, en igualtat de condicions amb les altres.

Així mateix, a l’efecte d’aquest Codi, s’entén per persona amb discapacitat necessitada d’una protecció especial aquella persona amb discapacitat que, tant si té modificada judicialment la seva capacitat d’obrar com si no, requereix assistència o suport per exercir la seva capacitat jurídica i per prendre decisions respecte de la seva persona, dels seus drets o interessos a causa de les seves deficiències intel·lectuals o mentals de caràcter permanent.
  • Article 25 modificat per l'article únic.15 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 26


A l’efecte d’aquest Codi, es considera document tot suport material que expressi o incorpori dades, fets o narracions amb eficàcia probatòria o amb qualsevol altre tipus de rellevància jurídica.

Títol II

De les persones criminalment responsables dels delictes
  • Títol II rúbrica modificada per l'article únic.16 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 27


Són responsables criminalment dels delictes els autors i els còmplices.
  • Article 27 modificat per l'article únic.17 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 28


Són autors els qui realitzen el fet per si sols, conjuntament o per mitjà d’altri de qui se serveixen com a instrument.

També es consideren autors:

a) Els qui indueixen directament a altri a executar-lo.

b) Els qui cooperen en l’execució amb un acte sense el qual no s’hauria efectuat.

Article 29


Són còmplices els qui, malgrat no estar compresos a l’article anterior, cooperin a executar el fet amb actes anteriors o simultanis.

Article 30


1. En els delictes que es cometin utilitzant mitjans o suports de difusió mecànics no han de respondre criminalment ni els còmplices ni els qui els hagin afavorit personalment o realment.

2. Els autors als quals es refereix l’article 28 n’han de respondre de manera esglaonada, excloent i subsidiària d’acord amb l’ordre següent:

1r. Els qui realment hagin redactat el text o produït el signe de què es tracti, i els qui els hagin induït a realitzar-ho.

2n. Els directors de la publicació o programa en què es difongui.

3r. Els directors de l’empresa editora, emissora o difusora.

4t. Els directors de l’empresa enregistradora, reproductora o impressora.

3. Quan per qualsevol motiu diferent de l’extinció de la responsabilitat penal, fins i tot la declaració de rebel·lia o la residència fora d’Espanya, no es pugui perseguir cap de les persones compreses en algun dels números de l’apartat anterior, el procediment s’ha de dirigir contra les esmentades al número immediatament posterior.
  • Article 30 apartat 1 modificat per l'article únic.18 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 31


El que actuï com a administrador de fet o de dret d’una persona jurídica, o en nom o representació legal o voluntària d’un altre, respon personalment, encara que no hi concorrin les condicions, qualitats o relacions que la corresponent figura de delicte requereix per poder ser-ne subjecte actiu, si aquestes circumstàncies es donen en l’entitat o la persona en nom o representació de la qual actua.
  • Article 31 modificat per l'article únic.19 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 31 apartat 2 suprimit per l'article únic.3 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 31 modificat per l'article únic.1 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 31 bis


1. En els supòsits que preveu aquest Codi, les persones jurídiques són penalment responsables:

a) Dels delictes comesos en nom o per compte d’aquestes, i en el seu benefici directe o indirecte, pels seus representants legals o per aquells que, actuant individualment o com a integrants d’un òrgan de la persona jurídica, estan autoritzats per prendre decisions en nom de la persona jurídica o ostenten facultats d’organització i control dins d’aquesta.

b) Dels delictes comesos, en l’exercici d’activitats socials i per compte i en benefici directe o indirecte d’aquestes, pels qui, estant sotmesos a l’autoritat de les persones físiques que esmenta el paràgraf anterior, han pogut realitzar els fets perquè aquells han incomplert greument els deures de supervisió, vigilància i control de la seva activitat ateses les circumstàncies concretes del cas.

2. Si el delicte és comès per les persones que indica la lletra a de l’apartat anterior, la persona jurídica queda exempta de responsabilitat si es compleixen les condicions següents:

1a. l’òrgan d’administració ha adoptat i executat amb eficàcia, abans de la comissió del delicte, models d’organització i gestió que inclouen les mesures de vigilància i control idònies per prevenir delictes de la mateixa naturalesa o per reduir de manera significativa el risc de la seva comissió;

2a. la supervisió del funcionament i del compliment del model de prevenció implantat s’ha confiat a un òrgan de la persona jurídica amb poders autònoms d’iniciativa i de control o que tingui encomanada legalment la funció de supervisar l’eficàcia dels controls interns de la persona jurídica;

3a. els autors individuals han comès el delicte eludint fraudulentament els models d’organització i de prevenció i

4a. no s’ha produït una omissió o un exercici insuficient de les seves funcions de supervisió, vigilància i control per part de l’òrgan al qual es refereix la condició 2a.

En els casos en què les circumstàncies anteriors només puguin ser objecte d’acreditació parcial, aquesta circumstància s’ha de valorar a l’efecte d’atenuació de la pena.

3. En les persones jurídiques de petites dimensions, les funcions de supervisió a què es refereix la condició 2a de l’apartat 2 poden ser assumides directament per l’òrgan d’administració. A aquests efectes, són persones jurídiques de petites dimensions les que, segons la legislació aplicable, estiguin autoritzades a presentar un compte de pèrdues i guanys abreujat.

4. Si el delicte és comès per les persones que indica la lletra b de l’apartat 1, la persona jurídica queda exempta de responsabilitat si, abans de la comissió del delicte, ha adoptat i executat eficaçment un model d’organització i gestió que sigui adequat per prevenir delictes de la naturalesa del qual es va cometre o per reduir de manera significativa el risc de la seva comissió.

En aquest cas és igualment aplicable l’atenuació prevista en el paràgraf segon de l’apartat 2 d’aquest article.

5. Els models d’organització i gestió a què es refereixen la condició 1a de l’apartat 2 i l’apartat anterior han de complir els requisits següents:

1r. Han d’identificar les activitats en l’àmbit de les quals es puguin cometre els delictes que s’han de prevenir.

2n. Han d’establir els protocols o procediments que concretin el procés de formació de la voluntat de la persona jurídica, d’adopció i execució de decisions en relació amb aquells.

3r. Han de disposar de models de gestió dels recursos financers adequats per impedir la comissió dels delictes que s’han de prevenir.

4t. Han d’imposar l’obligació d’informar de possibles riscos i incompliments a l’organisme encarregat de vigilar el funcionament i l’observança del model de prevenció.

5è. Han d’establir un sistema disciplinari que sancioni adequadament l’incompliment de les mesures que estableix el model.

6è. Han de dur a terme una verificació periòdica del model i de la seva eventual modificació quan es posin de manifest infraccions rellevants de les seves disposicions, o quan es produeixin canvis en l’organització, en l’estructura de control o en l’activitat desenvolupada que els facin necessaris.
  • Article 31 bis modificat per l'article únic.20 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 31 bis apartat 5, paràgraf primer modificat per l'article únic.1 de la Llei orgànica 7/2012, de 27 de desembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal, en matèria de transparència i lluita contra el frau fiscal i en la Seguretat Social.
  • Article 31 bis afegit per l'article únic.4 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 31 ter


1. La responsabilitat penal de les persones jurídiques és exigible sempre que es constati la comissió d’un delicte que hagi hagut de cometre qui exerceixi els càrrecs o les funcions a què al·ludeix l’article anterior, encara que la persona física concreta responsable no hagi estat individualitzada o no hagi estat possible dirigir el procediment contra ella. Quan, com a conseqüència dels mateixos fets, s’imposa a totes dues la pena de multa, els jutges o tribunals han de modular les quanties respectives, de manera que la suma resultant no sigui desproporcionada en relació amb la seva gravetat.

2. La concurrència, en les persones que materialment hagin dut a terme els fets o en les que els hagin fet possibles per no haver exercit el degut control, de circumstàncies que afectin la culpabilitat de l’acusat o n’agreugin la responsabilitat, o el fet que aquestes persones hagin mort o s’hagin sostret a l’acció de la justícia, no exclou ni modifica la responsabilitat penal de les persones jurídiques, sense perjudici del que disposa l’article següent.
  • Article 31 ter afegit per l'article únic.21 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 31 quater


Només es poden considerar circumstàncies atenuants de la responsabilitat penal de les persones jurídiques haver dut a terme, amb posterioritat a la comissió del delicte i a través dels seus representants legals, les activitats següents:

a) Haver procedit a confessar, abans de conèixer que el procediment judicial es dirigeix contra ella, la infracció a les autoritats.

b) Haver col·laborat en la investigació del fet aportant proves, en qualsevol moment del procés, que fossin noves i decisives per aclarir les responsabilitats penals que dimanen dels fets.

c) Haver procedit en qualsevol moment del procediment i amb anterioritat al judici oral a reparar o disminuir el dany causat pel delicte.

d) Haver establert, abans del començament del judici oral, mesures eficaces per prevenir i descobrir els delictes que en el futur es puguin cometre amb els mitjans o sota la cobertura de la persona jurídica.
  • Article 31 quater afegit per l'article únic.22 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 31 quinquies


1. Les disposicions relatives a la responsabilitat penal de les persones jurídiques no són aplicables a l’Estat, a les administracions públiques territorials i institucionals, als organismes reguladors, a les agències i les entitats públiques empresarials, a les organitzacions internacionals de dret públic, ni a aquelles altres que exerceixin potestats públiques de sobirania o administratives.

2. En el cas de les societats mercantils públiques que executin polítiques públiques o prestin serveis d’interès econòmic general, només els poden ser imposades les penes que preveuen les lletres a i g de l’apartat 7 de l’article 33. Aquesta limitació no és aplicable quan el jutge o tribunal consideri que es tracta d’una forma jurídica creada pels seus promotors, fundadors, administradors o representants amb el propòsit d’eludir una eventual responsabilitat penal.
  • Article 31 quinquies afegit per l'article únic.23 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Títol III

De les penes

Capítol I

De les penes, les seves classes i efectes

Secció primera

De les penes i les seves classes

Article 32


Les penes que es poden imposar d’acord amb aquest Codi, o bé amb caràcter principal o bé com a accessòries, són privatives de llibertat, privatives d’altres drets i multa.

Article 33


1. En funció de la seva naturalesa i durada, les penes es classifiquen en greus, menys greus i lleus.

2. Són penes greus:

a) La presó permanent revisable.

b) La presó superior a cinc anys.

c) La inhabilitació absoluta.

d) Les inhabilitacions especials per un temps superior a cinc anys.

e) La suspensió d’ocupació o càrrec públic per un temps superior a cinc anys.

f) La privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors per un temps superior a vuit anys.

g) La privació del dret a tenir i portar armes per un temps superior a vuit anys.

h) La privació del dret a residir en determinats llocs o a anar-hi per un temps superior a cinc anys.

i) La prohibició d’aproximar-se a la víctima o a aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal, per un temps superior a cinc anys.

j) La prohibició de comunicar-se amb la víctima o amb aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal, per un temps superior a cinc anys.

k) La privació de la pàtria potestat.

3. Són penes menys greus:

a) La presó de tres mesos a cinc anys.

b) Les inhabilitacions especials fins a cinc anys.

c) La suspensió d’ocupació o càrrec públic fins a cinc anys.

d) La privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors d’un any i un dia a vuit anys.

e) La privació del dret a tenir i portar armes d’un any i un dia a vuit anys.

f) La inhabilitació especial per a l’exercici de professió, ofici o comerç que tingui relació amb els animals i per tenir animals d’un any i un dia a cinc anys.

g) La privació del dret a residir en determinats llocs o a anar-hi, per un temps de sis mesos a cinc anys.

h) La prohibició d’aproximar-se a la víctima o a aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal, per un temps de sis mesos a cinc anys.

i) La prohibició de comunicar-se amb la víctima o amb aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal, per un temps de sis mesos a cinc anys.

j) La multa de més de tres mesos.

k) La multa proporcional, independentment de la seva quantia, llevat del que disposa l’apartat 7 d’aquest article.

l) Els treballs en benefici de la comunitat de trenta-un dies a un any.

4. Són penes lleus:

a) La privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors de tres mesos a un any.

b) La privació del dret a tenir i portar armes de tres mesos a un any.

c) La inhabilitació especial per a l’exercici de professió, ofici o comerç que tingui relació amb els animals i per tenir animals de tres mesos a un any.

d) La privació del dret a residir en determinats llocs o a anar-hi, per un temps inferior a sis mesos.

e) La prohibició d’aproximar-se a la víctima o a aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal, per un temps d’un mes a menys de sis mesos.

f) La prohibició de comunicar-se amb la víctima o amb aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal, per un temps d’un mes a menys de sis mesos.

g) La multa de fins a tres mesos.

h) La localització permanent d’un dia a tres mesos.

i) Els treballs en benefici de la comunitat d’un a trenta dies.

5. La responsabilitat personal subsidiària per impagament de multa té naturalesa menys greu o lleu, segons la que correspongui a la pena que substitueix.

6. Les penes accessòries tenen la durada que respectivament tingui la pena principal, excepte el que disposin expressament altres preceptes d’aquest Codi.

7. Les penes aplicables a les persones jurídiques, que tenen totes la consideració de greus, són les següents:

a) Multa per quotes o proporcional.

b) Dissolució de la persona jurídica. La dissolució produeix la pèrdua definitiva de la personalitat jurídica, així com la de la capacitat d’actuar de qualsevol manera en el tràfic jurídic, o portar a terme qualsevol classe d’activitat, encara que sigui lícita.

c) Suspensió de les activitats per un termini que no pot excedir els cinc anys.

d) Clausura dels locals i establiments per un termini que no pot excedir els cinc anys.

e) Prohibició de portar a terme en el futur les activitats en l’exercici de les quals s’hagi comès, afavorit o encobert el delicte. Aquesta prohibició pot ser temporal o definitiva. Si és temporal, el termini no pot excedir els quinze anys.

f) Inhabilitació per obtenir subvencions i ajudes públiques, per contractar amb el sector públic i per gaudir de beneficis i incentius fiscals o de la Seguretat Social, per un termini que no pot excedir els quinze anys.

g) Intervenció judicial per salvaguardar els drets dels treballadors o dels creditors pel temps que s’estimi necessari, que no pot excedir els cinc anys.

La intervenció pot afectar la totalitat de l’organització o limitar-se a alguna de les seves instal·lacions, seccions o unitats de negoci. El jutge o tribunal, en la sentència o, posteriorment, mitjançant interlocutòria, ha de determinar exactament el contingut de la intervenció i establir qui es farà càrrec de la intervenció i en quins terminis ha de fer informes de seguiment per a l’òrgan judicial. La intervenció es pot modificar o suspendre en tot moment amb l’informe previ de l’interventor i del Ministeri Fiscal. L’interventor té dret a accedir a totes les instal·lacions i locals de l’empresa o persona jurídica i a rebre tota la informació que consideri necessària per a l’exercici de les seves funcions. S’han de determinar per reglament els aspectes relacionats amb l’exercici de la funció d’interventor, com la retribució o la qualificació necessària.

La clausura temporal dels locals o establiments, la suspensió de les activitats socials i la intervenció judicial també poden ser acordades pel jutge instructor com a mesura cautelar durant la instrucció de la causa.
  • Article 33 apartats 2, 3 i 4 modificats per l'article únic.24 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 33 modificat per l'article únic.5 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 33 apartats 2, 3, 4 i 6 modificats per l'article únic.2 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 33 apartat 4, lletra b bis afegida per l'article 1.3 de la Llei orgànica 14/1999, de 9 de juny, de modificació del Codi penal de 1995, en matèria de protecció a les víctimes de maltractaments i de la Llei d’enjudiciament criminal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 34


No es consideren penes:

1. La detenció i presó preventiva i les altres mesures cautelars de naturalesa penal.

2. Les multes i altres correccions que, fent ús d’atribucions governatives o disciplinàries, s’imposin als subordinats o administrats.

3. Les privacions de drets i les sancions reparadores que estableixin les lleis civils o administratives.

Secció segona

De les penes privatives de llibertat

Article 35


Són penes privatives de llibertat la presó permanent revisable, la presó, la localització permanent i la responsabilitat personal subsidiària per impagament de multa. El seu compliment, així com els beneficis penitenciaris que suposin escurçament de la condemna, s’han d’ajustar al que disposen les lleis i aquest Codi.
  • Article 35 modificat per l'article únic.25 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 35 modificat per l'article únic.3 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 36


1. La pena de presó permanent s’ha de revisar de conformitat amb el que disposa l’article 92.

La classificació del condemnat en el tercer grau l’ha d’autoritzar el tribunal amb el pronòstic previ individualitzat i favorable de reinserció social, escoltats el Ministeri Fiscal i les institucions penitenciàries, i no es pot efectuar:

a) Fins al compliment de vint anys de presó efectiva, en cas que el penat ho hagi estat per un delicte del capítol VII del títol XXII del llibre II d’aquest Codi.

b) Fins al compliment de quinze anys de presó efectiva, en la resta dels casos.

En aquests supòsits, el penat no pot gaudir de permisos de sortida fins que hagi complert un mínim de dotze anys de presó, en el cas previst a la lletra a, i vuit anys de presó, en el previst a la lletra b.

2. La pena de presó té una durada mínima de tres mesos i màxima de vint anys, llevat del que disposin excepcionalment altres preceptes del present Codi.

Quan la durada de la pena de presó imposada sigui superior a cinc anys, el jutge o tribunal pot ordenar que la classificació del condemnat en el tercer grau de tractament penitenciari no s’efectuï fins al compliment de la meitat de la pena imposada.

En qualsevol cas, quan la durada de la pena de presó imposada sigui superior a cinc anys i es tracti dels delictes enumerats a continuació, la classificació del condemnat en el tercer grau de tractament penitenciari no es pot efectuar fins al compliment de la meitat de la pena:

a) Delictes referents a organitzacions i grups terroristes i delictes de terrorisme del capítol VII del títol XXII del llibre II d’aquest Codi.

b) Delictes comesos en el si d’una organització o grup criminal.

c) Delictes de l’article 183.

d) Delictes del capítol V del títol VIII del llibre II d’aquest Codi, quan la víctima sigui menor de tretze anys.

El jutge de vigilància, amb el pronòstic previ individualitzat i favorable de reinserció social i valorant, si s’escau, les circumstàncies personals del reu i l’evolució del tractament reeducador, pot acordar raonadament, escoltats el Ministeri Fiscal, les institucions penitenciàries i les altres parts, l’aplicació del règim general de compliment, excepte en els supòsits que conté el paràgraf anterior.

3. En tot cas, el tribunal o el jutge de vigilància penitenciària, segons correspongui, pot acordar, amb l’informe previ del Ministeri Fiscal, les institucions penitenciàries i les altres parts, la progressió a tercer grau per motius humanitaris i de dignitat personal de penats malalts molt greus amb patiments incurables i dels septuagenaris, valorant especialment la seva escassa perillositat.
  • Article 36 apartat 3 afegit per l'article únic.26 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 36 apartat 2 modificat per l'article únic.6 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 36 apartat 1 modificat per l'article únic.4 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 36 modificat per l'article 1.1 de la Llei orgànica 7/2003, de 30 de juny, de mesures de reforma per al compliment íntegre i efectiu de les penes.
Altres versions d'aquest precepte

Article 37


1. La localització permanent té una durada de fins a sis mesos. El seu compliment obliga el penat a romandre al seu domicili o en un lloc determinat fixat pel jutge en sentència o posteriorment en interlocutòria motivada.

No obstant això, en els casos en què la localització permanent estigui prevista com a pena principal, atenent la reiteració en la comissió de la infracció i sempre que així ho disposi expressament el precepte aplicable concret, el jutge pot acordar en sentència que la pena de localització permanent es compleixi els dissabtes, diumenges i dies festius en el centre penitenciari més pròxim al domicili del penat.

2. Si el reu ho sol·licita i les circumstàncies ho aconsellen, oït el ministeri fiscal, el jutge o tribunal sentenciador pot acordar que la condemna es compleixi durant els dissabtes i els diumenges o de forma no continuada.

3. Si el condemnat incompleix la pena, el jutge o tribunal sentenciador ha de deduir testimoni per procedir de conformitat amb el que disposa l’article 468.

4. Per garantir el compliment efectiu, el jutge o tribunal pot acordar la utilització de mitjans mecànics o electrònics que permetin la localització del reu.
  • Article 37 modificat per l'article únic.7 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 37 modificat per l'article únic.5 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 38


1. Quan el reu estigui pres, la durada de les penes comença a computar-se des del dia en què la sentència condemnatòria hagi esdevingut ferma.

2. Quan el reu no estigui pres, la durada de les penes comença a comptar-se des que ingressi a l’establiment adequat per complir-les.

Secció tercera

De les penes privatives de drets

Article 39


Són penes privatives de drets:

a) La inhabilitació absoluta.

b) Les d’inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic, professió, ofici, indústria o comerç, o altres activitats determinades en aquest Codi, o dels drets de pàtria potestat, tutela, guarda o curatela, tinença d’animals, dret de sufragi passiu o qualsevol altre dret.

c) La suspensió d’ocupació o càrrec públic.

d) La privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors.

e) La privació del dret a tenir i portar armes.

f) La privació del dret a residir en determinats llocs o a anar-hi.

g) La prohibició d’aproximar-se a la víctima o a aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o el tribunal.

h) La prohibició de comunicar-se amb la víctima o amb aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal.

i) Els treballs en benefici de la comunitat.

j) La privació de la pàtria potestat.
  • Article 39 modificat per l'article únic.27 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 39 lletra j afegida per l'article únic.8 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 39 modificat per l'article únic.6 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 39 lletra f modificada per l'article 1.4 de la Llei orgànica 14/1999, de 9 de juny, de modificació del Codi penal de 1995, en matèria de protecció a les víctimes de maltractaments i de la Llei d’enjudiciament criminal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 40


1. La pena d’inhabilitació absoluta té una durada de sis a 20 anys; les d’inhabilitació especial, de tres mesos a 20 anys, i la de suspensió de feina o càrrec públic, de tres mesos a sis anys.

2. La pena de privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors, i la de privació del dret a tenir i portar armes tenen una durada de tres mesos a 10 anys.

3. La pena de privació del dret a residir en determinats llocs o a anar-hi té una durada de fins a 10 anys. La prohibició d’aproximar-se a la víctima o als seus familiars o altres persones, o de comunicar-s’hi, té una durada d’un mes a 10 anys.

4. La pena de treballs en benefici de la comunitat té una durada d’un dia a un any.

5. La durada de cada una d’aquestes penes és la que preveuen els apartats anteriors, llevat del que excepcionalment disposin altres preceptes d’aquest Codi.
  • Article 40 modificat per l'article únic.7 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 40 modificat per l'article 1.1 de la Llei orgànica 7/2000, de 22 de desembre, de modificació de la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi Penal, i de la Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors, en relació amb els delictes de terrorisme.
Altres versions d'aquest precepte

Article 41


La pena d’inhabilitació absoluta produeix la privació definitiva de tots els honors, ocupacions i càrrecs públics que tingui el penat, encara que siguin electius. Produeix, a més, la incapacitat per obtenir-los o per obtenir qualsevol altre honor, càrrec o ocupació públics, i la de ser elegit per a un càrrec públic, durant el temps de la condemna.

Article 42


La pena d’inhabilitació especial per a feina o càrrec públic produeix la privació definitiva de la feina o càrrec sobre el qual recaigui, encara que sigui electiu, i dels honors que li siguin annexos. Produeix, a més, la incapacitat per obtenir la feina o càrrec o altres d’anàlegs, durant el temps de la condemna. En la sentència s’han d’especificar les feines, els càrrecs i els honors sobre els quals recau la inhabilitació.
  • Article 42 modificat per l'article únic.8 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 43


La suspensió d’ocupació o càrrec públic priva el penat del seu exercici durant el temps de la condemna.

Article 44


La inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu priva el penat, durant el temps de la condemna, del dret a ser elegit per a càrrecs públics.

Article 45


La inhabilitació especial per a professió, ofici, indústria o comerç o qualsevol altre dret, que s’ha de concretar de manera expressa i motivada en la sentència, priva el penat de la facultat d’exercir-los durant el temps de la condemna.

Article 46


La inhabilitació especial per a l’exercici de la pàtria potestat, tutela, curatela, guarda o acolliment, priva el penat dels drets inherents a la primera, i suposa l’extinció de les altres, així com la incapacitat per obtenir nomenament per als càrrecs esmentats durant el temps de la condemna. La pena de privació de la pàtria potestat implica la pèrdua de la seva titularitat i que subsisteixen els drets dels quals sigui titular el fill respecte del penat. El jutge o tribunal pot acordar aquestes penes respecte de tots o algun dels menors o persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial que estiguin a càrrec del penat, atenent les circumstàncies del cas.

Als efectes d’aquest article, la pàtria potestat comprèn tant la regulada en el Codi civil, inclosa la prorrogada, com les institucions anàlogues previstes en la legislació civil de les comunitats autònomes.
  • Article 46 modificat, quant a la substitució dels termes "incapaç" o "incapaços" pels termes "persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial" o "persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial", per l'article únic.258.1 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 46 modificat per l'article únic.9 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 46 modificat per l'article únic.9 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 47


La imposició de la pena de privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors inhabilita el penat per a l’exercici dels dos drets durant el temps fixat a la sentència.

La imposició de la pena de privació del dret a tenir i portar armes inhabilita el penat per exercir aquest dret durant el temps fixat a la sentència.

Quan la pena imposada ho és per un temps superior a dos anys comporta la pèrdua de vigència del permís o llicència que habilita per a la conducció o la tinença i port, respectivament.
  • Article 47 modificat per l'article únic.1 de la Llei orgànica 15/2007, de 30 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal, en matèria de seguretat viària.
Altres versions d'aquest precepte

Article 48


1. La privació del dret a residir en determinats llocs o acudir-hi impedeix al penat residir o acudir al lloc en què hagi comès el delicte, o a aquell en què resideixi la víctima o la seva família, si són diferents. En els casos en què hi hagi declarada una discapacitat intel·lectual o una discapacitat que tingui el seu origen en un trastorn mental, s’ha d’estudiar el cas concret a fi de resoldre tenint presents els béns jurídics que s’han de protegir i l’interès superior de la persona amb discapacitat que, si s’escau, ha de disposar dels mitjans d’acompanyament i suport necessaris per al compliment de la mesura.

2. La prohibició d’aproximar-se a la víctima, o a aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal, impedeix al penat apropar-se a ells, en qualsevol lloc en què estiguin, així com apropar-se al seu domicili, als seus llocs de treball i a qualsevol altre que sigui freqüentat per ells, i queda en suspens, respecte dels fills, el règim de visites, comunicació i estada que, si s’escau, s’hagi reconegut en sentència civil fins al compliment total d’aquesta pena.

3. La prohibició de comunicar-se amb la víctima, o amb aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal impedeix al penat establir amb elles contacte escrit, verbal o visual, per qualsevol mitjà de comunicació o mitjà informàtic o telemàtic.

4. El jutge o tribunal pot acordar que el control d’aquestes mesures es faci a través dels mitjans electrònics que ho permetin.
  • Article 48 apartat 1 modificat per l'article únic.28 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 48 apartat 1 modificat per l'article únic.10 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 48 modificat per l'article únic.10 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 48 modificat per l'article 1.5 de la Llei orgànica 14/1999, de 9 de juny, de modificació del Codi penal de 1995, en matèria de protecció a les víctimes de maltractaments i de la Llei d’enjudiciament criminal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 49


Els treballs en benefici de la comunitat, que no es poden imposar sense el consentiment del penat, l’obliguen a prestar la seva cooperació no retribuïda en determinades activitats d’utilitat pública, que poden consistir, en relació amb delictes de naturalesa similar al comès pel penat, en tasques de reparació dels danys causats o de suport o assistència a les víctimes, així com en la participació del penat en tallers o programes formatius o de reeducació, laborals, culturals, d’educació viària, sexual i altres de semblants. La durada diària no pot excedir les vuit hores i les condicions són les següents:

1a. L’execució s’ha de desenvolupar sota el control del jutge de vigilància penitenciària, que a aquest efecte ha de requerir els informes sobre l’acompliment del treball a l’Administració, entitat pública o associació d’interès general en què es prestin els serveis.

2a. No ha d’atemptar contra la dignitat del penat.

3a. El treball en benefici de la comunitat l’ha de facilitar l’Administració, la qual pot establir els convenis oportuns a aquesta finalitat.

4a. Ha de gaudir de la protecció dispensada als penats per la legislació penitenciària en matèria de Seguretat Social.

5a. No s’ha de supeditar a l’obtenció d’interessos econòmics.

6a. Els serveis socials penitenciaris, un cop fetes les verificacions necessàries, han de comunicar al jutge de vigilància penitenciària les incidències rellevants de l’execució de la pena i, en tot cas, si el penat:

a) S’absenta de la feina durant almenys dues jornades laborals, sempre que això suposi un rebuig voluntari per la seva part al compliment de la condemna.

b) Malgrat els requeriments del responsable del centre de treball, té un rendiment sensiblement inferior al mínim exigible.

c) S’oposa a les instruccions que li doni el responsable de l’ocupació referides al desenvolupament d’aquesta o les incompleixi de forma reiterada i manifesta.

d) Per qualsevol altra raó, té una conducta tal que el responsable del treball es negui a continuar mantenint-lo al centre.

Una vegada valorat l’informe, el jutge de vigilància penitenciària pot acordar la seva execució al mateix centre, enviar el penat perquè finalitzi l’execució en un altre centre o entendre que el penat ha incomplert la pena.

En cas d’incompliment, s’ha de deduir testimoni per procedir de conformitat amb l’article 468.

7a. Si el penat falta a la feina per una causa justificada, no s’ha d’entendre com un abandonament de l’activitat. Això no obstant, la feina perduda no se li computa en la liquidació de la condemna, en la qual s’han de fer constar els dies o jornades que efectivament hagi treballat del total que se li hagi imposat.
  • Article 49 paràgraf primer modificat per l'article únic.11 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 49 modificat per l'article únic.11 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Secció quarta

De la pena de multa

Article 50


1. La pena de multa consisteix en la imposició al condemnat d’una sanció pecuniària.

2. La pena de multa s’ha d’imposar, llevat que la llei disposi una altra cosa, pel sistema de dies-multa.

3. L’extensió mínima és de deu dies i la màxima, de dos anys. Les penes de multa imposables a persones jurídiques tenen una extensió màxima de cinc anys.

4. La quota diària té un mínim de dos i un màxim de 400 euros, excepte en el cas de les multes imposables a les persones jurídiques, en què la quota diària té un mínim de 30 i un màxim de 5.000 euros. Als efectes de còmput, quan es fixa la durada per mesos o per anys, s’entén que els mesos són de trenta dies i els anys, de tres-cents seixanta.

5. Els jutges o tribunals han de determinar motivadament l’extensió de la pena dins els límits establerts per a cada delicte i segons les regles del capítol II d’aquest títol. Igualment, han de fixar a la sentència l’import d’aquestes quotes, tenint en compte per a això exclusivament la situació econòmica del reu, deduïda del seu patrimoni, ingressos, obligacions i càrregues familiars i altres circumstàncies personals.

6. El tribunal, per una causa justificada, pot autoritzar el pagament de la multa dins d’un termini que no superi els dos anys des de la fermesa de la sentència, o bé d’una vegada o en els terminis que es determinin. En aquest cas, l’impagament de dos terminis determina el venciment dels restants.
  • Article 50 apartats 3 i 4 modificats per l'article únic.12 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 50 apartats 3, 4 i 6 modificats per l'article únic.12 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 51


Si, després de la sentència, varia la situació econòmica del penat, el jutge o tribunal, excepcionalment i després de la deguda indagació de la situació esmentada, pot modificar tant l’import de les quotes periòdiques com els terminis per pagar-lo.
  • Article 51 modificat per l'article únic.13 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 52


1. No obstant el que disposen els articles anteriors i quan el Codi ho determini, la multa s’ha d’establir en proporció amb el dany causat, el valor de l’objecte del delicte o el benefici que hagi reportat.

2. En aquests casos, els jutges i tribunals han d’imposar la multa dins els límits fixats per a cada delicte, considerant per determinar en cada cas la seva quantia no només les circumstàncies atenuants i agreujants del fet, sinó principalment la situació econòmica del culpable.

3. Si, després de la sentència, empitjora la situació econòmica del penat, el jutge o tribunal, excepcionalment i després de la deguda indagació de la situació esmentada, pot reduir l’import de la multa dins els límits assenyalats per la llei per al delicte de què es tracti, o autoritzar-ne el pagament en els terminis que es determinin.

4. En els casos en què aquest Codi preveu una pena de multa per a les persones jurídiques proporcionalment al benefici obtingut o facilitat, al perjudici causat, al valor de l’objecte, o a la quantitat defraudada o indegudament obtinguda, si no és possible el càlcul sobre la base d’aquests conceptes, el jutge o tribunal ha de motivar la impossibilitat de fer aquest càlcul i les multes previstes s’han de substituir per les següents:

a) Multa de dos a cinc anys, si el delicte comès per la persona física té prevista una pena de presó de més de cinc anys.

b) Multa d’un a tres anys, si el delicte comès per la persona física té prevista una pena de presó de més de dos anys no inclosa en l’incís anterior.

c) Multa de sis mesos a dos anys, en la resta dels casos.
  • Article 52 apartat 4 afegit per l'article únic.13 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 52 modificat per l'article únic.14 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 53


1. Si el condemnat no satisfà, voluntàriament o per via de constrenyiment, la multa imposada, queda subjecte a una responsabilitat personal subsidiària d’un dia de privació de llibertat per cada dues quotes diàries no satisfetes, que, com que es tracta de delictes lleus, es pot complir mitjançant la localització permanent. En aquest cas, no regeix la limitació que en la seva durada estableix l’apartat 1 de l’article 37.

El jutge o tribunal, amb la conformitat prèvia del penat, també pot acordar que la responsabilitat subsidiària es compleixi mitjançant treballs en benefici de la comunitat. En aquest cas, cada dia de privació de llibertat equival a una jornada de treball.

2. En els supòsits de multa proporcional, els jutges i tribunals han d’establir, segons el seu prudent arbitri, la responsabilitat personal subsidiària que sigui procedent, que no pot excedir, en cap cas, un any de durada. El jutge o tribunal també pot disposar, amb la conformitat prèvia del penat, que es compleixi mitjançant treballs en benefici de la comunitat.

3. Aquesta responsabilitat subsidiària no s’imposa als condemnats a una pena privativa de llibertat superior a cinc anys.

4. El compliment de la responsabilitat subsidiària extingeix l’obligació de pagar la multa, encara que millori la situació econòmica del penat.

5. Pot ser fraccionat el pagament de la multa imposada a una persona jurídica, durant un període de fins a cinc anys, quan la seva quantia posi provadament en perill la seva supervivència o el manteniment dels llocs de treball que hi hagi en aquella, o quan ho aconselli l’interès general. Si la persona jurídica condemnada no satisfà, voluntàriament o per via de constrenyiment, la multa imposada en el termini que s’hagi assenyalat, el tribunal en pot acordar la intervenció fins al seu pagament total.
  • Article 53 apartat 1 modificat per l'article únic.29 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 53 apartat 5 afegit per l'article únic.14 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 53 apartats 1, 3 i 4 modificats per l'article únic.15 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Secció cinquena

De les penes accessòries

Article 54


Les penes d’inhabilitació són accessòries en els casos que, sense imposar-les especialment, la llei declari que altres penes ja les comporten.

Article 55


La pena de presó igual o superior a deu anys comporta la inhabilitació absoluta durant el temps de la condemna, llevat que aquesta ja estigui prevista com a pena principal per al supòsit de què es tracti. El jutge pot disposar a més la inhabilitació especial per a l’exercici de la pàtria potestat, tutela, curatela, guarda o acolliment, o bé la privació de la pàtria potestat, quan aquests drets hagin tingut relació directa amb el delicte comès. Aquesta vinculació s’ha de determinar expressament a la sentència.
  • Article 55 modificat per l'article únic.15 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 56


1. En les penes de presó inferiors a deu anys, els jutges o tribunals han d’imposar, atenent la gravetat del delicte, com a penes accessòries, alguna o algunes de les següents:

1r. Suspensió de feina o càrrec públic.

2n. Inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu durant el temps de la condemna.

3r. Inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic, professió, ofici, indústria, comerç, exercici de la pàtria potestat, tutela, curatela, guarda o acolliment o qualsevol altre dret, la privació de la pàtria potestat, si aquests drets han tingut relació directa amb el delicte comès, i s’ha de determinar expressament a la sentència aquesta vinculació, sense perjudici de l’aplicació del que preveu l’article 579 d’aquest Codi.

2. El que preveu aquest article s’entén sense perjudici de l’aplicació del que disposen altres preceptes d’aquest Codi respecte de la imposició d’aquestes penes.
  • Article 56 apartat 1, circumstància 3a modificada per l'article únic.16 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 56 modificat per l'article únic.16 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 57


1. Els jutges o tribunals, en els delictes d’homicidi, avortament, lesions, contra la llibertat, tortures i contra la integritat moral, el tràfic d’éssers humans, contra la llibertat i indemnitat sexuals, la intimitat, el dret a la pròpia imatge i la inviolabilitat del domicili, l’honor, el patrimoni i l’ordre socioeconòmic, atenent la gravetat dels fets o el perill que el delinqüent representi, poden acordar en les sentències la imposició d’una o diverses de les prohibicions que preveu l’article 48, per un temps que no excedeixi els deu anys si el delicte és greu, o els cinc si és menys greu.

No obstant això, si el condemnat ho és a una pena de presó i el jutge o tribunal acorda la imposició d’una o diverses de les prohibicions esmentades, ho ha de fer per un temps superior entre un i deu anys al de la durada de la pena de presó imposada en la sentència, si el delicte és greu, i entre un i cinc anys, si és menys greu. En aquest supòsit, el condemnat ha de complir la pena de presó i les prohibicions abans esmentades necessàriament de manera simultània.

2. En els supòsits dels delictes que esmenta el primer paràgraf de l’apartat 1 d’aquest article comesos contra qui sigui o hagi estat el cònjuge, o sobre una persona que estigui o hagi estat lligada al condemnat per una relació d’afectivitat anàloga, fins i tot sense convivència, o sobre els descendents, ascendents o germans per naturalesa, adopció o afinitat, propis o del cònjuge o convivent, o sobre els menors o persones amb discapacitat necessitades d’una protecció especial que hi convisquin o que estiguin subjectes a la potestat, tutela, curatela, acolliment o guarda de fet del cònjuge o convivent, o sobre una persona emparada en qualsevol altra relació per la qual estigui integrada en el nucli de la seva convivència familiar, així com sobre les persones que per la seva especial vulnerabilitat estan sotmeses a la seva custòdia o guarda en centres públics o privats, s’ha d’acordar, en qualsevol cas, l’aplicació de la pena prevista a l’apartat 2 de l’article 48 per un temps que no excedeixi els deu anys si el delicte és greu, o els cinc si és menys greu, sense perjudici del que disposa el paràgraf segon de l’apartat anterior.

3. També es poden imposar les prohibicions que estableix l’article 48, per un període de temps que no excedeixi els sis mesos, per la comissió dels delictes que esmenta el primer paràgraf de l’apartat 1 d’aquest article que tinguin la consideració de delictes lleus.
  • Article 57 modificat per l'article únic.30 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 57 modificat per l'article únic.17 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 57 modificat per l'article 1.6 de la Llei orgànica 14/1999, de 9 de juny, de modificació del Codi penal de 1995, en matèria de protecció a les víctimes de maltractaments i de la Llei d’enjudiciament criminal.
  • Article 57 modificat per l'article 4 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Secció sisena

Disposicions comunes

Article 58


1. El temps de privació de llibertat sofert provisionalment ha de ser abonat totalment pel jutge o tribunal sentenciador per al compliment de la pena o penes imposades en la causa en què va ser acordada aquesta privació, excepte quan hagi coincidit amb qualsevol privació de llibertat imposada al penat en una altra causa, que li hagi estat abonada o li sigui abonable en aquesta. En cap cas un mateix període de privació de llibertat no pot ser abonat en més d’una causa.

2. L’abonament de presó provisional en una causa diferent de la que es va decretar ha de ser acordada d’ofici o a petició del penat i amb la comprovació prèvia que no ha estat abonada en una altra causa, pel jutge de vigilància penitenciària de la jurisdicció de la qual depengui el centre penitenciari on estigui el penat, amb l’audiència prèvia del ministeri fiscal.

3. Només escau l’abonament de presó provisional soferta en una altra causa quan aquesta mesura cautelar sigui posterior als fets delictius que van motivar la pena a la qual es pretén abonar.

4. Les regles anteriors també s’apliquen respecte de les privacions de drets acordades cautelarment.
  • Article 58 apartat 1 modificat per l'article únic.17 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 58 modificat per l'article únic.18 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 59


Quan les mesures cautelars sofertes i la pena imposada siguin de diferent naturalesa, el jutge o tribunal ha d’ordenar que es tingui per executada la pena imposada en aquella part que estimi compensada.

Article 60


1. Quan, després de pronunciada una sentència ferma, s’apreciï en el penat una situació duradora de trastorn mental greu que li impedeixi conèixer el sentit de la pena, el jutge de vigilància penitenciària ha de suspendre l’execució de la pena privativa de llibertat que se li hagi imposat, garantint que rebi l’assistència mèdica necessària, per a la qual cosa pot decretar la imposició d’una mesura de seguretat privativa de llibertat de les que preveu aquest Codi, que en cap cas no pot ser més costosa que la pena substituïda. Si es tracta d’una pena de naturalesa diferent, el jutge de vigilància penitenciària ha d’apreciar si la situació del penat li permet conèixer el sentit de la pena i, si s’escau, ha de suspendre l’execució i imposar les mesures de seguretat que consideri necessàries.

El jutge de vigilància ha de comunicar al ministeri fiscal, amb antelació suficient, la pròxima extinció de la pena o mesura de seguretat imposada, als efectes del que preveu la disposició addicional primera d’aquest Codi.

2. Un cop restablerta la salut mental del penat, aquest ha de complir la sentència si la pena no ha prescrit, sense perjudici que el jutge o tribunal, per raons d’equitat, pugui donar per extingida la condemna o reduir-ne la durada, en la mesura que el compliment de la pena resulti innecessari o contraproduent.
  • Article 60 apartat 1 modificat per l'article únic.19 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol II

De l’aplicació de les penes

Secció primera

Regles generals per a l’aplicació de les penes

Article 61


Quan la Llei estableix una pena, s’entén que la imposa als autors de la infracció consumada.

Article 62


Als autors de temptativa de delicte se’ls ha d’imposar la pena inferior en un o dos graus a la que assenyali la llei per al delicte consumat, en l’extensió que s’estimi adequada, atenent el perill inherent a l’intent i el grau d’execució assolit.

Article 63


Als còmplices d’un delicte consumat o intentat se’ls ha d’imposar la pena inferior en grau a la que la llei fixa per als autors del mateix delicte.

Article 64


Les regles anteriors no són aplicables en els casos en què la temptativa i la complicitat estiguin especialment penades per la llei.

Article 65


1. Les circumstàncies agreujants o atenuants que consisteixin en qualsevol causa de naturalesa personal agreugen o atenuen la responsabilitat només d’aquells en qui concorrin.

2. Les que consisteixin en l’execució material del fet o en els mitjans utilitzats per realitzar-la, serveixen únicament per agreujar o atenuar la responsabilitat dels qui n’hagin tingut esment en el moment de l’acció o de la seva cooperació per al delicte.

3. Quan en l’inductor o en el cooperador necessari no concorrin les condicions, qualitats o relacions personals que fonamenten la culpabilitat de l’autor, els jutges o tribunals poden imposar la pena inferior en grau a la que assenyala la llei per a la infracció de què es tracti.
  • Article 65 apartat 1 modificat per l'article únic.20 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 66


1.  En l’aplicació de la pena, tractant-se de delictes dolosos, els jutges o tribunals han d’observar, segons hi hagi o no hi hagi circumstàncies atenuants o agreujants, les regles següents:

1a. Quan concorri només una circumstància atenuant, han d’aplicar la pena en la meitat inferior de la que fixi la llei per al delicte.

2a. Quan concorrin dues o més circumstàncies atenuants, o una o diverses de molt qualificades, i no en concorri cap d’agreujant, han d’aplicar la pena inferior en un o dos graus a la que estableix la llei, tenint en compte el nombre i l’entitat de les dites circumstàncies atenuants.

3a. Quan concorri només una o dues circumstàncies agreujants, han d’aplicar la pena en la meitat superior de la que fixi la llei per al delicte.

4a.  Quan concorrin més de dues circumstàncies agreujants i no concorri cap circumstància atenuant, poden aplicar la pena superior en grau a la que estableix la llei, en la seva meitat inferior.

5a. Quan concorri la circumstància agreujant de reincidència amb la qualificació que el culpable, en delinquir, hagués estat condemnat executòriament, almenys, per tres delictes compresos en el mateix títol d’aquest Codi, sempre que siguin de la mateixa naturalesa, poden aplicar la pena superior en grau a la que preveu la llei per al delicte de què es tracti, tenint en compte les condemnes precedents, així com la gravetat del nou delicte comès.

Als efectes d’aquesta regla no es computen els antecedents penals cancel·lats o que s’haguessin de cancel·lar.

6a. Quan no concorrin atenuants ni agreujants han d’aplicar la pena establerta per la llei per al delicte comès, en l’extensió que considerin adequada, tenint en compte les circumstàncies personals del delinqüent i la gravetat més alta o més baixa del fet.

7a. Quan concorrin circumstàncies atenuants i agreujants, les han de valorar i compensar racionalment per a la individualització de la pena. En cas que persisteixi un fonament qualificat d’atenuació han d’aplicar la pena inferior en grau. Si es manté un fonament qualificat d’agreujament, han d’aplicar la pena en la seva meitat superior.

8a.  Quan els jutges o tribunals apliquin la pena inferior en més d’un grau ho poden fer en tota la seva extensió.

2.  En els delictes lleus i en els delictes imprudents, els jutges o tribunals han d’aplicar les penes al seu prudent arbitri, sense subjectar-se a les regles que prescriu l’apartat anterior.
  • Article 66 apartat 2 modificat per l'article únic.31 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 66 modificat per l'article 1.2 de la Llei orgànica 11/2003, de 29 de setembre, de mesures concretes en matèria de seguretat ciutadana, violència domèstica i integració social dels estrangers.
Altres versions d'aquest precepte

Article 66 bis


En l’aplicació de les penes imposades a les persones jurídiques cal atenir-se al que disposen les regles 1a a 4a i 6a a 8a del primer número de l’article 66, així com a les següents:

1a. En els supòsits en què estiguin establertes per les disposicions del llibre II, per decidir sobre la imposició i l’extensió de les penes previstes a les lletres b a g de l’apartat 7 de l’article 33 s’ha de tenir en compte:

a) La seva necessitat per prevenir la continuïtat de l’activitat delictiva o dels seus efectes.

b) Les seves conseqüències econòmiques i socials, i especialment els efectes per als treballadors.

c) El lloc que ocupa en l’estructura de la persona jurídica la persona física o òrgan que va incomplir el deure de control.

2a. Quan les penes previstes a les lletres c a g de l’apartat 7 de l’article 33 s’imposin amb una durada limitada, aquesta no pot excedir la durada màxima de la pena privativa de llibertat prevista per al cas que el delicte sigui comès per una persona física.

Per imposar les sancions previstes a les lletres c a g per un termini superior a dos anys és necessari que es doni alguna de les dues circumstàncies següents:

a) Que la persona jurídica sigui reincident.

b) Que la persona jurídica s’utilitzi instrumentalment per a la comissió d’il·lícits penals. S’entén que s’està davant d’aquest últim supòsit sempre que l’activitat legal de la persona jurídica sigui menys rellevant que la seva activitat il·legal.

Quan la responsabilitat de la persona jurídica, en els casos que preveu la lletra b de l’apartat 1 de l’article 31 bis, derivi d’un incompliment dels deures de supervisió, vigilància i control que no tingui caràcter greu, aquestes penes tenen en qualsevol cas una durada màxima de dos anys.

Per a la imposició amb caràcter permanent de les sancions previstes a les lletres b i e, i per a la imposició per un termini superior a cinc anys de les previstes a les lletres e i f de l’apartat 7 de l’article 33, és necessari que es doni alguna de les dues circumstàncies següents:

a) Que s’estigui davant el supòsit de fet que preveu la regla 5a de l’apartat 1 de l’article 66.

b) Que la persona jurídica s’utilitzi instrumentalment per a la comissió d’il·lícits penals. S’entén que s’està davant aquest últim supòsit sempre que l’activitat legal de la persona jurídica sigui menys rellevant que la seva activitat il·legal.
  • Article 66 bis regla 2a modificada per l'article únic.32 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 66 bis afegit per l'article únic.18 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 67


Les regles de l’article anterior no s’han d’aplicar a les circumstàncies agreujants o atenuants que la llei hagi tingut en compte en descriure o sancionar una infracció, ni a les que siguin de tal manera inherents al delicte que no es podria cometre si no hi concorreguessin.

Article 68


En els casos previstos a la circumstància primera de l’article 21, els jutges o tribunals han d’imposar la pena inferior en un o dos graus a la que assenyala la llei, atesos el nombre i l’entitat dels requisits que faltin o concorrin, i les circumstàncies personals del seu autor, sense perjudici de l’aplicació de l’article 66 del present Codi.
  • Article 68 modificat per l'article únic.21 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 69


Al major de divuit anys i menor de vint-i-un que cometi un fet delictiu, se li poden aplicar les disposicions de la llei que reguli la responsabilitat penal del menor en els casos i amb els requisits que aquesta disposi.

Article 70


1. La pena superior i inferior en grau a la que preveu la llei per a qualsevol delicte té l’extensió que resulti de l’aplicació de les regles següents:

1a. La pena superior en grau es forma partint de la xifra màxima assenyalada per la llei per al delicte de què es tracti i augmentant-li la meitat de la seva quantia. La suma resultant constitueix el seu límit màxim. El límit mínim de la pena superior en grau és el màxim de la pena assenyalada per la llei per al delicte de què es tracti, incrementat en un dia o en un dia multa segons la naturalesa de la pena a imposar.

2a. La pena inferior en grau es forma partint de la xifra mínima assenyalada per al delicte de què es tracti i deduint-ne la meitat de la seva quantia. El resultat de la deducció constitueix el seu límit mínim. El límit màxim de la pena inferior en grau és el mínim de la pena assenyalada per la llei per al delicte de què es tracti, reduït en un dia o en un dia multa segons la naturalesa de la pena a imposar.

2. Als efectes de determinar la meitat superior o inferior de la pena o de concretar la pena inferior o superior en grau, el dia o el dia multa es consideren indivisibles i actuen com a unitats penològiques de més o menys, segons els casos.

3. Quan, en l’aplicació de la regla 1a de l’apartat 1 d’aquest article, la pena superior en grau passi dels límits màxims fixats a cada pena en aquest Codi, s’han de considerar immediatament superiors:

1r. Si la pena determinada és la de presó, la mateixa pena, amb la clàusula que la durada màxima és de 30 anys.

2n. Si és d’inhabilitació absoluta o especial, la mateixa pena, amb la clàusula que la durada màxima és de 30 anys.

3r. Si és de suspensió de feina o càrrec públic, la mateixa pena, amb la clàusula que la durada màxima és de vuit anys.

4t. Si es tracta de privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors, la mateixa pena, amb la clàusula que la durada màxima és de 15 anys.

5è. Si es tracta de privació del dret a tenir i portar armes, la mateixa pena, amb la clàusula que la durada màxima és de 20 anys.

6è. Si es tracta de privació del dret a residir en determinats llocs o a anar-hi, la mateixa pena, amb la clàusula que la durada màxima és de 20 anys.

7è. Si es tracta de prohibició d’aproximar-se a la víctima o a aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal, la mateixa pena, amb la clàusula que la durada màxima és de 20 anys.

8è. Si es tracta de prohibició de comunicar-se amb la víctima o amb aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal, la mateixa pena, amb la clàusula que la durada màxima és de 20 anys.

9è. Si és de multa, la mateixa pena, amb la clàusula que la durada màxima és de 30 mesos.

4. La pena inferior en grau a la de presó permanent és la pena de presó de vint a trenta anys.
  • Article 70 apartat 4 afegit per l'article únic.33 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 70 modificat per l'article únic.22 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 71


1. En la determinació de la pena inferior en grau, els jutges o tribunals no estan limitats per les quanties mínimes que assenyala la llei a cada classe de pena, sinó que les poden reduir en la forma que resulti de l’aplicació de la regla corresponent.

2. No obstant això, quan per aplicació de les regles anteriors sigui procedent imposar una pena de presó inferior a tres mesos, aquesta ha de ser substituïda en tot cas per una multa, treballs en benefici de la comunitat o localització permanent, encara que la llei no prevegi aquestes penes per al delicte de què es tracti, i cada dia de presó s’ha de substituir per dues quotes de multa o per una jornada de treball o per un dia de localització permanent.
  • Article 71 modificat per l'article únic.34 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 71 modificat per l'article únic.23 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 72


Els jutges o tribunals, en l’aplicació de la pena, d’acord amb les normes que conté aquest capítol, han de raonar en la sentència el grau i l’extensió concreta de la imposada.
  • Article 72 modificat per l'article únic.24 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Secció segona

Regles especials per a l’aplicació de les penes

Article 73


Al responsable de dos o més delictes o faltes se li han d’imposar totes les penes corresponents a les diverses infraccions per al seu compliment simultani, si és possible, per la naturalesa i els efectes d’aquestes.

Article 74


1. No obstant el que disposa l’article anterior, el qui, en execució d’un pla preconcebut o aprofitant una ocasió idèntica, realitzi una pluralitat d’accions o omissions que ofenguin un o diversos subjectes i infringeixin el mateix precepte penal o preceptes de la mateixa naturalesa o semblant, ha de ser castigat com a autor d’un delicte o falta continuats amb la pena assenyalada per a la infracció més greu, que s’ha d’imposar en la meitat superior, i pot arribar fins a la meitat inferior de la pena superior en grau.

2. Si es tracta d’infraccions contra el patrimoni, s’ha d’imposar la pena tenint en compte el perjudici total causat. En aquestes infraccions, el jutge o tribunal ha d’imposar, motivadament, la pena superior en un o dos graus, en l’extensió que consideri convenient, si el fet revesteix gravetat notòria i ha perjudicat una generalitat de persones.

3. Queden exceptuades del que estableixen els apartats anteriors les ofenses a béns eminentment personals, llevat de les constitutives d’infraccions contra l’honor i la llibertat i indemnitat sexuals que afectin el mateix subjecte passiu. En aquests casos, cal atenir-se a la naturalesa del fet i del precepte infringit per aplicar o no la continuïtat delictiva.
  • Article 74 apartats 1 i 3 modificats per l'article únic.25 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 75


Quan el condemnat no pugui complir simultàniament totes o algunes de les penes corresponents a les diverses infraccions, s’ha de seguir l’ordre de la respectiva gravetat perquè les compleixi successivament, així que sigui possible.

Article 76


1. No obstant el que disposa l’article anterior, el temps màxim de compliment efectiu de la condemna del culpable no pot excedir el triple del temps pel qual s’imposi la pena més greu d’aquelles en les quals hagi incorregut, i s’han de declarar extingides les que escaiguin des que les imposades cobreixin el màxim, que no pot passar de 20 anys. Excepcionalment, aquest límit màxim és:

a) De 25 anys, quan el subjecte hagi estat condemnat per dos delictes o més i algun d’aquests estigui castigat per la Llei amb pena de presó de fins a 20 anys.

b) De 30 anys, quan el subjecte hagi estat condemnat per dos delictes o més i algun d’aquests estigui castigat per la Llei amb una pena de presó superior a 20 anys.

c) De 40 anys, quan el subjecte hagi estat condemnat per dos delictes o més i, almenys, dos d’aquests estiguin castigats per la Llei amb una pena de presó superior a 20 anys.

d) De 40 anys, quan el subjecte hagi estat condemnat per dos o més delictes de terrorisme de la secció segona del capítol V del títol XXII del llibre II d’aquest Codi i algun d’aquests delictes estigui castigat per la Llei amb una pena de presó superior a 20 anys.

e) Quan el subjecte hagi estat condemnat per dos o més delictes i, almenys, un d’aquests estigui castigat per la llei amb una pena de presó permanent revisable, cal atenir-se al que disposen els articles 92 i 78 bis.

2. La limitació s’aplica encara que les penes s’hagin imposat en diferents processos quan ho hagin estat per fets comesos abans de la data en què van ser enjudiciats els que, sent objecte d’acumulació, ho hagin estat en primer lloc.
  • Article 76 apartat 2, lletra e afegida per l'article únic.35 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 76 modificat per l'article 1.2 de la Llei orgànica 7/2003, de 30 de juny, de mesures de reforma per al compliment íntegre i efectiu de les penes.
Altres versions d'aquest precepte

Article 77


1. El que disposen els dos articles anteriors no és aplicable en cas que un sol fet constitueixi dos o més delictes, o si un d’aquests és mitjà necessari per cometre l’altre.

2. En el primer cas, s’ha d’aplicar en la meitat superior la pena prevista per a la infracció més greu, sense que pugui excedir la que representi la suma de les que correspondria aplicar si les infraccions es penessin separadament. Quan la pena així computada excedeixi aquest límit, les infraccions s’han de sancionar per separat.

3. En el segon, s’ha d’imposar una pena superior a la que hauria correspost, en el cas concret, per la infracció més greu, i que no pot excedir la suma de les penes concretes que hagin estat imposades separadament per cadascun dels delictes. Dins d’aquests límits, el jutge o tribunal ha d’individualitzar la pena d’acord amb els criteris expressats a l’article 66. En tot cas, la pena imposada no pot excedir el límit de durada que preveu l’article anterior.
  • Article 77 modificat per l'article únic.36 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 78 bis

 
1. Quan el subjecte hagi estat condemnat per dos o més delictes i almenys un estigui castigat per la llei amb una pena de presó permanent revisable, la progressió a tercer grau requereix el compliment:

a) d’un mínim de divuit anys de presó, quan el penat ho hagi estat per diversos delictes, un dels quals estigui castigat amb una pena de presó permanent revisable i la resta de les penes imposades sumin un total que excedeixi els cinc anys.

b) d’un mínim de vint anys de presó, quan el penat ho hagi estat per diversos delictes, un dels quals estigui castigat amb una pena de presó permanent revisable i la resta de les penes imposades sumin un total que excedeixi els quinze anys.

c) d’un mínim de vint-i-dos anys de presó, quan el penat ho hagi estat per diversos delictes, dos o més dels quals estiguin castigats amb una pena de presó permanent revisable, o bé un estigui castigat amb una pena de presó permanent revisable i la resta de penes imposades sumin un total de vint-i-cinc anys o més.

2. En aquests casos, la suspensió de l’execució de la resta de la pena requereix que el penat hagi extingit:

a) Un mínim de vint-i-cinc anys de presó, en els supòsits a què es refereixen les lletres a i b de l’apartat anterior.

b) Un mínim de trenta anys de presó en el de la lletra c de l’apartat anterior.

3. Si es tracta de delictes referents a organitzacions i grups terroristes i delictes de terrorisme del capítol VII del títol XXII del llibre II d’aquest Codi, o comesos en el si d’organitzacions criminals, els límits mínims de compliment per a l’accés al tercer grau de classificació són de vint-i-quatre anys de presó, en els supòsits a què es refereixen les lletres a i b de l’apartat primer, i de trenta-dos anys de presó en el de la lletra c de l’apartat primer.

En aquests casos, la suspensió de l’execució de la resta de la pena requereix que el penat hagi extingit un mínim de vint-i-vuit anys de presó, en els supòsits a què es refereixen les lletres a i b de l’apartat primer, i de trenta-cinc anys de presó en el de la lletra b de l’apartat primer.
  • Article 78 bis afegit per l'article únic.38 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 79


Sempre que els jutges o tribunals imposin una pena que en comporti altres d’accessòries, també han de condemnar de manera expressa el reu a aquestes últimes.

Capítol III

De les formes substitutives de l’execució de les penes privatives de llibertat i de la llibertat condicional
  • Capítol III rúbrica modificada per l'article únic.26 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Secció primera

De la suspensió de l’execució de les penes privatives de llibertat

Article 80


1. Els jutges o tribunals poden deixar en suspens l’execució de les penes privatives de llibertat no superiors a dos anys mitjançant una resolució motivada quan sigui raonable esperar que l’execució de la pena no sigui necessària per evitar que el penat cometi nous delictes.

Per adoptar aquesta resolució el jutge o tribunal ha de valorar les circumstàncies del delicte comès, les circumstàncies personals del penat, els seus antecedents, la seva conducta posterior al fet, en particular el seu esforç per reparar el dany causat, les seves circumstàncies familiars i socials, i els efectes que es puguin esperar de la mateixa suspensió de l’execució i del compliment de les mesures que s’imposin.

2. Són condicions necessàries per deixar en suspens l’execució de la pena, les següents:

1a. Que el condemnat hagi delinquit per primera vegada. A aquest efecte no s’han de tenir en compte les condemnes anteriors per delictes imprudents o per delictes lleus, ni els antecedents penals que s’hagin cancel·lat, o s’hagin de cancel·lar d’acord amb el que disposa l’article 136. Tampoc no s’han de tenir en compte els antecedents penals corresponents a delictes que, per la seva naturalesa o circumstàncies, no tinguin rellevància per valorar la probabilitat de comissió de delictes futurs.

2a. Que la pena o la suma de les imposades no sigui superior a dos anys, sense incloure en aquest còmput la derivada de l’impagament de la multa.

3a. Que s’hagin satisfet les responsabilitats civils que s’hagin originat i s’hagi fet efectiu el decomís acordat en sentència d’acord amb l’article 127.

Aquest requisit s’entén complert quan el penat assumeixi el compromís de satisfer les responsabilitats civils d’acord amb la seva capacitat econòmica i de facilitar el decomís acordat, i sigui raonable esperar que aquest serà complert en el termini prudencial que el jutge o tribunal determini. El jutge o tribunal, en atenció a l’abast de la responsabilitat civil i a l’impacte social del delicte, pot sol·licitar les garanties que consideri convenients per assegurar-ne el compliment.

3. Excepcionalment, encara que no concorrin les condicions 1a i 2a de l’apartat anterior, i sempre que no es tracti de reus habituals, es pot acordar la suspensió de les penes de presó que individualment no excedeixin els dos anys quan les circumstàncies personals del reu, la naturalesa del fet, la seva conducta i, en particular, l’esforç per reparar el dany causat, ho aconsellin.

En aquests casos, la suspensió s’ha de condicionar sempre a la reparació efectiva del dany o la indemnització del perjudici causat d’acord amb les seves possibilitats físiques i econòmiques, o al compliment de l’acord a què es refereix la mesura 1a de l’article 84. Així mateix, s’ha d’imposar sempre una de les mesures a què es refereixen els numerals 2a o 3a del mateix precepte, amb una extensió que no pot ser inferior a la que resulti d’aplicar els criteris de conversió que s’hi fixen sobre un cinquè de la pena imposada.

4. Els jutges i tribunals poden atorgar la suspensió de qualsevol pena imposada sense subjecció a cap requisit en cas que el penat pateixi una malaltia molt greu amb sofriments incurables, llevat que en el moment de cometre el delicte ja tingui una altra pena suspesa pel mateix motiu.

5. Encara que no concorrin les condicions 1a i 2a que preveu l’apartat 2 d’aquest article, el jutge o tribunal pot acordar la suspensió de l’execució de les penes privatives de llibertat no superiors a cinc anys dels penats que hagin comès el fet delictiu a causa de la seva dependència de les substàncies que assenyala el numeral 2n de l’article 20, sempre que se certifiqui suficientment, per part del centre o el servei públic o privat degudament acreditat o homologat, que el condemnat es troba deshabituat o sotmès a un tractament amb aquesta finalitat en el moment de decidir sobre la suspensió.

El jutge o tribunal pot ordenar la realització de les comprovacions necessàries per verificar el compliment dels requisits anteriors.

En cas que el condemnat es trobi sotmès a un tractament de deshabituació, també s’ha de condicionar la suspensió de l’execució de la pena al fet que no abandoni el tractament fins a la seva finalització. No s’entenen com a abandonament les recaigudes en el tractament si aquestes no evidencien un abandonament definitiu del tractament de deshabituació.

6. En els delictes que només poden ser perseguits amb una denúncia prèvia o una querella de l’ofès, els jutges i tribunals l’han d’escoltar a ell i, si s’escau, a qui el representi, abans de concedir els beneficis de la suspensió de l’execució de la pena.
  • Article 80 modificat per l'article únic.39 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 80 apartat 1 modificat per l'article únic.27 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 81


El termini de suspensió és de dos a cinc anys per a les penes privatives de llibertat no superiors a dos anys, i de tres mesos a un any per a les penes lleus, i l’ha de fixar el jutge o tribunal, atesos els criteris que expressa el paràgraf segon de l’apartat 1 de l’article 80.

En cas que la suspensió hagi estat acordada de conformitat amb el que disposa l’apartat 5 de l’article anterior, el termini de suspensió és de tres a cinc anys.
  • Article 81 modificat per l'article únic.40 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 81 condició segona modificada per l'article únic.28 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 82


1. El jutge o tribunal ha de resoldre en sentència sobre la suspensió de l’execució de la pena sempre que això sigui possible. En els altres casos, una vegada declarada la fermesa de la sentència, s’ha de pronunciar amb la màxima urgència, amb l’audiència prèvia a les parts, sobre la concessió o no de la suspensió de l’execució de la pena.

2. El termini de suspensió es computa des de la data de la resolució que l’acorda. Si la suspensió s’ha acordat en una sentència, el termini de la suspensió es computa des de la data en què la sentència ha esdevingut ferma.

No es computa com a termini de suspensió aquell en què el penat s’ha mantingut en situació de rebel·lia.
  • Article 82 modificat per l'article únic.41 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 82 modificat per l'article únic.29 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 83


1. El jutge o tribunal pot condicionar la suspensió al compliment de les prohibicions i els deures següents quan això sigui necessari per evitar el perill de comissió de nous delictes, sense que es puguin imposar deures i obligacions que siguin excessius i desproporcionats:

1a. Prohibició d’aproximar-se a la víctima o a aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal, als seus domicilis, als seus llocs de treball o a altres llocs habitualment freqüentats per ells, o de comunicar-s’hi per qualsevol mitjà. La imposició d’aquesta prohibició sempre s’ha de comunicar a les persones en relació amb les quals sigui acordada.

2a. Prohibició d’establir contacte amb persones determinades o amb membres d’un grup determinat, quan hi hagi indicis que permetin suposar fundadament que aquests subjectes li poden facilitar l’ocasió per cometre nous delictes o incitar-lo a cometre’ls.

3a. Mantenir el seu lloc de residència en un lloc determinat amb la prohibició d’abandonar-lo o absentar-se’n temporalment sense l’autorització del jutge o tribunal.

4a. Prohibició de residir en un lloc determinat o d’acudir-hi, quan hi pugui trobar l’ocasió o el motiu per cometre nous delictes.

5a. Comparèixer personalment amb la periodicitat que es determini davant el jutge o tribunal, les dependències policials o el servei de l’administració que es determini, per informar de les seves activitats i justificar-les.

6a. Participar en programes formatius, laborals, culturals, d’educació viària, sexual, de defensa del medi ambient, de protecció dels animals, d’igualtat de tracte i no-discriminació, i altres de similars.

7a. Participar en programes de deshabituació del consum d’alcohol, drogues tòxiques o substàncies estupefaents, o de tractament d’altres comportaments addictius.

8a. Prohibició de conduir vehicles de motor que no disposin de dispositius tecnològics que condicionin la seva encesa o el seu funcionament a la comprovació prèvia de les condicions físiques del conductor, quan el subjecte hagi estat condemnat per un delicte contra la seguretat viària i la mesura sigui necessària per prevenir la possible comissió de nous delictes.

9a. Complir els altres deures que el jutge o tribunal consideri convenients per a la rehabilitació social del penat, amb la seva conformitat prèvia, sempre que no atemptin contra la seva dignitat com a persona.

2. Quan es tracti de delictes comesos sobre la dona per part de qui sigui o hagi estat el seu cònjuge, o de qui hi estigui o hi hagi estat lligat per una relació similar d’afectivitat, fins i tot sense convivència, s’imposen sempre les prohibicions i els deures indicats a les regles 1a, 4a i 6a de l’apartat anterior.

3. La imposició de qualsevol de les prohibicions o deures de les regles 1a, 2a, 3a, o 4a de l’apartat 1 d’aquest article s’ha de comunicar a les forces i cossos de seguretat de l’Estat, que han de vetllar pel seu compliment. Qualsevol possible trencament o circumstància rellevant per valorar la perillositat del penat i la possibilitat de comissió futura de nous delictes s’ha de comunicar immediatament al Ministeri Fiscal i al jutge o tribunal d’execució.

4. El control del compliment dels deures a què es refereixen les regles 6a, 7a i 8a de l’apartat 1 d’aquest article correspon als serveis de gestió de penes i mesures alternatives de l’Administració penitenciària. Aquests serveis han d’informar el jutge o tribunal d’execució sobre el compliment amb una periodicitat almenys trimestral, en el cas de les regles 6a i 8a, i semestral, en el cas de la 7a i, en tot cas, a la seva conclusió.

Així mateix, han d’informar immediatament de qualsevol circumstància rellevant per valorar la perillositat del penat i la possibilitat de comissió futura de nous delictes, així com dels incompliments de l’obligació imposada o del seu compliment efectiu.
  • Article 83 modificat per l'article únic.42 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 83 apartat 1, punt 5è modificat per l'article únic.19 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 83 apartat 1, punt 6è modificat per l'article 33 de la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.
  • Article 83 apartat 1 modificat per l'article únic.30 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 83 apartat 1, punt 1r bis modificat per l'article 1.7 de la Llei orgànica 14/1999, de 9 de juny, de modificació del Codi penal de 1995, en matèria de protecció a les víctimes de maltractaments i de la Llei d’enjudiciament criminal.
  • Article 83 apartat 1, punt 1r bis afegit per l'article 5 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Article 84


1. El jutge o tribunal també pot condicionar la suspensió de l’execució de la pena al compliment d’alguna o algunes de les prestacions o mesures següents:

1a. El compliment de l’acord assolit per les parts en virtut de mediació.

2a. El pagament d’una multa, l’extensió de la qual l’ha de determinar el jutge o tribunal en atenció a les circumstàncies del cas, que no pot ser superior a la que resulti d’aplicar dues quotes de multa per cada dia de presó sobre un límit màxim de dos terços de la seva durada.

3a. La realització de treballs en benefici de la comunitat, especialment quan sigui adequat com a forma de reparació simbòlica a la vista de les circumstàncies del fet i de l’autor. La durada d’aquesta prestació de treballs l’ha de determinar el jutge o tribunal en atenció a les circumstàncies del cas, sense que pugui excedir la que resulti de computar un dia de treballs per cada dia de presó sobre un límit màxim de dos terços de la seva durada.

2. Si es tracta d’un delicte comès sobre la dona per part de qui sigui o hagi estat el seu cònjuge, o de qui hi estigui o hi hagi estat lligat per una relació similar d’afectivitat, fins i tot sense convivència, o sobre els descendents, ascendents o germans per naturalesa, adopció o afinitat propis o del cònjuge o convivent, o sobre els menors o persones amb discapacitat necessitades d’una protecció especial que hi convisquin o que estiguin subjectes a la potestat, la tutela, la curatela, l’acolliment o la guarda de fet del cònjuge o convivent, el pagament de la multa a què es refereix la mesura 2a de l’apartat anterior només es pot imposar quan consti acreditat que entre ells no hi ha relacions econòmiques derivades d’una relació conjugal, de convivència o filiació, o de l’existència d’una descendència comuna.
  • Article 84 modificat per l'article únic.43 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 84 apartat 3 modificat per l'article 34 de la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.
  • Article 84 apartat 3 afegit per l'article únic.31 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 85


Durant el temps de suspensió de la pena, i a la vista de la possible modificació de les circumstàncies valorades, el jutge o tribunal pot modificar la decisió que anteriorment hagi adoptat d’acord amb els articles 83 i 84, i acordar l’alçament de totes o alguna de les prohibicions, els deures o les prestacions que s’hagin acordat, la seva modificació o la substitució per d’altres que siguin menys costoses.
  • Article 85 modificat per l'article únic.44 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 85 modificat per l'article únic.32 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 86


1. El jutge o tribunal ha de revocar la suspensió i ha d’ordenar l’execució de la pena quan el penat:

a) Sigui condemnat per un delicte comès durant el període de suspensió i això posi de manifest que l’expectativa en què es fundava la decisió de suspensió adoptada ja no es pot mantenir.

b) Incompleixi de manera greu o reiterada les prohibicions i els deures que li hagin estat imposats d’acord amb l’article 83, o se sostregui al control dels serveis de gestió de penes i mesures alternatives de l’Administració penitenciària.

c) Incompleixi de manera greu o reiterada les condicions que, per a la suspensió, s’hagin imposat de conformitat amb l’article 84.

d) Faciliti informació inexacta o insuficient sobre el parador de béns o objectes el decomís dels quals ha estat acordat; no compleixi el compromís de pagament de les responsabilitats civils a què hagi estat condemnat, llevat que no tingui capacitat econòmica per a això; o faciliti informació inexacta o insuficient sobre el seu patrimoni, de manera que incompleixi l’obligació imposada a l’article 589 de la Llei d’enjudiciament civil.

2. Si l’incompliment de les prohibicions, els deures o les condicions no ha tingut caràcter greu o reiterat, el jutge o tribunal pot:

a) Imposar al penat noves prohibicions, deures o condicions, o modificar les ja imposades.

b) Prorrogar el termini de suspensió, sense que en cap cas no pugui excedir la meitat de la durada del que s’ha fixat inicialment.

3. En el cas de revocació de la suspensió, les despeses que hagi realitzat el penat per reparar el dany causat pel delicte d’acord amb l’apartat 1 de l’article 84 no s’han de restituir. Tanmateix, el jutge o tribunal ha d’abonar a la pena els pagaments i la prestació de treballs que s’hagin dut a terme o s’hagin complert d’acord amb les mesures 2a i 3a.

4. En tots els casos anteriors, el jutge o tribunal ha de resoldre després d’haver escoltat el fiscal i les altres parts. Tanmateix, pot revocar la suspensió de l’execució de la pena i ordenar l’ingrés immediat del penat a la presó quan resulti imprescindible per evitar el risc de reiteració delictiva, el risc de fugida del penat o assegurar la protecció de la víctima.

El jutge o tribunal pot acordar la realització de les diligències de comprovació que siguin necessàries i acordar la celebració d’una vista oral quan ho consideri necessari per resoldre.
  • Article 86 modificat per l'article únic.45 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 87


1. Transcorregut el termini de suspensió fixat sense que el subjecte hagi comès un delicte que posi de manifest que l’expectativa en què es fundava la decisió de suspensió adoptada ja no es pot mantenir, i complertes de manera suficient les regles de conducta fixades pel jutge o tribunal, aquest ha d’acordar la remissió de la pena.

2. No obstant això, per acordar la remissió de la pena que ha estat suspesa d’acord amb l’apartat 5 de l’article 80, s’ha d’acreditar la deshabituació del subjecte o la continuïtat del tractament. Si no, el jutge o tribunal n’ha d’ordenar el compliment, llevat que, un cop escoltats els informes corresponents, consideri necessària la continuació del tractament; en aquest cas pot concedir raonadament una pròrroga del termini de suspensió per un temps no superior a dos anys.
  • Article 87 modificat per l'article únic.46 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 87 apartats 1 i 4 modificats per l'article únic.33 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Secció segona

De la substitució de les penes privatives de llibertat

Article 88


[Suprimit]
  • Article 88 suprimit per l'article únic.47 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 88 apartat 1 modificat per l'article únic.20 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 88 apartat 1, paràgraf tercer modificat per l'article 35 de la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.
  • Article 88 modificat per l'article únic.34 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 89


1. Les penes de presó de més d’un any imposades a un ciutadà estranger se substitueixen per la seva expulsió del territori espanyol. Excepcionalment, quan sigui necessari per assegurar la defensa de l’ordre jurídic i restablir la confiança en la vigència de la norma infringida pel delicte, el jutge o tribunal pot acordar l’execució d’una part de la pena, que no pot ser superior a dos terços de la seva extensió, i la substitució de la resta per l’expulsió del penat del territori espanyol. En tot cas, s’ha de substituir la resta de la pena per l’expulsió del penat del territori espanyol quan accedeixi al tercer grau o li sigui concedida la llibertat condicional.

2. Quan s’hagi imposat una pena de més de cinc anys de presó, o diverses penes que excedissin aquesta durada, el jutge o tribunal ha d’acordar l’execució de tota o una part de la pena, en la mesura que sigui necessari per assegurar la defensa de l’ordre jurídic i restablir la confiança en la vigència de la norma infringida pel delicte. En aquests casos, s’ha de substituir l’execució de la resta de la pena per l’expulsió del penat del territori espanyol, quan el penat compleixi la part de la pena que s’hagi determinat, accedeixi al tercer grau o se li concedeixi la llibertat condicional.

3. El jutge o tribunal ha de resoldre en sentència sobre la substitució de l’execució de la pena sempre que això sigui possible. En els altres casos, una vegada declarada la fermesa de la sentència, s’ha de pronunciar amb la màxima urgència, amb l’audiència prèvia al fiscal i a les altres parts, sobre la concessió o no de la substitució de l’execució de la pena.

4. No és procedent la substitució quan, a la vista de les circumstàncies del fet i les personals de l’autor, en particular el seu arrelament a Espanya, l’expulsió sigui desproporcionada.

L’expulsió d’un ciutadà de la Unió Europea només és procedent quan representi una amenaça greu per a l’ordre públic o la seguretat pública en atenció a la naturalesa, les circumstàncies i la gravetat del delicte comès, els seus antecedents i les circumstàncies personals.

Si ha residit a Espanya durant els deu anys anteriors l’expulsió és procedent quan, a més:

a) Ha estat condemnat per un o més delictes contra la vida, la llibertat, la integritat física i la llibertat i indemnitat sexuals castigats amb una pena màxima de presó de més de cinc anys i s’apreciï fundadament un risc greu que pugui cometre delictes de la mateixa naturalesa.

b) Ha estat condemnat per un o més delictes de terrorisme o altres delictes comesos en el si d’un grup o organització criminal.

En aquests supòsits, en qualsevol cas és aplicable el que disposa l’apartat 2 d’aquest article.

5. L’estranger no pot tornar a Espanya en un termini de cinc a deu anys, comptats des de la data de la seva expulsió, ateses la durada de la pena substituïda i les circumstàncies personals del penat.

6. L’expulsió comporta l’arxivament de qualsevol procediment administratiu que tingui per objecte l’autorització per residir o treballar a Espanya.

7. Si l’estranger expulsat torna a Espanya abans que hagi transcorregut el període de temps establert judicialment, ha de complir les penes que van ser substituïdes, llevat que, excepcionalment, el jutge o tribunal redueixi la seva durada quan el seu compliment sigui innecessari per assegurar la defensa de l’ordre jurídic i restablir la confiança en la norma jurídica infringida pel delicte, en atenció al temps transcorregut des de l’expulsió i les circumstàncies en què s’hagi produït el seu incompliment.

No obstant això, si fos sorprès a la frontera, ha de ser expulsat directament per part de l’autoritat governativa, i el termini de prohibició d’entrada es comença a computar de nou en la seva integritat.

8. Quan, en acordar-se l’expulsió en qualsevol dels supòsits que preveu aquest article, l’estranger no es trobi o no quedi efectivament privat de llibertat en execució de la pena imposada, el jutge o tribunal pot acordar, amb la finalitat d’assegurar l’expulsió, el seu ingrés en un centre d’internament d’estrangers, en els termes i amb els límits i les garanties que preveu la llei per a l’expulsió governativa.

En qualsevol cas, si, un cop acordada la substitució de la pena privativa de llibertat per l’expulsió, aquesta no es pot portar a efecte, s’ha de procedir a l’execució de la pena originàriament imposada o del període de condemna pendent, o a l’aplicació, si s’escau, de la suspensió de la seva execució.

9. No s’han de substituir les penes que hagi imposat la comissió dels delictes a què es refereixen els articles 177 bis, 312, 313 i 318 bis.
  • Article 89 modificat per l'article únic.48 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 89 modificat per l'article únic.21 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 89 apartats 1, 2 i 3 modificats per l'article 1.3 de la Llei orgànica 11/2003, de 29 de setembre, de mesures concretes en matèria de seguretat ciutadana, violència domèstica i integració social dels estrangers.
  • Article 89 apartat 4 afegit per la disposició addicional segona de la Llei orgànica 8/2000, de 22 de desembre, de reforma de la Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social.
Altres versions d'aquest precepte

Secció tercera

De la llibertat condicional

Article 90


1. El jutge de vigilància penitenciària ha d’acordar la suspensió de l’execució de la resta de la pena de presó i ha de concedir la llibertat condicional al penat que compleixi els requisits següents:

a) Que estigui classificat en tercer grau.

b) Que hagi extingit les tres quartes parts de la pena imposada.

c) Que hagi observat una bona conducta.

Per resoldre sobre la suspensió de l’execució de la resta de la pena i la concessió de la llibertat condicional, el jutge de vigilància penitenciària ha de valorar la personalitat del penat, els seus antecedents, les circumstàncies del delicte comès, la rellevància dels béns jurídics que es podrien veure afectats per una reiteració en el delicte, la seva conducta durant el compliment de la pena, les seves circumstàncies familiars i socials i els efectes que es puguin esperar de la mateixa suspensió de l’execució i del compliment de les mesures que siguin imposades.

No es concedeix la suspensió si el penat no ha satisfet la responsabilitat civil derivada del delicte en els supòsits i d’acord amb els criteris establerts pels apartats 5 i 6 de l’article 72 de la Llei orgànica 1/1979, de 26 de setembre, general penitenciària.

2. També pot acordar la suspensió de l’execució de la resta de la pena i concedir la llibertat condicional als penats que compleixin els requisits següents:

a) Que hagin extingit dues terceres part de la seva condemna.

b) Que durant el compliment de la seva pena hagin desenvolupat activitats laborals, culturals o ocupacionals, de manera continuada o bé amb un aprofitament del qual s’hagi derivat una modificació rellevant i favorable d’aquelles de les seves circumstàncies personals relacionades amb la seva activitat delictiva prèvia.

c) Que acrediti el compliment dels requisits a què es refereix l’apartat anterior, excepte el d’haver extingit tres quartes parts de la seva condemna.

A proposta de les institucions penitenciàries i amb l’informe previ del Ministeri Fiscal i de les altres parts, complertes les circumstàncies de les lletres i c de l’apartat anterior, el jutge de vigilància penitenciària pot avançar, una vegada extingida la meitat de la condemna, la concessió de la llibertat condicional en relació amb el termini que preveu l’apartat anterior, fins a un màxim de noranta dies per cada any transcorregut de compliment efectiu de condemna.

Aquesta mesura requereix que el penat hagi desenvolupat continuadament les activitats que indica la lletra b d’aquest apartat i que acrediti, a més, la participació efectiva i favorable en programes de reparació a les víctimes o programes de tractament o desintoxicació, si s’escau.

3. Excepcionalment, el jutge de vigilància penitenciària pot acordar la suspensió de l’execució de la resta de la pena i concedir la llibertat condicional als penats en què concorrin els requisits següents:

a) Que estiguin complint la seva primera condemna de presó i que aquesta no superi els tres anys de durada.

b) Que hagin extingit la meitat de la seva condemna.

c) Que acreditin el compliment dels requisits a què es refereix l’apartat 1, excepte el d’haver extingit tres quartes parts de la seva condemna, així com el regulat a la lletra b de l’apartat anterior.

Aquest règim no és aplicable als penats que ho hagin estat per la comissió d’un delicte contra la llibertat i indemnitat sexuals.

4. El jutge de vigilància penitenciària pot denegar la suspensió de l’execució de la resta de la pena quan el penat hagi donat informació inexacta o insuficient sobre el parador de béns o objectes el decomís dels quals hagi estat acordat; no doni compliment d’acord amb la seva capacitat al compromís de pagament de les responsabilitats civils a què hagi estat condemnat; o faciliti informació inexacta o insuficient sobre el seu patrimoni, de manera que incompleixi l’obligació imposada a l’article 589 de la Llei d’enjudiciament civil.

També pot denegar la suspensió de l’execució de la resta de la pena imposada per a algun dels delictes que preveu el títol XIX del llibre II d’aquest Codi, quan el penat hagi eludit el compliment de les responsabilitats pecuniàries o la reparació del dany econòmic causat a l’Administració a què hagi estat condemnat.

5. En els casos de suspensió de l’execució de la resta de la pena i concessió de la llibertat condicional, són aplicables les normes contingudes als articles 83, 86 i 87.

El jutge de vigilància penitenciària, a la vista de la possible modificació de les circumstàncies valorades, pot modificar la decisió que anteriorment hagi adoptat d’acord amb l’article 83, i acordar la imposició de noves prohibicions, deures o prestacions, la modificació o l’alçament de les quals ja hagi estat acordada.

Així mateix, el jutge de vigilància penitenciària ha de revocar la suspensió de l’execució de la resta de la pena i la llibertat condicional concedida quan es posi de manifest un canvi de les circumstàncies que hagin donat lloc a la suspensió que ja no permeti mantenir el pronòstic de manca de perillositat en què es fundava la decisió adoptada.

El termini de suspensió de l’execució de la resta de la pena és de dos a cinc anys. En qualsevol cas, el termini de suspensió de l’execució i de llibertat condicional no pot ser inferior a la durada de la part de pena pendent de compliment. El termini de suspensió i llibertat condicional es computa des de la data de posada en llibertat del penat.

6. La revocació de la suspensió de l’execució de la resta de la pena i llibertat condicional dóna lloc a l’execució de la part de la pena pendent de compliment.

El temps transcorregut en llibertat condicional no es computa com a temps de compliment de la condemna.

7. El jutge de vigilància penitenciària ha de resoldre d’ofici sobre la suspensió de l’execució de la resta de la pena i la concessió de la llibertat condicional a petició del penat. En cas que la petició no sigui estimada, el jutge o tribunal pot fixar un termini de sis mesos, que motivadament es pot prolongar a un any, fins que la pretensió es pugui tornar a plantejar.

8. En el cas de persones condemnades per delictes comesos en el si d’organitzacions criminals o per algun dels delictes que regula el capítol VII del títol XXII del llibre II d’aquest Codi, la suspensió de l’execució de la resta de la pena imposada i la concessió de la llibertat condicional requereix que el penat mostri signes inequívocs d’haver abandonat els fins i els mitjans de l’activitat terrorista i hagi col·laborat activament amb les autoritats, bé per impedir la producció d’altres delictes per part de l’organització o el grup terrorista, bé per atenuar els efectes del seu delicte, bé identificar, capturar i processar els responsables de delictes terroristes, per obtenir proves o per impedir l’actuació o el desenvolupament de les organitzacions o associacions a les quals hagi pertangut o amb les quals hagi col·laborat, la qual cosa es pot acreditar mitjançant una declaració expressa de repudi de les seves activitats delictives i d’abandonament de la violència i una petició expressa de perdó a les víctimes del seu delicte, així com pels informes tècnics que acreditin que el pres està realment desvinculat de l’organització terrorista i de l’entorn i les activitats d’associacions i col·lectius il·legals que l’envolten i la seva col·laboració amb les autoritats.

Els apartats 2 i 3 no són aplicables a les persones condemnades per la comissió d’algun dels delictes que regula el capítol VII del títol XXII del llibre II d’aquest Codi o per delictes comesos en el si d’organitzacions criminals.
  • Article 90 modificat per l'article únic.49 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 90 modificat per l'article 1.4 de la Llei orgànica 7/2003, de 30 de juny, de mesures de reforma per al compliment íntegre i efectiu de les penes.
Altres versions d'aquest precepte

Article 91


1. No obstant el que disposa l’article anterior, els penats que hagin complert l’edat de setanta anys, o la compleixin durant l’extinció de la condemna, i reuneixin els requisits que exigeix l’article anterior, excepte el d’haver extingit les tres quartes parts, les dues terceres parts o, si s’escau, la meitat de la condemna, poden obtenir la suspensió de l’execució de la resta de la pena i la concessió de la llibertat condicional.

El mateix criteri s’aplica quan es tracta de malalts molt greus amb patiments incurables, i així queda acreditat després de la pràctica dels informes mèdics que, a criteri del jutge de vigilància penitenciària, es considerin necessaris.

2. L’Administració penitenciària, si li consta que l’intern es troba en qualsevol dels casos previstos als paràgrafs anteriors, ha d’elevar l’expedient de llibertat condicional, amb la urgència que el cas requereixi, al jutge de vigilància penitenciària, qui, a l’hora de resoldre’l, ha de valorar al costat de les circumstàncies personals la dificultat per delinquir i l’escassa perillositat del subjecte.

3. Si el perill per a la vida de l’intern, a causa de la seva malaltia o de la seva edat avançada, és patent, perquè està acreditat pel dictamen del metge forense i dels serveis mèdics de l’establiment penitenciari, el jutge o tribunal pot acordar, sense necessitat que s’acrediti el compliment de cap altre requisit i un cop valorada la manca de perillositat rellevant del penat, la suspensió de l’execució de la resta de la pena i concedir-li la llibertat condicional sense cap més tràmit que requerir al centre penitenciari l’informe de pronòstic final per tal de poder fer la valoració a què es refereix l’apartat anterior.

En aquest cas, el penat està obligat a facilitar al servei mèdic penitenciari, al metge forense, o a qui determini el jutge o tribunal, la informació necessària per poder valorar sobre l’evolució de la seva malaltia.

L’incompliment d’aquesta obligació pot donar lloc a la revocació de la suspensió de l’execució i de la llibertat condicional.

4. Són aplicables al supòsit regulat en aquest article les disposicions contingudes als apartats 4, 5 i 6 de l’article anterior.
  • Article 91 modificat per l'article únic.50 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 91 modificat per l'article 1.5 de la Llei orgànica 7/2003, de 30 de juny, de mesures de reforma per al compliment íntegre i efectiu de les penes.
Altres versions d'aquest precepte

Article 92


1. El tribunal ha d’acordar la suspensió de l’execució de la pena de presó permanent revisable quan es compleixin els requisits següents:

a) Que el penat hagi complert vint-i-cinc anys de la seva condemna, sense perjudici del que disposa l’article 78 bis per als casos que s’hi regulen.

b) Que estigui classificat en tercer grau.

c) Que el tribunal, a la vista de la personalitat del penat, els seus antecedents, les circumstàncies del delicte comès, la rellevància dels béns jurídics que es podrien veure afectats per una reiteració en el delicte, la seva conducta durant el compliment de la pena, les seves circumstàncies familiars i socials, i els efectes que es puguin esperar de la mateixa suspensió de l’execució i del compliment de les mesures que s’imposin, pugui fundar, amb la valoració prèvia dels informes d’evolució remesos pel centre penitenciari i pels especialistes que el mateix tribunal determini, l’existència d’un pronòstic favorable de reinserció social.

En cas que el penat ho hagi estat per diversos delictes, l’examen dels requisits a què es refereix la lletra c s’ha de dur a terme valorant en el seu conjunt tots els delictes comesos.

El tribunal ha de resoldre sobre la suspensió de la pena de presó permanent revisable després d’un procediment oral contradictori en què han d’intervenir el Ministeri Fiscal i el penat, assistit pel seu advocat.

2. Si es tracta de delictes referents a organitzacions i grups terroristes i delictes de terrorisme del capítol VII del títol XXII del llibre II d’aquest Codi, és necessari, a més, que el penat mostri signes inequívocs d’haver abandonat els fins i els mitjans de l’activitat terrorista i hagi col·laborat activament amb les autoritats, bé per impedir la producció d’altres delictes per part de l’organització o el grup terrorista, bé per atenuar els efectes del seu delicte, bé per identificar, capturar i processar els responsables de delictes terroristes, per obtenir proves o per impedir l’actuació o el desenvolupament de les organitzacions o associacions a què hagi pertangut o amb les quals hagi col·laborat, la qual cosa es pot acreditar mitjançant una declaració expressa de repudi de les seves activitats delictives i d’abandonament de la violència i una petició expressa de perdó a les víctimes del seu delicte, així com pels informes tècnics que acreditin que el pres està realment desvinculat de l’organització terrorista i de l’entorn i les activitats d’associacions i col·lectius il·legals que l’envolten i la seva col·laboració amb les autoritats.

3. La suspensió de l’execució té una durada de cinc a deu anys. El termini de suspensió i llibertat condicional es computa des de la data de posada en llibertat del penat. Són aplicables les normes contingudes al paràgraf segon de l’apartat 1 de l’article 80 i als articles 83, 86, 87 i 91.

El jutge o tribunal, a la vista de la possible modificació de les circumstàncies valorades, pot modificar la decisió que anteriorment hagi adoptat d’acord amb l’article 83, i acordar la imposició de noves prohibicions, deures o prestacions, la modificació o l’alçament de les quals ja s’hagin acordat.

Així mateix, el jutge de vigilància penitenciària ha de revocar la suspensió de l’execució de la resta de la pena i la llibertat condicional concedida quan es posi de manifest un canvi de les circumstàncies que hagin donat lloc a la suspensió que ja no permeti mantenir el pronòstic de manca de perillositat en què es fundava la decisió adoptada.

4. Un cop extingida la part de la condemna a què es refereixen la lletra a de l’apartat 1 d’aquest article o, si s’escau, l’article 78 bis, el tribunal ha de verificar, almenys cada dos anys, el compliment de la resta de requisits de la llibertat condicional. El tribunal ha de resoldre també les peticions de concessió de la llibertat condicional del penat, però pot fixar un termini de fins a un any dins del qual, després d’haver estat rebutjada una petició, no s’ha de donar curs a les seves noves sol·licituds.
  • Article 92 modificat per l'article únic.51 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 92 modificat per l'article únic.35 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 93


[Suprimit]
  • Article 93 suprimit per l'article únic.52 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 93 apartats 2 i 3 afegits per l'article 1.6 de la Llei orgànica 7/2003, de 30 de juny, de mesures de reforma per al compliment íntegre i efectiu de les penes.
Altres versions d'aquest precepte

Secció quarta

Disposicions comunes

Article 94


Als efectes que preveu la secció 2a d’aquest capítol, es consideren reus habituals els que hagin comès tres delictes o més dels compresos en un mateix capítol, en un termini no superior a cinc anys, i hagin estat condemnats per això.

Per fer-ne el còmput s’han de considerar, d’una banda, el moment de possible suspensió o substitució de la pena de conformitat amb l’article 88 i, de l’altra, la data de comissió dels delictes que fonamentin l’apreciació de l’habitualitat.
  • Article 94 modificat per l'article únic.36 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 94 bis


Als efectes que preveu aquest capítol, les condemnes fermes de jutges o tribunals imposades en altres estats de la Unió Europea tenen el mateix valor que les imposades pels jutges o tribunals espanyols, llevat que els seus antecedents hagin estat cancel·lats o es puguin cancel·lar d’acord amb el dret espanyol.
  • Article 94 bis afegit per l'article únic.53 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Títol IV

De les mesures de seguretat en general

Capítol I

De les mesures de seguretat en general

Article 95


1. El jutge o tribunal ha d’aplicar les mesures de seguretat, amb els informes previs que estimin convenients, a les persones que estiguin en els supòsits previstos en el capítol següent d’aquest Codi, sempre que es donin aquestes circumstàncies:

1a. Que el subjecte hagi comès un fet previst com a delicte.

2a. Que del fet i de les circumstàncies personals del subjecte es pugui deduir un pronòstic de comportament futur que reveli la probabilitat de cometre nous delictes.

2. Quan la pena que s’hagi pogut imposar pel delicte comès no sigui privativa de llibertat, el jutge o tribunal sentenciador només pot acordar alguna o algunes de les mesures que preveu l’article 96.3.
  • Article 95 apartat 2 modificat per l'article únic.37 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 96


1. Les mesures de seguretat que es poden imposar d’acord amb aquest Codi són privatives i no privatives de llibertat.

2. Són mesures privatives de llibertat:

1a. L’internament en un centre psiquiàtric.

2a. L’internament en un centre de deshabituació.

3a. L’internament en un centre educatiu especial.

3. Són mesures no privatives de llibertat:

1a. La inhabilitació professional.

2a. L’expulsió del territori nacional d’estrangers no residents legalment a Espanya.

3a. La llibertat vigilada.

4a. La custòdia familiar. El sotmès a aquesta mesura queda subjecte a la cura i vigilància del familiar que es designi i que accepti la custòdia, el qual l’ha d’exercir en relació amb el jutge de vigilància penitenciària i sense detriment de les activitats escolars o laborals del custodiat.

5a. La privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors.

6a. La privació del dret a la tinença i portament d’armes.
  • Article 96 apartat 3 modificat per l'article únic.22 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 96 modificat per l'article únic.38 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 97


Durant l’execució de la sentència, el jutge o tribunal sentenciador ha d’adoptar, pel procediment que estableix l’article següent, alguna de les decisions següents:

a) Mantenir l’execució de la mesura de seguretat imposada.

b) Decretar el cessament de qualsevol mesura de seguretat imposada quan desaparegui la perillositat criminal del subjecte.

c) Substituir una mesura de seguretat per una altra que consideri més adequada, entre les previstes per al supòsit de què es tracti. En cas que s’acordi la substitució i el subjecte evolucioni desfavorablement, es deixa sense efecte la substitució i es torna a aplicar la mesura substituïda.

d) Deixar en suspens l’execució de la mesura atenent el resultat ja obtingut amb la seva aplicació, per un termini no superior al que resti fins al màxim assenyalat a la sentència que la va imposar. La suspensió queda condicionada al fet que el subjecte no delinqueixi durant el termini fixat, i es pot deixar sense efecte si novament resulta acreditada qualsevol de les circumstàncies que preveu l’article 95 d’aquest Codi.
  • Article 97 modificat per l'article únic.23 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 97 modificat per l'article únic.39 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 98


1. Als efectes de l’article anterior, quan es tracti d’una mesura de seguretat privativa de llibertat o d’una mesura de llibertat vigilada que s’hagi d’executar després del compliment d’una pena privativa de llibertat, el jutge de vigilància penitenciària està obligat a elevar almenys anualment una proposta de manteniment, cessament, substitució o suspensió d’aquesta. Per formular la proposta el jutge de vigilància penitenciària ha de valorar els informes emesos pels facultatius i professionals que assisteixin el sotmès a mesura de seguretat o per les administracions públiques competents i, si s’escau, el resultat de les altres actuacions que ordeni amb aquesta finalitat.

2. Quan es tracti de qualsevol altra mesura no privativa de llibertat, el jutge o tribunal sentenciador ha de sol·licitar directament a les administracions, facultatius i professionals a què es refereix l’apartat anterior els informes oportuns sobre la situació i l’evolució del condemnat, el seu grau de rehabilitació i el pronòstic de reincidència o reiteració delictiva.

3. En tot cas, el jutge o tribunal sentenciador ha de resoldre motivadament a la vista de la proposta o els informes als quals respectivament es refereixen els dos apartats anteriors, escoltada la mateixa persona sotmesa a la mesura, així com el Ministeri Fiscal i les altres parts. També s’han d’escoltar les víctimes del delicte que no estaven personades quan ho hagin sol·licitat a l’inici o en qualsevol moment de l’execució de la sentència i estiguin localitzables a aquest efecte.
  • Article 98 modificat per l'article únic.24 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 99


En el cas de concurrència de penes i mesures de seguretat privatives de llibertat, el jutge o tribunal ha d’ordenar el compliment de la mesura, que s’abona per al de la pena. Una vegada alçada la mesura de seguretat, el jutge o tribunal, si amb l’execució de la pena es posen en perill els efectes aconseguits a través d’aquella, pot suspendre el compliment de la resta de la pena per un termini no superior a la seva durada, o aplicar alguna de les mesures que preveu l’article 96.3.
  • Article 99 modificat per l'article únic.40 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 100


1. El trencament d’una mesura de seguretat d’internament dóna lloc al fet que el jutge o tribunal ordeni el reingrés del subjecte al mateix centre del qual s’hagi evadit o en un altre que correspongui al seu estat.

2. Si es tracta d’altres mesures, el jutge o tribunal pot acordar la substitució de la mesura trencada per la d’internament si aquesta està prevista per al supòsit de què es tracti i si el trencament demostra que és necessària.

3. En els dos casos el jutge o tribunal ha de deduir testimoni pel trencament. A aquests efectes, no es considera trencament de la mesura la negativa del subjecte a sotmetre’s a tractament mèdic o a continuar un tractament mèdic inicialment consentit. No obstant això, el jutge o tribunal pot acordar la substitució del tractament inicial o posteriorment rebutjat per una altra mesura d’entre les aplicables al supòsit de què es tracti.
  • Article 100 apartat 3 modificat per l'article únic.25 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 100 modificat per l'article únic.41 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol II

De l’aplicació de les mesures de seguretat

Secció primera

De les mesures privatives de llibertat

Article 101


1. Al subjecte que sigui declarat exempt de responsabilitat criminal de conformitat amb el número 1r de l’article 20, se li pot aplicar, si és necessària, la mesura d’internament per a tractament mèdic o educació especial en un establiment adequat al tipus d’anomalia o alteració psíquica que s’apreciï, o qualsevol altra de les mesures que preveu l’apartat 3 de l’article 96. L’internament no pot excedir el temps que hauria durat la pena privativa de llibertat si el subjecte hagués estat declarat responsable, i a aquest efecte el jutge o tribunal n’ha de fixar el límit màxim en la sentència.

2. El qui estigui sotmès a aquesta mesura no pot abandonar l’establiment sense l’autorització del jutge o tribunal sentenciador, d’acord amb el que preveu l’article 97 d’aquest Codi.

Article 102


1. Als qui estiguin exempts de responsabilitat penal de conformitat amb el número 2n de l’article 20 se’ls ha d’aplicar, si és necessària, la mesura d’internament en un centre de deshabituació públic, o privat degudament acreditat o homologat, o qualsevol altra de les mesures que preveu l’apartat 3 de l’article 96. L’internament no pot excedir el temps que hauria durat la pena privativa de llibertat si el subjecte hagués estat declarat responsable, i a aquest efecte el jutge o tribunal n’ha de fixar el límit màxim en la sentència.

2. El qui estigui sotmès a aquesta mesura no pot abandonar l’establiment sense l’autorització del jutge o tribunal sentenciador d’acord amb el que preveu l’article 97 d’aquest Codi.

Article 103


1. Als qui siguin declarats exempts de responsabilitat d’acord amb el número 3r de l’article 20, se’ls pot aplicar, si és necessària, la mesura d’internament en un centre educatiu especial o qualsevol altra de les mesures que preveu l’apartat tercer de l’article 96. L’internament no pot excedir el temps que hauria durat la pena privativa de llibertat si el subjecte hagués estat declarat responsable i, a aquest efecte, el jutge o tribunal n’ha de fixar el límit màxim en la sentència.

2. La persona sotmesa a aquesta mesura no pot abandonar l’establiment sense l’autorització del jutge o tribunal sentenciador d’acord amb el que preveu l’article 97 d’aquest Codi.

3. En aquest supòsit, la proposta a què es refereix l’article 98 d’aquest Codi s’ha de fer en acabar cada curs o grau d’ensenyament.
  • Article 103 apartat 3 modificat per l'article únic.26 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 104


1. En els supòsits d’eximent incomplet en relació amb els números 1r, 2n i 3r de l’article 20, el jutge o tribunal pot imposar, a més de la pena corresponent, les mesures que preveuen els articles 101, 102 i 103. No obstant això, la mesura d’internament només és aplicable si la pena imposada és privativa de llibertat i la seva durada no pot excedir la de la pena que preveu el Codi per al delicte. Per aplicar-la s’ha d’observar el que disposa l’article 99.

2. Quan s’apliqui una mesura d’internament de les que preveuen l’apartat anterior o els articles 101, 102 i 103, el jutge o tribunal sentenciador ha de comunicar al ministeri fiscal, amb l’antelació suficient, la proximitat del seu venciment, als efectes del que preveu la disposició addicional primera d’aquest Codi.
  • Article 104 apartat 2 afegit per l'article únic.42 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Secció segona

De les mesures no privatives de llibertat

Article 105


En els casos que preveuen els articles 101 a 104, quan imposi la mesura privativa de llibertat o durant l’execució d’aquesta, el jutge o tribunal pot imposar raonadament una o diverses mesures que s’enumeren tot seguit. També ha d’imposar alguna o algunes d’aquestes mesures en els altres casos expressament previstos en aquest Codi.

1. Per un temps no superior a cinc anys:

a) Llibertat vigilada.

b) Custòdia familiar. El sotmès a aquesta mesura queda subjecte a la cura i vigilància del familiar que es designi i que accepti la custòdia, el qual l’ha d’exercir en relació amb el jutge de vigilància i sense detriment de les activitats escolars o laborals del custodiat.

2. Per un temps de fins a deu anys:

a) Llibertat vigilada, quan expressament ho disposi aquest Codi.

b) La privació del dret a la tinença i portament d’armes.

c) La privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors.

Per decretar l’obligació d’observar alguna o algunes de les mesures previstes en aquest article, així com per concretar aquesta obligació quan per llei està obligat a imposar-les, el jutge o tribunal sentenciador ha de valorar els informes emesos pels facultatius i professionals encarregats d’assistir el sotmès a la mesura de seguretat.

El jutge de vigilància penitenciària o els serveis de l’Administració corresponent han d’informar el jutge o tribunal sentenciador.

En els casos previstos en aquest article, el jutge o tribunal sentenciador ha de disposar que els serveis d’assistència social competents prestin l’ajuda o atenció que necessiti i legalment li correspongui al sotmès a mesures de seguretat no privatives de llibertat.
  • Article 105 modificat per l'article únic.27 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 105 modificat per l'article únic.43 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 105 apartat 1, lletra g modificada per l'article 1.8 de la Llei orgànica 14/1999, de 9 de juny, de modificació del Codi penal de 1995, en matèria de protecció a les víctimes de maltractaments i de la Llei d’enjudiciament criminal.
  • Article 105 apartat 1, lletra g afegida per l'article 6 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Article 106


1. La llibertat vigilada consisteix en la submissió del condemnat a control judicial a través del compliment per part seva d’alguna o algunes de les mesures següents:

a) L’obligació d’estar sempre localitzable mitjançant aparells electrònics que en permetin el seguiment permanent.

b) L’obligació de presentar-se periòdicament al lloc que el jutge o tribunal estableixi.

c) La de comunicar immediatament, en el termini màxim i pel mitjà que el jutge o tribunal assenyali a aquest efecte, cada canvi del lloc de residència o de la feina, o de lloc de treball.

d) La prohibició d’absentar-se del lloc on resideixi o d’un determinat territori sense autorització del jutge o tribunal.

e) La prohibició d’aproximar-se a la víctima, o a aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal.

f) La prohibició de comunicar-se amb la víctima, o amb aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal.

g) La prohibició d’acudir a determinats territoris, llocs o establiments.

h) La prohibició de residir en determinats llocs.

i) La prohibició d’exercir determinades activitats que puguin oferir-li o facilitar-li l’ocasió per cometre fets delictius de naturalesa similar.

j) L’obligació de participar en programes formatius, laborals, culturals, d’educació sexual o altres de semblants.

k) L’obligació de seguir un tractament mèdic extern, o de sotmetre’s a un control mèdic periòdic.

2. Sense perjudici del que disposa l’article 105, el jutge o tribunal ha d’imposar a la sentència la mesura de llibertat vigilada per al seu compliment posterior a la pena privativa de llibertat imposada sempre que ho disposi així de manera expressa aquest Codi.

En aquests casos, almenys dos mesos abans de l’extinció de la pena privativa de llibertat, de manera que la mesura de llibertat vigilada es pugui iniciar en aquest mateix moment, el jutge de vigilància penitenciària, pel procediment que preveu l’article 98, ha d’elevar la proposta oportuna al jutge o tribunal sentenciador, que, d’acord amb el procediment esmentat, ha de concretar, sense perjudici del que estableix l’article 97, el contingut de la mesura fixant les obligacions o prohibicions enumerades a l’apartat 1 d’aquest article que ha d’observar el condemnat.

Si aquest ho ha estat a diverses penes privatives de llibertat que hagi de complir successivament, el que disposa el paràgraf anterior s’entén referit al moment en què conclogui el compliment de totes aquestes.

Així mateix, el penat a qui s’hagi imposat per diversos delictes altres tantes mesures de llibertat vigilada que, atès el contingut de les obligacions o prohibicions establertes, no puguin ser executades simultàniament, les ha de complir de manera successiva, sense perjudici que el jutge o tribunal pugui exercir les facultats que li atribueix l’apartat següent.

3. Pel mateix procediment de l’article 98, el jutge o tribunal pot:

a) Modificar en endavant les obligacions i prohibicions imposades.

b) Reduir la durada de la llibertat vigilada o fins i tot posar-hi fi en vista del pronòstic positiu de reinserció que consideri innecessària o contraproduent la continuïtat de les obligacions o prohibicions imposades.

c) Deixar sense efecte la mesura quan la circumstància descrita a la lletra anterior es doni en el moment de concreció de les mesures que es regula en el número 2 del present article.

4. En cas d’incompliment d’una o diverses obligacions el jutge o tribunal, en vista de les circumstàncies concurrents i pel mateix procediment indicat en els números anteriors, pot modificar les obligacions o prohibicions imposades. Si l’incompliment és reiterat o greu, revelador de la voluntat de no sotmetre’s a les obligacions o prohibicions imposades, el jutge ha de deduir testimoni, a més, per un presumpte delicte de l’article 468 d’aquest Codi.
  • Article 106 modificat per l'article únic.28 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 107


El jutge o tribunal pot decretar de manera raonada la mesura d’inhabilitació per a l’exercici d’un determinat dret, professió, ofici, indústria o comerç, càrrec o ocupació, per un temps d’un a cinc anys, quan el subjecte hagi comès amb abús de l’esmentat exercici, o en relació amb aquest, un fet delictiu, i quan de la valoració de les circumstàncies concurrents se’n pugui deduir el perill que torni a cometre el mateix delicte o altres de semblants, sempre que no sigui possible imposar-li la pena corresponent pel fet d’estar en alguna de les situacions que preveuen els números 1r, 2n i 3r de l’article 20.

Article 108


1. Si el subjecte és estranger no resident legalment a Espanya, el jutge o tribunal ha d’acordar en la sentència, prèvia audiència d’aquell, l’expulsió del territori nacional com a substitutiva de les mesures de seguretat que li siguin aplicables, llevat que el jutge o tribunal, prèvia audiència del ministeri fiscal, excepcionalment i de forma motivada, apreciï que la naturalesa del delicte justifica el compliment a Espanya.

L’expulsió acordada així comporta l’arxivament de qualsevol procediment administratiu que tingui per objecte l’autorització per residir o treballar a Espanya.

En el cas que, acordada la substitució de la mesura de seguretat per l’expulsió, aquesta no es pugui portar a efecte, s’ha de procedir al compliment de la mesura de seguretat imposada originàriament.

2. L’estranger no pot tornar a Espanya en un termini de 10 anys, comptats des de la data de l’expulsió.

3. L’estranger que intenti transgredir una decisió judicial d’expulsió i prohibició d’entrada a què es refereixen els apartats anteriors ha de ser retornat per l’autoritat governativa, i el termini de prohibició d’entrada ha de començar a computar una altra vegada íntegrament.
  • Article 108 modificat per l'article 1.4 de la Llei orgànica 11/2003, de 29 de setembre, de mesures concretes en matèria de seguretat ciutadana, violència domèstica i integració social dels estrangers.
Altres versions d'aquest precepte

Títol V

De la responsabilitat civil derivada dels delictes i de les costes processals
  • Títol V rúbrica modificada per l'article únic.54 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol I

De la responsabilitat civil i la seva extensió

Article 109


1. L’execució d’un fet descrit per la llei com a delicte obliga a reparar, en els termes que preveuen les lleis, els danys i perjudicis que ha causat.

2. El perjudicat pot optar, en tot cas, per exigir la responsabilitat civil davant la jurisdicció civil.
  • Article 109 apartat 1 modificat per l'article únic.55 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 110


La responsabilitat que estableix l’article anterior comprèn:

1r. La restitució.

2n. La reparació del dany.

3r. La indemnització de perjudicis materials i morals.

Article 111


1. Ha de restituir-se, sempre que sigui possible, el mateix bé, amb l’abonament de les deterioracions i menyscaptes que el jutge o tribunal determinin. La restitució ha de tenir lloc encara que el bé estigui en poder d’un tercer i aquest l’hagi adquirit legalment i de bona fe, sense perjudici del seu dret de repetició contra qui correspongui i, si escau, el de ser indemnitzat pel responsable civil del delicte.

2. Aquesta disposició no és aplicable si el tercer ha adquirit el bé en la forma i amb els requisits establerts per les lleis per fer-ho irreivindicable.
  • Article 111 apartat 1 modificat per l'article únic.56 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 112


La reparació del dany pot consistir en obligacions de donar, de fer o de no fer, que el jutge o tribunal ha d’establir tenint en compte la naturalesa d’aquell i les condicions personals i patrimonials del culpable, i ha de determinar si han de ser complertes per ell mateix o poden ser executades a costa seva.

Article 113


La indemnització de perjudicis materials i morals comprèn no només els que s’hagin causat a l’agreujat, sinó també els que s’hagin irrogat als seus familiars o a tercers.

Article 114


Si la víctima ha contribuït amb la seva conducta a produir el dany o el perjudici sofert, els jutges o tribunals poden moderar l’import de la reparació o indemnització.

Article 115


Els jutges i tribunals, quan declarin l’existència de responsabilitat civil, han d’establir de manera raonada, en les seves resolucions, les bases en què fonamentin la quantia dels danys i indemnitzacions, la quan poden fixar en la mateixa resolució o en el moment d’executar-la.

Capítol II

De les persones civilment responsables

Article 116


1. Tota persona criminalment responsable d’un delicte ho és també civilment si del fet en deriven danys o perjudicis. Si hi ha dos o més responsables d’un delicte, els jutges o tribunals han d’assenyalar la quota de la qual hagi de respondre cadascú.

2. Els autors i els còmplices, cada un dins de la seva respectiva classe, són responsables solidàriament entre ells per les seves quotes, i subsidiàriament per les corresponents als altres responsables.

La responsabilitat subsidiària s’ha de fer efectiva: primer, en els béns dels autors, i després, en els dels còmplices.

Tant en els casos que es faci efectiva la responsabilitat solidària com la subsidiària, queda estàlvia la repetició del qui hagi pagat contra els altres per les quotes corresponents a cada un.

3. La responsabilitat penal d’una persona jurídica comporta la seva responsabilitat civil en els termes que estableix l’article 110 d’aquest Codi de forma solidària amb les persones físiques que siguin condemnades pels mateixos fets.
  • Article 116 apartat 1 modificat per l'article únic.57 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 116 apartat 3 afegit per l'article únic.29 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 117


Els asseguradors que hagin assumit el risc de les responsabilitats pecuniàries derivades de l’ús o explotació de qualsevol bé, empresa, indústria o activitat, quan, com a conseqüència d’un fet previst en aquest Codi, es produeixi l’esdeveniment que determini el risc assegurat, són responsables civils directes fins al límit de la indemnització legalment establerta o convencionalment pactada, sense perjudici del dret de repetició contra qui correspongui.

Article 118


1. L’exempció de la responsabilitat criminal declarada en els números 1r, 2n, 3r, 5è i 6è de l’article 20 no comprèn la de la responsabilitat civil, que s’ha de fer efectiva de conformitat amb les regles següents:

1a. En els casos dels números 1r i 3r, també són responsables pels fets que executin els declarats exempts de responsabilitat penal els qui els tinguin sota la seva potestat o guarda legal o de fet, sempre que hi hagi hagut culpa o negligència per part seva i sense perjudici de la responsabilitat civil directa que pugui correspondre als imputables.

Els jutges o tribunals han de graduar de manera equitativa la mesura en què hagi de respondre amb els seus béns cada un dels subjectes esmentats.

2a. Són igualment responsables l’ebri i l’intoxicat en el supòsit del número 2n.

3a. En el cas del número 5è, són responsables civils directes les persones a favor de les quals s’hagi previngut el mal, en proporció al perjudici que se’ls hagi evitat, si és estimable o, si no és així, en la que el jutge o tribunal estableixi segons el seu arbitri.

Quan les quotes de què hagi de respondre l’interessat no siguin equitativament assignables pel jutge o tribunal, ni tan sols per aproximació, o quan la responsabilitat s’estengui a les administracions públiques o a la major part d’una població i, en tot cas, sempre que el dany s’hagi causat amb assentiment de l’autoritat o dels seus agents, s’ha de disposar, si s’escau, la indemnització en la forma que estableixen les lleis i els reglaments especials.

4a. En el cas del número 6è, han de respondre principalment els qui hagin causat la por, i a falta d’ells, els qui hagin executat el fet.

2. En el cas de l’article 14, són responsables civils els autors del fet.

Article 119


En tots els supòsits de l’article anterior, el jutge o tribunal que dicti sentència absolutòria perquè estima s’hi dóna alguna de les causes d’exempció esmentades, ha de fixar les responsabilitats civils llevat que s’hagi fet reserva expressa de les accions per reclamar-les en la via que correspongui.

Article 120


També són responsables civilment, a falta dels qui ho siguin criminalment:

1r. Els pares o tutors, pels danys i perjudicis causats pels delictes comesos pels majors de divuit anys subjectes a la seva pàtria potestat o tutela i que visquin en companyia seva, sempre que per part seva hi hagi culpa o negligència.

2n. Les persones naturals o jurídiques titulars d’editorials, diaris, revistes, estacions de ràdio o televisió o de qualsevol altre mitjà de difusió escrita, parlada o visual, pels delictes comesos utilitzant els mitjans dels quals siguin titulars, sens perjudici del que disposa l’article 212.

3r. Les persones naturals o jurídiques, en els casos de delictes comesos en els establiments dels quals siguin titulars, quan els qui els dirigeixin o administrin, o els seus dependents o empleats, hagin infringit els reglaments de la policia o les disposicions de l’autoritat que estiguin relacionats amb el fet punible comès, de manera que aquest no s’hauria produït sense la infracció esmentada.

4t. Les persones naturals o jurídiques dedicades a qualsevol tipus d’indústria o comerç, pels delictes que hagin comès els seus empleats o dependents, representants o gestors en l’exercici de les seves obligacions o serveis.

5è. Les persones naturals o jurídiques titulars de vehicles susceptibles de crear riscos per a tercers, pels delictes comesos quan els utilitzin els seus dependents o representants o persones autoritzades.
  • Article 120 modificat per l'article únic.58 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 121


L’Estat, la comunitat autònoma, la província, l’illa, el municipi i altres ens públics, segons els casos, responen subsidiàriament dels danys causats pels responsables penalment dels delictes dolosos o culposos, quan aquests siguin autoritat, els seus agents i contractats o funcionaris públics en l’exercici dels seus càrrecs o funcions sempre que la lesió sigui conseqüència directa del funcionament dels serveis públics que se’ls estiguin confiats, sense perjudici de la responsabilitat patrimonial derivada del funcionament normal o anormal d’aquests serveis exigible d’acord amb les normes de procediment administratiu, i sense que, en cap cas, es pugui donar una duplicitat indemnitzatòria.

Si en el procés penal s’exigeix la responsabilitat civil de l’autoritat, dels seus agents i contractats o de funcionaris públics, la pretensió s’ha de dirigir simultàniament contra l’Administració o l’ens públic presumptament responsable civil subsidiari.

Article 122


El qui per un títol lucratiu hagi participat dels efectes d’un delicte està obligat a restituir la cosa o a rescabalar el dany fins a la quantia de la seva participació.
  • Article 122 modificat per l'article únic.59 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol III

De les costes processals

Article 123


Les costes processals s’entenen imposades per la llei als criminalment responsables de tot delicte.
  • Article 123 modificat per l'article únic.60 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 124


Les costes comprenen els drets i indemnitzacions ocasionats en les actuacions judicials i han d’incloure sempre els honoraris de l’acusació particular en els delictes només perseguibles a instància de part.

Capítol IV

Del compliment de la responsabilitat civil i altres responsabilitats pecuniàries

Article 125


Quan els béns del responsable civil no siguin suficients per satisfer d’una vegada totes les responsabilitats pecuniàries, el jutge o tribunal, amb l’audiència prèvia al perjudicat, pot fraccionar-ne el pagament, i assenyalar, segons el seu prudent arbitri i en consideració a les necessitats del perjudicat i a les possibilitats econòmiques del responsable, el període i l’import dels terminis.

Article 126


1. Els pagaments que efectuï el penat o el responsable civil subsidiari s’han d’imputar segons l’ordre següent:

1r. A la reparació del dany causat i indemnització dels perjudicis.

2n. A la indemnització a l’Estat per l’import de les despeses que s’hagin fet pel seu compte en la causa.

3r. A les costes de l’acusador particular o privat quan se n’imposi el pagament en la sentència.

4t. A les altres costes processals, fins i tot les de la defensa del processat, sense preferència entre els interessats.

5è. A la multa.
 
2. Quan el delicte hagi estat dels que només es poden perseguir a instància de part, s’han de satisfer les costes de l’acusador privat amb preferència a la indemnització de l’Estat. Té la mateixa preferència el pagament de les costes processals causades a la víctima en els supòsits a què es refereix l’article 14 de la Llei de l’Estatut de la víctima del delicte.
  • Article 126 apartat 2 modificat per la disposició final segona de la Llei 4/2015, de 27 d’abril, de l’Estatut de la víctima del delicte.
Altres versions d'aquest precepte

Títol VI

De les conseqüències accessòries

Article 127


1. Tota pena que s’imposi per un delicte dolós comporta la pèrdua dels efectes que en provinguin i dels béns, mitjans o instruments amb els quals s’hagi preparat o executat, així com els guanys provinents del delicte, siguin quines siguin les transformacions que hagin pogut experimentar.

2. En els casos en què la llei prevegi la imposició d’una pena privativa de llibertat superior a un any per la comissió d’un delicte imprudent, el jutge o tribunal pot acordar la pèrdua dels efectes que provinguin d’aquest i dels béns, mitjans o instruments amb què s’hagi preparat o executat, així com dels guanys provinents del delicte, siguin quines siguin les transformacions que hagin pogut experimentar.

3. Si per qualsevol circumstància no és possible el decomís dels béns assenyalats als apartats anteriors d’aquest article, s’ha d’acordar el decomís d’altres béns per una quantitat que correspongui al seu valor econòmic, i al dels guanys que se n’hauria obtingut. De la mateixa manera s’ha de procedir quan s’acordi el decomís de béns, efectes o guanys determinats, però el seu valor sigui inferior al que tenien en el moment de la seva adquisició.
  • Article 127 modificat per l'article únic.61 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 127 modificat per l'article únic.30 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 127 modificat per l'article únic.44 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 127 bis


1. El jutge o tribunal també ha d’ordenar el decomís dels béns, efectes i guanys pertanyents a una persona condemnada per algun dels delictes següents quan resolgui, a partir d’indicis objectius fundats, que els béns o efectes provenen d’una activitat delictiva, i no se n’acrediti l’origen lícit:

a) Delictes de tràfic d’éssers humans.

b) Delictes relatius a la prostitució i a l’explotació sexual i corrupció de menors i delictes d’abusos i agressions sexuals a menors de setze anys.

c) Delictes informàtics dels apartats 2 i 3 de l’article 197 i l’article 264.

d) Delictes contra el patrimoni i contra l’ordre socioeconòmic en els supòsits de continuïtat delictiva i reincidència.

e) Delictes relatius a les insolvències punibles.

f) Delictes contra la propietat intel·lectual o industrial.

g) Delictes de corrupció en els negocis.

h) Delictes de receptació de l’apartat 2 de l’article 298.

i) Delictes de blanqueig de capitals.

j) Delictes contra la hisenda pública i la Seguretat Social.

k) Delictes contra els drets dels treballadors dels articles 311 a 313.

l) Delictes contra els drets dels ciutadans estrangers.

m) Delictes contra la salut pública dels articles 368 a 373.

n) Delictes de falsificació de moneda.

o) Delictes de suborn.

p) Delictes de malversació.

q) Delictes de terrorisme.

r) Delictes comesos en el si d’una organització o grup criminal.

2. Als efectes del que preveu l’apartat 1 d’aquest article, s’han de valorar, especialment, entre d’altres, els indicis següents:

1r. La desproporció entre el valor dels béns i efectes de què es tracti i els ingressos d’origen lícit de la persona condemnada.

2n. L’ocultació de la titularitat o de qualsevol poder de disposició sobre els béns o efectes mitjançant la utilització de persones físiques o jurídiques o ens sense personalitat jurídica interposats, o paradisos fiscals o territoris de nul·la tributació que ocultin o dificultin la determinació de la vertadera titularitat dels béns.

3r. La transferència dels béns o efectes mitjançant operacions que en dificultin o impedeixin la localització o destinació i que no tinguin una justificació legal o econòmica vàlida.

3. En aquests supòsits també és aplicable el que disposa l’apartat 3 de l’article anterior.

4. Si posteriorment el condemnat ho és per fets delictius similars comesos amb anterioritat, el jutge o tribunal ha de valorar l’abast del decomís anterior acordat en resoldre sobre el decomís en el nou procediment.

5. El decomís a què es refereix aquest article no s’ha d’acordar quan les activitats delictives de les quals provinguin els béns o efectes hagin prescrit o ja hagin estat objecte d’un procés penal resolt per una sentència absolutòria o una resolució de sobreseïment amb efectes de cosa jutjada.
  • Article 127 bis afegit per l'article únic.62 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 127 ter


1. El jutge o tribunal pot acordar el decomís que preveuen els articles anteriors encara que no hi hagi una sentència de condemna, quan la situació patrimonial il·lícita quedi acreditada en un procés contradictori i es tracti d’algun dels supòsits següents:

a) Que el subjecte hagi mort o pateixi una malaltia crònica que n’impedeixi l’enjudiciament i existeixi el risc que els fets puguin prescriure,

b) es trobi en rebel·lia i això impedeixi que els fets puguin ser enjudiciats dins d’un termini raonable, o

c) no se li imposi una pena perquè està exempt de responsabilitat criminal o perquè aquesta ha quedat extingida.

2. El decomís a què es refereix aquest article només es pot dirigir contra qui hagi estat formalment acusat o contra l’imputat en relació amb el qual hi ha indicis racionals de criminalitat quan les situacions a què es refereix l’apartat anterior hagin impedit la continuació del procediment penal.
  • Article 127 ter afegit per l'article únic.63 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 127 quater


1. Els jutges i tribunals també poden acordar el decomís dels béns, efectes i guanys a què es refereixen els articles anteriors que s’hagin transferit a terceres persones, o d’un valor equivalent, en els casos següents:

a) En el cas dels efectes i guanys, quan els hagin adquirit amb coneixement que procedeixen d’una activitat il·lícita o quan una persona diligent hauria tingut motius per sospitar, en les circumstàncies del cas, del seu origen il·lícit.

b) En el cas d’altres béns, quan els hagin adquirit amb coneixement que d’aquesta manera se’n dificultava el decomís o quan una persona diligent hauria tingut motius per sospitar, en les circumstàncies del cas, que d’aquesta manera se’n dificultava el decomís.

2. Es presumeix, llevat que hi hagi una prova en contra, que el tercer ha conegut o ha tingut motius per sospitar que es tractava de béns procedents d’una activitat il·lícita o que eren transferits per evitar-ne el decomís, quan els béns o efectes li hagin estat transferits a títol gratuït o per un preu inferior al real de mercat.
  • Article 127 quater afegit per l'article únic.64 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 127 quinquies


1. Els jutges i tribunals també poden acordar el decomís de béns, efectes i guanys provinents de l’activitat delictiva prèvia del condemnat, quan es compleixin, cumulativament, els requisits següents:

a) Que el subjecte sigui o hagi estat condemnat per algun dels delictes a què es refereix l’article 127 bis.1 del Codi penal.

b) Que el delicte s’hagi comès en el context d’una activitat delictiva prèvia continuada.

c) Que existeixin indicis fundats que una part rellevant del patrimoni del penat procedeix d’una activitat delictiva prèvia.

Són indicis rellevants:

1r. La desproporció entre el valor dels béns i efectes de què es tracti i els ingressos d’origen lícit de la persona condemnada.

2n. L’ocultació de la titularitat o de qualsevol poder de disposició sobre els béns o efectes mitjançant la utilització de persones físiques o jurídiques o ens sense personalitat jurídica interposats, o paradisos fiscals o territoris de nul·la tributació que ocultin o dificultin la determinació de la vertadera titularitat dels béns.

3r. La transferència dels béns o efectes mitjançant operacions que dificultin o impedeixin la seva localització o destí i que no tinguin una justificació legal o econòmica vàlida.

El que disposa el paràgraf anterior només és aplicable quan constin indicis fundats que el subjecte ha obtingut, a partir de la seva activitat delictiva, un benefici superior a 6.000 euros.

2. Als efectes de l’apartat anterior, s’entén que el delicte s’ha comès en el context d’una activitat delictiva continuada sempre que:

a) El subjecte sigui condemnat o hagi estat condemnat en el mateix procediment per tres o més delictes dels quals s’hagi derivat l’obtenció d’un benefici econòmic directe o indirecte, o per un delicte continuat que inclogui, almenys, tres infraccions penals de les quals hagi derivat un benefici econòmic directe o indirecte.

b) O en el període de sis anys anterior al moment en què es va iniciar el procediment en què ha estat condemnat per algun dels delictes a què es refereix l’article 127 bis del Codi penal, hagi estat condemnat per dos o més delictes dels quals ha derivat l’obtenció d’un benefici econòmic, o per un delicte continuat que inclogui, almenys, dues infraccions penals de les quals ha derivat l’obtenció d’un benefici econòmic.
  • Article 127 quinquies afegit per l'article únic.65 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 127 sexies


Als efectes del que preveu l’article anterior són aplicables les presumpcions següents:

1r. Es presumeix que tots els béns adquirits pel condemnat dins del període de temps que s’inicia sis anys abans de la data d’obertura del procediment penal procedeixen de la seva activitat delictiva.

A aquests efectes, s’entén que els béns han estat adquirits en la data més primerenca en què consti que el subjecte n’ha disposat.

2n. Es presumeix que totes les despeses efectuades pel penat durant el període de temps a què es refereix el paràgraf primer del número anterior es van pagar amb fons procedents de la seva activitat delictiva.

3r. Es presumeix que tots els béns a què es refereix el número 1 van ser adquirits lliures de càrregues.

El jutge o tribunal pot acordar que les presumpcions anteriors no siguin aplicades en relació amb determinats béns, efectes o guanys, quan, en les circumstàncies concretes del cas, es revelin incorrectes o desproporcionades.
  • Article 127 sexies afegit per l'article únic.66 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 127 septies


Si l’execució del decomís no s’ha pogut portar a terme, en tot o en part, a causa de la naturalesa o situació dels béns, efectes o guanys de què es tracti, o per qualsevol altra circumstància, el jutge o tribunal pot acordar, mitjançant una interlocutòria, el decomís d’altres béns, fins i tot d’origen lícit, que pertanyin als criminalment responsables del fet per un valor equivalent al de la part no executada del decomís inicialment acordat.

S’ha de procedir de la mateixa manera quan s’acordi el decomís de béns, efectes o guanys determinats, però el seu valor sigui inferior al que tenien en el moment de la seva adquisició.
  • Article 127 septies afegit per l'article únic.67 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 127 octies


1. A fi de garantir l’efectivitat del decomís, l’autoritat judicial pot confiscar o embargar i posar en dipòsit els béns, mitjans, instruments i guanys des del moment de les primeres diligències.

2. Correspon al jutge o tribunal resoldre, d’acord amb el que disposa la Llei d’enjudiciament criminal, sobre la realització anticipada o la utilització provisional dels béns i efectes intervinguts.

3. Els béns, instruments i guanys decomissats per mitjà d’una resolució ferma, llevat que s’hagin de destinar al pagament d’indemnitzacions a les víctimes, s’adjudiquen a l’Estat, als quals ha de donar el destí que es disposi legalment o reglamentàriament.
  • Article 127 octies afegit per l'article únic.68 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 128


Quan els efectes i instruments esmentats siguin de lícit comerç i el seu valor no tingui proporció amb la naturalesa o gravetat de la infracció penal, o s’hagin satisfet completament les responsabilitats civils, el jutge o tribunal pot no disposar-ne el decomís, o disposar-lo parcialment.

Article 129


1. En cas de delictes comesos en el si, amb la col·laboració, a través o per mitjà d’empreses, organitzacions, grups o qualsevol altra classe d’entitats o agrupacions de persones que, pel fet de no tenir personalitat jurídica, no estiguin compreses a l’article 31 bis, el jutge o tribunal pot imposar motivadament a aquestes empreses, organitzacions, grups, entitats o agrupacions una o diverses conseqüències accessòries a la pena que correspongui a l’autor del delicte, amb el contingut que preveuen les lletres c a g de l’apartat 7 de l’article 33. També pot acordar la prohibició definitiva de portar a terme qualsevol activitat, encara que sigui lícita.

2. Les conseqüències accessòries a les quals es refereix l’apartat anterior només es poden aplicar a les empreses, organitzacions, grups o entitats o agrupacions esmentats al mateix apartat quan aquest Codi ho prevegi expressament, o quan es tracti d’algun dels delictes pels quals aquest permet exigir responsabilitat penal a les persones jurídiques.

3. La clausura temporal dels locals o establiments, la suspensió de les activitats socials i la intervenció judicial poden ser acordades també pel jutge instructor com a mesura cautelar durant la instrucció de la causa als efectes establerts en aquest article i amb els límits assenyalats a l’article 33.7.
  • Article 129 apartats 1 i 2 modificats per l'article únic.69 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 129 modificat per l'article únic.31 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 129 apartat 1 modificat per l'article únic.45 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 129 bis


Si es tracta de condemnats per la comissió d’un delicte greu contra la vida, la integritat de les persones, la llibertat, la llibertat o indemnitat sexual, de terrorisme, o qualsevol altre delicte greu que comporti un risc greu per a la vida, la salut o la integritat física de les persones, quan de les circumstàncies del fet, els antecedents, la valoració de la seva personalitat, o d’una altra informació disponible, es pugui valorar que existeix un perill rellevant de reiteració delictiva, el jutge o tribunal pot acordar la presa de mostres biològiques de la seva persona i la realització d’una anàlisi per obtenir identificadors d’ADN i inscriure’ls a la base de dades policial. Únicament es poden portar a terme les anàlisis necessàries per obtenir els identificadors que proporcionin, exclusivament, informació genètica reveladora de la identitat de la persona i del seu sexe.

Si l’afectat s’oposa a la recollida de les mostres, es pot imposar la seva execució forçosa mitjançant el recurs a les mesures coactives mínimes indispensables per a la seva execució, que han de ser en qualsevol cas proporcionades a les circumstàncies del cas i respectuoses amb la seva dignitat.
  • Article 129 bis afegit per l'article únic.70 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Títol VII

De l’extinció de la responsabilitat criminal i els seus efectes

Capítol I

De les causes que extingeixen la responsabilitat criminal

Article 130


1. La responsabilitat criminal s’extingeix:

1r. Per la mort del reu.

2n. Pel compliment de la condemna.

3r. Per la remissió definitiva de la pena, d’acord amb el que disposen els apartats 1 i 2 de l’article 87.

4t. Per l’indult.

5è. Pel perdó de l’ofès, quan es tracti de delictes lleus perseguibles a instàncies de l’ofès o quan la llei ho prevegi. El perdó ha de ser atorgat de manera expressa abans que s’hagi dictat sentència, i a aquest efecte el jutge o tribunal sentenciador ha d’escoltar l’ofès pel delicte abans de dictar-la.

En els delictes contra menors o persones amb discapacitat necessitades d’una protecció especial, els jutges o tribunals, escoltat el Ministeri Fiscal, poden rebutjar l’eficàcia del perdó atorgat pels representants d’aquells, i ordenar la continuació del procediment, amb intervenció del Ministeri Fiscal, o el compliment de la condemna.

Per rebutjar el perdó a què es refereix el paràgraf anterior, el jutge o tribunal ha d’escoltar novament el representant del menor o persona amb discapacitat necessitada d’una protecció especial.

6è. Per la prescripció del delicte.

7è. Per la prescripció de la pena o de la mesura de seguretat.

2. La transformació, fusió, absorció o escissió d’una persona jurídica no extingeix la seva responsabilitat penal, que es trasllada a l’entitat o entitats en què es transformi, quedi fusionada o absorbida i s’estén a l’entitat o entitats que resultin de l’escissió. El jutge o tribunal pot moderar el trasllat de la pena a la persona jurídica en funció de la proporció que la persona jurídica originàriament responsable del delicte tingui amb ella.

No extingeix la responsabilitat penal la dissolució encoberta o merament aparent de la persona jurídica. Es considera en tot cas que hi ha dissolució encoberta o merament aparent de la persona jurídica quan es continuï la seva activitat econòmica i es mantingui la identitat substancial de clients, proveïdors i empleats, o de la part més rellevant de tots ells.
  • Article 130 apartat 1, numerals 3r i 5è modificats per l'article únic.71 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 130 modificat per l'article únic.32 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 130 modificat per l'article únic.46 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 131


1. Els delictes prescriuen:

Al cap de vint anys, si la pena màxima assenyalada en el delicte és presó de quinze anys o més.

Al cap de quinze, si la pena màxima assenyalada per la llei és la inhabilitació per més de deu anys, o presó per més de deu i menys de quinze anys.

Al cap de deu, si la pena màxima assenyalada per la llei és la presó o inhabilitació per més de cinc anys i no excedeix els deu.

Al cap de cinc, els altres delictes, excepte els delictes lleus i els delictes d’injúries i calúmnies, que prescriuen al cap d’un any.

2. Quan la pena assenyalada per la llei sigui composta, cal atenir-se, per aplicar les regles compreses en aquest article, a la que exigeixi més temps per prescriure.

3. Els delictes de lesa humanitat i de genocidi i els delictes contra les persones i béns protegits en cas de conflicte armat, llevat dels castigats a l’article 614, no prescriuen en cap cas.

Tampoc no prescriuen els delictes de terrorisme, si han causat la mort d’una persona.

4. En els supòsits de concurs d’infraccions o d’infraccions connexes, el termini de prescripció és el que correspon al delicte més greu.
  • Article 131 modificat per l'article únic.72 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 131 apartat 1, darrer paràgraf suprimit per la disposició final 2.1 de la Llei orgànica 3/2011, de 28 de gener, per la qual es modifica la Llei orgànica 5/1985, de 19 de juny, del règim electoral general.
  • Article 131 modificat per l'article únic.33 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 131 apartats 1 i 4 modificats per l'article únic.47 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 132


1. Els termes que preveu l’article precedent es computen des del dia en què s’hagi comès la infracció punible. En els casos de delicte continuat i delicte permanent, així com en les infraccions que exigeixin habitualitat, aquests termes es computen, respectivament, des del dia en què es va realitzar l’última infracció, des que es va eliminar la situació il·lícita o des que va cessar la conducta.

En la temptativa d’homicidi i en els delictes d’avortament no consentit, lesions, tràfic d’éssers humans, contra la llibertat, de tortures i contra la integritat moral, la llibertat i indemnitat sexuals, la intimitat, el dret a la pròpia imatge i la inviolabilitat del domicili, quan la víctima sigui menor d’edat, els termes es computen des del dia en què aquesta hagi arribat a la majoria d’edat, i si mor abans d’arribar-hi, a partir de la data de la mort.

2. La prescripció s’ha d’interrompre, i queda sense efecte el temps transcorregut, quan el procediment es dirigeixi contra la persona indiciàriament responsable del delicte, i comença a córrer de nou des que es paralitzi el procediment o acabi sense condemna d’acord amb les regles següents:

1a. S’entén dirigit el procediment contra una persona determinada des del moment en què, en incoar la causa o posteriorment, es dicti resolució judicial motivada en què se li atribueixi la seva presumpta participació en un fet que pugui ser constitutiu de delicte.

2a. No obstant això, la presentació de querella o la denúncia formulada davant un òrgan judicial, en la qual s’atribueixi a una persona determinada la seva presumpta participació en un fet que pugui ser constitutiu de delicte, suspèn el còmput de la prescripció per un termini màxim de sis mesos, a comptar de la mateixa data de presentació de la querella o de formulació de la denúncia.

Si dins d’aquest termini es dicta contra el querellat o denunciat, o contra qualsevol altra persona implicada en els fets, alguna de les resolucions judicials esmentades a la regla 1a, la interrupció de la prescripció s’entén retroactivament produïda, a tots els efectes, en la data de presentació de la querella o denúncia.

Per contra, el còmput del terme de prescripció continua des de la data de presentació de la querella o denúncia si, dins del termini de sis mesos, recau resolució judicial ferma d’inadmissió a tràmit de la querella o denúncia o per la qual s’acordi no dirigir el procediment contra la persona querellada o denunciada. La continuació del còmput també es produeix si, dins del termini esmentat, el jutge d’instrucció no adopta cap de les resolucions que preveu aquest article.

3. Als efectes d’aquest article, la persona contra la qual es dirigeix el procediment ha de quedar prou determinada en la resolució judicial, ja sigui mitjançant la seva identificació directa o mitjançant dades que permetin concretar posteriorment la identificació en el si de l’organització o grup de persones a qui s’atribueixi el fet.
  • Article 132 modificat per l'article únic.73 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 132 apartat 2 modificat per l'article únic.34 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 132 apartat 1 modificat per l'article únic.48 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 132 apartat 1 modificat per l'article 1.9 de la Llei orgànica 14/1999, de 9 de juny, de modificació del Codi penal de 1995, en matèria de protecció a les víctimes de maltractaments i de la Llei d’enjudiciament criminal.
  • Article 132 apartat 1 modificat per l'article 3 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Article 133


1. Les penes imposades per sentència ferma prescriuen:

Al cap de 30 anys, les de presó per més de 20 anys.

Al cap de 25 anys, les de presó de 15 anys o més sense que passin de 20.

Al cap de 20, les d’inhabilitació per més de 10 anys i les de presó per més de 10 i menys de 15.

Al cap de 15, les d’inhabilitació per més de sis anys i que no superin els 10, i les de presó per més de cinc anys i que no superin els 10.

Al cap de 10, les restants penes greus.

Al cap de cinc, les penes menys greus.

Al cap d’un any, les penes lleus.

2. Les penes imposades pels delictes de lesa humanitat i de genocidi i pels delictes contra les persones i béns protegits en cas de conflicte armat, llevat dels castigats a l’article 614, no prescriuen en cap cas.

Tampoc no prescriuen les penes imposades per delictes de terrorisme, si aquests han causat la mort d’una persona.
  • Article 133 apartat 2 modificat per l'article únic.35 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 133 modificat per l'article únic.49 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 134


1. El temps de la prescripció de la pena es computa des de la data de la sentència ferma, o des del trencament de la condemna, si aquesta ha començat a complir-se.

2. El termini de prescripció de la pena queda en suspens:

a) Durant el període de suspensió de l’execució de la pena.

b) Durant el compliment d’altres penes, quan sigui aplicable el que disposa l’article 75.
  • Article 134 modificat per l'article únic.74 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 135


1. Les mesures de seguretat prescriuen al cap de deu anys, si són privatives de llibertat superiors a tres anys, i al cap de cinc anys si són privatives de llibertat iguals o inferiors a tres anys o tenen un altre contingut.

2. El temps de la prescripció es computa des del dia en què hagi esdevingut ferma la resolució en la qual es va imposar la mesura o, en cas de compliment successiu, des que hauria d’haver començat a complir-se.

3. Si el compliment d’una mesura de seguretat és posterior al d’una pena, el termini es computa des de la seva extinció.

Capítol II

De la cancel·lació d’antecedents delictius

Article 136


1. Els condemnats que hagin extingit la seva responsabilitat penal tenen dret a obtenir del Ministeri de Justícia, d’ofici o a instància de part, la cancel·lació dels seus antecedents penals, quan hagin transcorregut, sense haver tornat a delinquir, els terminis següents:

a) Sis mesos per a les penes lleus.

b) Dos anys per a les penes que no excedeixin els dotze mesos i les imposades per delictes imprudents.

c) Tres anys per a la resta de penes menys greus inferiors a tres anys.

d) Cinc anys per a la resta de penes menys greus iguals o superiors a tres anys.

e) Deu anys per a les penes greus.

2. Els terminis a què es refereix l’apartat anterior es compten des de l’endemà del dia en què quedi extingida la pena, però si això ocorre mitjançant la remissió condicional, el termini, una vegada obtinguda la remissió definitiva, es computa retrotraient-lo a l’endemà del dia en què hagi quedat complerta la pena si no s’ha gaudit d’aquest benefici. En aquest cas, es pren com a data inicial per al còmput de la durada de la pena l’endemà de l’atorgament de la suspensió.

3. Les penes imposades a les persones jurídiques i les conseqüències accessòries de l’article 129 s’han de cancel·lar en el termini que correspongui, d’acord amb la regla prevista a l’apartat 1 d’aquest article, llevat que s’hagi acordat la dissolució o la prohibició definitiva d’activitats. En aquests casos, s’han de cancel·lar les anotacions un cop transcorreguts cinquanta anys computats des de l’endemà de la fermesa de la sentència.

4. Les inscripcions d’antecedents penals en les diferents seccions del Registre central de penats i rebels no són públiques. Mentre siguin vigents només s’han d’emetre certificats amb les limitacions i garanties que preveuen les seves normes específiques i en els casos que estableix la llei. En tot cas, s’han d’expedir les que sol·licitin els jutges o tribunals, tant si es refereixen a inscripcions cancel·lades com si no, i s’hi ha de fer constar de manera expressa aquesta última circumstància.

5. En els casos en què, malgrat complir-se els requisits que estableix aquest article per a la cancel·lació, aquesta no s’hagi produït, el jutge o tribunal, acreditades aquestes circumstàncies, no ha de tenir en compte els antecedents esmentats.
  • Article 136 modificat per l'article únic.75 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 136 apartats 1, 2, 3 i 5 modificats per l'article únic.50 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 137


Les anotacions de les mesures de seguretat imposades de conformitat amb el que disposen aquest Codi o altres lleis penals han de ser cancel·lades una vegada complerta o prescrita la mesura respectiva; mentrestant, només han de figurar en els certificats que el Registre expedeixi amb destinació a jutges o tribunals o autoritats administratives, en els casos establerts per la llei.

Llibre II

Delictes i les seves penes

Títol I

De l'homicidi i les seves formes

Article 138


1. El qui mati a altri ha de ser castigat, com a reu d’homicidi, amb la pena de presó de deu a quinze anys.

2. Els fets han de ser castigats amb la pena superior en grau en els casos següents:

a) quan concorri en la seva comissió alguna de les circumstàncies de l’apartat 1 de l’article 140, o

b) quan els fets siguin constitutius, a més, d’un delicte d’atemptat de l’article 550.
  • Article 138 modificat per l'article únic.76 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 139


1. Ha de ser castigat amb la pena de presó de quinze a vint-i-cinc anys, com a reu d’assassinat, el qui mati a altri en alguna de les circumstàncies següents:

1a. Amb traïdoria.

2a. Per preu, recompensa o promesa.

3a. Amb acarnissament, augmentant deliberadament i inhumana el dolor de l’ofès.

4a. Per facilitar la comissió d’un altre delicte o per evitar que es descobreixi.

2. Quan en un assassinat concorrin més d’una de les circumstàncies que preveu l’apartat anterior, s’imposa la pena en la seva meitat superior.
  • Article 139 modificat per l'article únic.77 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 140


1. L’assassinat ha de ser castigat amb una pena de presó permanent revisable quan concorri alguna de les circumstàncies següents:

1a. Que la víctima sigui menor de setze anys d’edat, o es tracti d’una persona especialment vulnerable per raó de la seva edat, malaltia o discapacitat.

2a. Que el fet sigui subsegüent a un delicte contra la llibertat sexual que l’autor hagi comès sobre la víctima.

3a. Que el delicte l’hagi comès qui pertany a un grup o organització criminal.

2. Al reu d’assassinat que hagi estat condemnat per la mort de més de dues persones se li ha d’imposar una pena de presó permanent revisable. En aquest cas, és aplicable el que disposen la lletra b de l’apartat 1 de l’article 78 bis i la lletra b de l’apartat 2 del mateix article.
  • Article 140 modificat per l'article únic.78 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 140 bis


Als condemnats per la comissió d’un o més delictes compresos en aquest títol se’ls pot imposar, a més, una mesura de llibertat vigilada.
  • Article 140 bis afegit per l'article únic.79 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 141


La provocació, la conspiració i la proposició per cometre els delictes previstos en els tres articles precedents, ha de ser castigada amb la pena inferior en un o dos graus a l’assenyalada, en el cas corresponent, en els articles anteriors.

Article 142


1. El qui per imprudència greu causi la mort d’altri ha de ser castigat, com a reu d’homicidi imprudent, amb la pena de presó d’un a quatre anys.

Si l’homicidi imprudent s’ha comès utilitzant un vehicle de motor o un ciclomotor, s’ha d’imposar així mateix la pena de privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors d’un a sis anys.

Si l’homicidi imprudent s’ha comès utilitzant una arma de foc, també s’ha d’imposar la pena de privació del dret a portar o tenir armes per un temps d’un a sis anys.

Si l’homicidi s’ha comès per imprudència professional, s’ha d’imposar, a més, la pena d’inhabilitació especial per a l’exercici de la professió, ofici o càrrec per un període de tres a sis anys.

2. El qui per imprudència menys greu causi la mort d’altri, ha de ser castigat amb la pena de multa de tres mesos a divuit mesos.

Si l’homicidi s’ha comès utilitzant un vehicle de motor o un ciclomotor, es pot imposar també la pena de privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors de tres a divuit mesos.

Si l’homicidi s’ha comès utilitzant una arma de foc, també es pot imposar la pena de privació del dret a portar o tenir armes per un temps de tres a divuit mesos.

El delicte previst en aquest apartat només és perseguible mitjançant una denúncia de la persona ofesa o del seu representant legal.
  • Article 142 modificat per l'article únic.80 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 143


1. El qui indueixi al suïcidi d’altri ha de ser castigat amb la pena de presó de quatre a vuit anys.

2. S’ha d’imposar la pena de presó de dos a cinc anys a qui cooperi amb actes necessaris al suïcidi d’una persona.

3. Ha de ser castigat amb la pena de presó de sis a deu anys si la cooperació arriba fins al punt d’executar la mort.

4. El qui causi la mort d’altri o hi cooperi activament amb actes necessaris i directes, per la seva petició expressa, seriosa i inequívoca, en el cas que la víctima pateixi una malaltia greu que conduiria necessàriament a la seva mort, o que produeixi greus sofriments permanents i difícils de suportar, ha de ser castigat amb la pena inferior en un o dos graus a les assenyalades en els números 2 i 3 d’aquest article.

Títol II

De l'avortament

Article 144


El qui produeixi l’avortament d’una dona, sense el seu consentiment, ha de ser castigat amb la pena de presó de quatre a vuit anys i inhabilitació especial per exercir qualsevol professió sanitària, o per prestar serveis de tota índole en clíniques, establiments o consultoris ginecològics, públics o privats, per un termini de tres a deu anys.

S’han d’imposar les mateixes penes a qui practiqui l’avortament havent obtingut l’anuència de la dona mitjançant violència, amenaça o engany.

Article 145


1. El  que  produeixi  l’avortament  d’una  dona,  amb  el  seu  consentiment,  fora dels casos permesos per la Llei ha de ser castigat amb la pena de presó d’un a tres anys i inhabilitació especial per exercir qualsevol professió sanitària, o per prestar serveis de tota índole en clíniques, establiments o consultoris ginecològics, públics o  privats,  per  un  temps  d’un  a  sis  anys.  El  jutge  pot  imposar  la  pena  en  la  seva meitat superior quan els actes que descriu aquest apartat es realitzin fora d’un centre o establiment públic o privat acreditat.

2. La dona que produeixi el seu avortament o consenti que una altra persona l’hi causi, fora dels casos permesos per la Llei, ha de ser castigada amb la pena de multa de sis a vint-i-quatre mesos.

3. En tot cas, el jutge o tribunal ha d’imposar les penes respectivament previstes en aquest article en la seva meitat superior quan la conducta es porti a terme a partir de la vint-i-dosena setmana de gestació.
  • Article 145 modificat per la disposició final 1a.1 de la Llei orgànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs.
Altres versions d'aquest precepte

Article 145 bis


1. S’ha de castigar amb la pena de multa de sis a dotze mesos i inhabilitació especial per prestar serveis de tota índole en clíniques, establiments o consultoris ginecològics, públics o privats, per un temps de sis mesos a dos anys, el qui dins dels casos recollits a la Llei practiqui un avortament:

a) sense haver comprovat que la dona hagi rebut la informació prèvia relativa als drets, prestacions i ajudes públiques de suport a la maternitat;

b) sense haver transcorregut el període d’espera que preveu la legislació;

c) sense tenir els dictàmens previs preceptius;

d) fora  d’un  centre  o  establiment  públic  o  privat  acreditat.  En  aquest  cas,  el jutge pot imposar la pena en la seva meitat superior.

2. En  tot  cas,  el  jutge  o  tribunal  ha  d’imposar  les  penes  que  preveu  aquest article en la seva meitat superior quan l’avortament s’hagi practicat a partir de la vint- i-dosena setmana de gestació.

3. L’embarassada no ha de ser penada d’acord amb aquest precepte.
  • Article 145 bis afegit per la disposició final 1a.2 de la Llei orgànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs.
Altres versions d'aquest precepte

Article 146


El qui per imprudència greu ocasioni un avortament ha de ser castigat amb la pena de presó de tres a cinc mesos o una multa de sis a 10 mesos.

Quan l’avortament es cometi per imprudència professional, s’ha d’imposar així mateix la pena d’inhabilitació especial per exercir la professió, ofici o càrrec per un període d’un a tres anys.

No s’ha de penar l’embarassada en virtut d’aquest precepte.
  • Article 146 paràgraf primer modificat per l'article únic.51 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Títol III

De les lesions

Article 147


1. El qui, per qualsevol mitjà o procediment, causi a altri una lesió que menyscabi la seva integritat corporal o la seva salut física o mental, ha de ser castigat com a reu del delicte de lesions amb la pena de presó de tres mesos a tres anys o la multa de sis a dotze mesos, sempre que la lesió requereixi objectivament per a la seva guarició, a més d’una primera assistència facultativa, tractament mèdic o quirúrgic. La simple vigilància o seguiment facultatiu del curs de la lesió no es considera tractament mèdic.

2. El qui, per qualsevol mitjà o procediment, causi a altri una lesió no inclosa a l’apartat anterior, ha de ser castigat amb la pena de multa d’un a tres mesos.

3. El qui colpegi o maltracti d’obra a altri sense causar-li una lesió, ha de ser castigat amb la pena de multa d’un a dos mesos.

4. Els delictes que preveuen els dos apartats anteriors només són perseguibles mitjançant una denúncia de la persona ofesa o del seu representant legal.
  • Article 147 modificat per l'article únic.81 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 147 apartat 2 modificat per l'article únic.52 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 147 modificat per l'article 1.5 de la Llei orgànica 11/2003, de 29 de setembre, de mesures concretes en matèria de seguretat ciutadana, violència domèstica i integració social dels estrangers.
Altres versions d'aquest precepte

Article 148


Les lesions que preveu l’apartat 1 de l’article anterior poden ser castigades amb la pena de presó de dos a cinc anys, atenent el resultat causat o el risc produït:

1r. Si en l’agressió s’han utilitzat armes, instruments, objectes, mitjans, mètodes o formes concretament perilloses per a la vida o salut, física o psíquica, del lesionat.

2n. Si hi ha intervingut acarnissament o traïdoria.

3r. Si la víctima és menor de dotze anys o una persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial.

4t. Si la víctima és o ha estat esposa, o dona que està o ha estat lligada a l’autor per una relació d’afectivitat anàloga, fins i tot sense convivència.

5è.  Si la víctima és una persona especialment vulnerable que conviu amb l’autor.
  • Article 148 numeral 3r modificat, quant a la substitució dels termes "incapaç" o "incapaços" pels termes "persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial" o "persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial", per l'article únic.258.1 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 148 modificat per l'article 36 de la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.
Altres versions d'aquest precepte

Article 149


1.  El que causi a un altre, per qualsevol mitjà o procediment, la pèrdua o la inutilitat d’un òrgan o membre principal, o d’un sentit, la impotència, l’esterilitat, una greu deformitat, o una greu malaltia somàtica o psíquica, es castiga amb la pena de presó de sis a 12 anys.

2.  El que causi a un altre una mutilació genital en qualsevol de les seves manifestacions es castiga amb la pena de presó de sis a 12 anys. Si la víctima és menor o una persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial, és aplicable la pena d’inhabilitació especial per a l’exercici de la pàtria potestat, tutela, curatela, guarda o acolliment per un temps de quatre a 10 anys, si el jutge ho considera adequat a l’interès del menor o la persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial.
  • Article 149 apartat 2 modificat, quant a la substitució dels termes "incapaç" o "incapaços" pels termes "persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial" o "persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial", per l'article únic.258.1 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 149 modificat per l'article 1.6 de la Llei orgànica 11/2003, de 29 de setembre, de mesures concretes en matèria de seguretat ciutadana, violència domèstica i integració social dels estrangers.
Altres versions d'aquest precepte

Article 150


El qui causi a altri la pèrdua o la inutilitat d’un òrgan o d’un membre no principal, o la deformitat, ha de ser castigat amb la pena de presó de tres a sis anys.

Article 151


La provocació, la conspiració i la proposició per cometre els delictes previstos en els articles precedents d’aquest títol s’han de castigar amb la pena inferior en un o dos graus a la del delicte corresponent.

Article 152


1. El qui per imprudència greu causi alguna de les lesions que preveuen els articles anteriors ha de ser castigat, en atenció al risc creat i el resultat produït:

1r. Amb la pena de presó de tres a sis mesos o multa de sis a divuit mesos si es tracta de les lesions de l’apartat 1 de l’article 147.

2n. Amb la pena de presó d’un a tres anys si es tracta de les lesions de l’article 149.

3r. Amb la pena de presó de sis mesos a dos anys si es tracta de les lesions de l’article 150.

Si els fets s’han comès utilitzant un vehicle de motor o un ciclomotor, també s’ha d’imposar la pena de privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors d’un a quatre anys.

Si les lesions s’han causat utilitzant una arma de foc, també s’ha d’imposar la pena de privació del dret a portar o tenir armes per un temps d’un a quatre anys.

Si les lesions s’han comès per imprudència professional, s’ha d’imposar a més la pena d’inhabilitació especial per a l’exercici de la professió, ofici o càrrec per un període de sis mesos a quatre anys.

2. El qui per imprudència menys greu causi alguna de les lesions a què es refereixen els articles 149 i 150 ha de ser castigat amb una pena de multa de tres mesos a dotze mesos.

Si els fets s’han comès utilitzant un vehicle de motor o un ciclomotor, també es pot imposar la pena de privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors de tres mesos a un any.

Si les lesions s’han causat utilitzant una arma de foc, també es pot imposar la pena de privació del dret a portar o tenir armes per un temps de tres mesos a un any.

El delicte que preveu aquest apartat només és perseguible mitjançant una denúncia de la persona ofesa o del seu representant legal.
  • Article 152 modificat per l'article únic.82 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 152 apartats 1 i 2 modificats per l'article únic.53 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 153


En cas que el reu hagi estat condemnat per un delicte relacionat amb la violència de gènere, la pena de presó només pot ser substituïda per la de treballs en benefici de la comunitat. En aquests casos, el jutge o tribunal ha d’imposar addicionalment, a més de la subjecció a programes específics de reeducació i tractament psicològic, l’observança de les obligacions o els deures que preveuen les regles 1a i 2a de l’apartat 1 de l’article 83 d’aquest Codi.

1.  El qui per qualsevol mitjà o procediment causi a altri un detriment psíquic o una lesió de menys gravetat que les previstes a l’apartat 2 de l’article 147, o colpegi o maltracti d’obra a altri sense causar-li cap lesió, quan l’ofesa sigui o hagi estat la seva esposa, o una dona que estigui o hagi estat lligada a ell per una relació anàloga d’afectivitat fins i tot sense convivència, o una persona especialment vulnerable que convisqui amb l’autor, ha de ser castigat amb la pena de presó de sis mesos a un any o de treballs en beneficis de la comunitat de trenta-un a vuitanta dies i, en qualsevol cas, privació del dret a tenir i portar armes d’un any i un dia a tres anys, així com, quan el jutge o tribunal ho consideri adequat a l’interès del menor o la persona amb discapacitat necessitada d’una protecció especial, inhabilitació per a l’exercici de la pàtria potestat, tutela, curatela, guarda o acolliment fins a cinc anys.

2.  Si la víctima del delicte que preveu l’apartat anterior és alguna de les persones a què es refereix l’article 173.2, exceptuades les persones previstes a l’apartat anterior d’aquest article, l’autor ha de ser castigat amb la pena de presó de tres mesos a un any o de treballs en benefici de la comunitat de trenta-un a vuitanta dies i, en tot cas, privació del dret a la tinença i el portament d’armes d’un any i un dia a tres anys, així com, quan el jutge o el tribunal ho considerin adequat a l’interès del menor o la persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial, inhabilitació per a l’exercici de pàtria potestat, tutela, curatela, guarda o acolliment de sis mesos a tres anys.

3.  Les penes previstes als apartats 1 i 2 s’han d’imposar en la seva meitat superior quan el delicte es perpetri en presència de menors, o utilitzant armes, o tingui lloc en el domicili comú o en el domicili de la víctima, o es realitzin trencant una pena de les que preveu l’article 48 d’aquest Codi o una mesura cautelar o de seguretat de la mateixa natura lesa.

4.  No obstant el que preveuen els apartats anteriors, el jutge o tribunal, raonant-ho en la sentència, atenent les circumstàncies personals de l’autor i les concurrents en la realització del fet, pot imposar la pena inferior en grau.
  • Article 153 apartat 1 modificat per l'article únic.83 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 153 modificat per l'article 37 de la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.
  • Article 153 modificat per l'article 1.7 de la Llei orgànica 11/2003, de 29 de setembre, de mesures concretes en matèria de seguretat ciutadana, violència domèstica i integració social dels estrangers.
  • Article 153 modificat per l'article 2.1 de la Llei orgànica 14/1999, de 9 de juny, de modificació del Codi penal de 1995, en matèria de protecció a les víctimes de maltractaments i de la Llei d’enjudiciament criminal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 154


Els qui es barallin entre si, escometent-se tumultuàriament, i utilitzant mitjans o instruments que posin en perill la vida o la integritat de les persones, han de ser castigats per la seva participació en la baralla amb la pena de presó de tres mesos a un any o una multa de sis a 24 mesos.
  • Article 154 modificat per l'article únic.54 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 155


En els delictes de lesions, si hi ha hagut el consentiment de l’ofès emès de manera vàlida, lliure, espontània i expressa, s’ha d’imposar la pena inferior en un o dos graus.

No és vàlid el consentiment atorgat per un menor d’edat o una persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial.
  • Article 155 modificat, quant a la substitució dels termes "incapaç" o "incapaços" pels termes "persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial" o "persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial", per l'article únic.258.1 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 156


No obstant el que disposa l’article anterior, el consentiment emès de manera vàlida, lliure, conscient i expressa eximeix de responsabilitat penal en els supòsits de trasplantament d’òrgans efectuat d’acord amb el que disposa la llei, esterilitzacions i cirurgia transsexual realitzades per un facultatiu, llevat que el consentiment s’hagi obtingut viciadament, o mitjançant un preu o recompensa, o l’atorgant sigui menor d’edat o no tingui absolutament cap aptitud per prestar-lo; en aquest cas no és vàlid el consentiment prestat per aquests ni pels seus representants legals.

No és punible l’esterilització acordada per part d’un òrgan judicial en el cas de persones que de manera permanent no puguin prestar de cap manera el consentiment a què es refereix el paràgraf anterior, sempre que es tracti de supòsits excepcionals en què es produeixi un conflicte greu de béns jurídics protegits, a fi de salvaguardar l’interès més gran de l’afectat, tot això d’acord amb el que estableix la legislació civil.
  • Article 156 modificat per l'article únic.84 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 156 bis


1. Els que promoguin, afavoreixin, facilitin o publicitin l’obtenció o el tràfic il·legal d’òrgans humans aliens o el seu trasplantament han de ser castigats amb la pena de presó de sis a dotze anys si es tracta d’un òrgan principal, i de presó de tres a sis anys si l’òrgan és no principal.

2. Si el receptor de l’òrgan consent la realització del trasplantament coneixent-ne l’origen il·lícit ha de ser castigat amb les mateixes penes que a l’apartat anterior, que poden ser rebaixades en un o dos graus atenent les circumstàncies del fet i del culpable.

3. Quan d’acord amb el que estableix l’article 31 bis una persona jurídica sigui responsable dels delictes compresos en aquest article, se li ha d’imposar la pena de multa del triple al quíntuple del benefici obtingut.

Ateses les regles que estableix l’article 66 bis, els jutges i tribunals també poden imposar les penes que recullen les lletres b a g de l’apartat 7 de l’article 33.
  • Article 156 bis afegit per l'article únic.36 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 156 ter


Als condemnats per la comissió d’un o més delictes compresos en aquest títol, quan la víctima sigui alguna de les persones a què es refereix l’apartat 2 de l’article 173, se’ls pot imposar, a més, una mesura de llibertat vigilada.
  • Article 156 ter afegit per l'article únic.85 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Títol IV

De les lesions al fetus

Article 157


El qui, per qualsevol mitjà o procediment, causi en un fetus una lesió o malaltia que perjudiqui greument el seu desenvolupament normal, o li provoqui una greu tara física o psíquica, ha de ser castigat amb una pena de presó d’un a quatre anys i inhabilitació especial per exercir qualsevol professió sanitària, o per prestar serveis de tota índole en clíniques, establiments o consultoris ginecològics, públics o privats, per un termini de dos a vuit anys.

Article 158


El qui, per imprudència greu, cometi els fets descrits a l’article anterior, ha de ser castigat amb la pena de presó de tres a cinc mesos o una multa de sis a 10 mesos.

Quan els fets descrits a l’article anterior es cometin per imprudència professional també s’ha d’imposar la pena d’inhabilitació especial per a l’exercici de la professió, ofici o càrrec per un període de sis mesos a dos anys.

No s’ha de penar l’embarassada en virtut d’aquest precepte.
  • Article 158 paràgraf primer modificat per l'article únic.55 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Títol V

Delictes relatius a la manipulació genètica

Article 159


1. S’han de castigar amb la pena de presó de dos a sis anys i inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic, professió o ofici de set a deu anys els qui, amb una finalitat diferent de l’eliminació o disminució de tares o malalties greus, manipulin gens humans de manera que se n’alteri el genotip.

2. Si l’alteració del genotip es realitza per imprudència greu, la pena ha de ser de multa de sis a quinze mesos i inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic, professió o ofici d’un a tres anys.

Article 160


1. La utilització de l’enginyeria genètica per produir armes biològiques o exterminadores de l’espècie humana es castiga amb la pena de presó de tres a set anys i la inhabilitació especial per a una feina o càrrec públic, professió o ofici per un temps de set a 10 anys.

2. Han de ser castigats amb la pena de presó d’un a cinc anys i la inhabilitació especial per a una feina o càrrec públic, professió o ofici de sis a 10 anys els qui fecundin òvuls humans amb qualsevol finalitat diferent de la procreació humana.

3. Es castiga amb la mateixa pena la creació d’éssers humans idèntics per clonació o altres procediments adreçats a la selecció de la raça.
  • Article 160 modificat per l'article únic.56 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 161


1. El qui practiqui la reproducció assistida en una dona sense el seu consentiment ha de ser castigat amb la pena de presó de dos a sis anys i inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic, professió o ofici durant un termini d’un a quatre anys.

2. Per procedir per aquest delicte és necessària la denúncia de la persona ofesa o del seu representant legal. Quan aquesta sigui menor d’edat, una persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial o una persona desvalguda, també pot presentar la denúncia el Ministeri Fiscal.
  • Article 161 apartat 2 modificat, quant a la substitució dels termes "incapaç" o "incapaços" pels termes "persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial" o "persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial", per l'article únic.258.1 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 161 modificat per l'article únic.57 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 162


En els delictes que preveu aquest títol, l’autoritat judicial pot imposar alguna o algunes de les conseqüències que preveu l’article 129 d’aquest Codi quan el culpable pertanyi a una societat, organització o associació, fins i tot de caràcter transitori, que es dediqui a la realització d’aquestes activitats.
  • Article 162 modificat per l'article únic.58 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Títol VI

Delictes contra la llibertat

Capítol I

De les detencions il·legals i segrestos

Article 163


1. El particular que tanqui o detingui a altri i el privi de la seva llibertat ha de ser castigat amb la pena de presó de quatre a sis anys.

2. Si el culpable dóna llibertat al tancat o detingut dins dels tres primers dies de la seva detenció, sense haver aconseguit l’objecte que s’havia proposat, s’ha d’imposar la pena inferior en grau.

3. S’ha d’imposar la pena de presó de cinc a vuit anys si el tancament o detenció ha durat més de quinze dies.

4. El particular que, llevat dels casos permesos per les lleis, capturi una persona per presentar-la immediatament a l’autoritat ha de ser castigat amb la pena de multa de tres a sis mesos.

Article 164


El segrest d’una persona amb l’exigència d’alguna condició per posar-la en llibertat ha de ser castigat amb la pena de presó de sis a deu anys. Si en el segrest es dóna la circumstància de l’article 163.3, s’ha d’imposar la pena superior en grau i la inferior en grau si es donen les condicions de l’article 163.2.

Article 165


Les penes dels articles anteriors s’han d’imposar en la meitat superior, en els casos respectius, si la detenció il·legal o el segrest s’ha executat amb simulació d’autoritat o funció pública, o la víctima és menor d’edat o una persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial o un funcionari públic en l’exercici de les seves funcions.
  • Article 165 modificat, quant a la substitució dels termes "incapaç" o "incapaços" pels termes "persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial" o "persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial", per l'article únic.258.1 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 166

 
1. El reu de detenció il·legal o segrest que no doni raó del parador de la persona detinguda ha de ser castigat amb una pena de presó de deu a quinze anys, en el cas de la detenció il·legal, i de quinze a vint anys, en el de segrest.

2. El fet ha de ser castigat amb una pena de quinze a vint anys de presó, en el cas de detenció il·legal, i de vint a vint-i-cinc anys de presó, en el de segrest, quan concorri alguna de les circumstàncies següents:

a) Que la víctima sigui menor d’edat o una persona amb discapacitat necessitada d’una protecció especial.

b) Que l’autor hagi portat a terme la detenció il·legal o el segrest amb la intenció d’atemptar contra la llibertat o la indemnitat sexual de la víctima, o hagi actuat posteriorment amb aquesta finalitat.
 
  • Article 166 modificat per l'article únic.86 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 167


1. L’autoritat o funcionari públic que, llevat dels casos permesos per la llei, i sense que hi hagi causa per delicte, cometi algun dels fets descrits en aquest capítol ha de ser castigat amb les penes que s’hi preveuen respectivament, en la meitat superior, i es pot arribar fins a la superior en grau.

2. Amb les mateixes penes han de ser castigats:

a) El funcionari públic o l’autoritat que, tant si hi ha causa per delicte com si no, acordi, practiqui o prolongui la privació de llibertat de qualsevol i no reconegui aquesta privació de llibertat o, de qualsevol altra manera, oculti la situació o el parador d’aquesta persona i la privi, per tant, dels seus drets constitucionals o legals.

b) El particular que hagi portat a terme els fets amb l’autorització, el suport o l’aquiescència de l’Estat o de les seves autoritats.

3. En tots els casos en què els fets a què es refereix aquest article hagin estat comesos per l’autoritat o el funcionari públic, se’ls ha d’imposar, a més, la pena d’inhabilitació absoluta per un temps de vuit a dotze anys.
  • Article 167 modificat per l'article únic.87 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 168


La provocació, la conspiració i la proposició per cometre els delictes que preveu aquest capítol s’han de castigar amb la pena inferior en un o dos graus a l’assenyalada per al delicte de què es tracti.

Capítol II

De les amenaces

Article 169


El qui amenaci un altra persona de causar a ella, a la seva família o a altres persones amb les quals estigui íntimament vinculat un mal que constitueixi delictes d’homicidi, lesions, avortament, contra la llibertat, tortures i contra la integritat moral, la llibertat sexual, la intimitat, l’honor, el patrimoni i l’ordre socioeconòmic, ha de ser castigat:

1r. Amb la pena de presó d’un a cinc anys, si s’ha fet l’amenaça exigint una quantitat o imposant qualsevol altra condició, encara que no sigui il·lícita, i el culpable ha aconseguit el seu propòsit. En cas de no aconseguir-ho, s’ha d’imposar la pena de presó de sis mesos a tres anys.

Les penes assenyalades en el paràgraf anterior s’han d’imposar en la meitat superior si les amenaces es fan per escrit, per telèfon o per qualsevol mitjà de comunicació o de reproducció, o en nom d’entitats o grups reals o presumptes.

2n. Amb la pena de presó de sis mesos a dos anys, quan l’amenaça no hagi estat condicional.

Article 170


1. Si les amenaces d’un mal que constitueix delicte van dirigides a atemorir els habitants d’una població, grup ètnic, cultural o religiós, o col·lectiu social o professional, o qualsevol altre grup de persones, i tenen la gravetat necessària per aconseguir-ho, s’imposen respectivament les penes superiors en grau a les previstes a l’article anterior.

2. Han de ser castigats amb la pena de presó de sis mesos a dos anys els qui, amb la mateixa finalitat i gravetat, reclamin públicament la comissió d’accions violentes per part de bandes armades, organitzacions o grups terroristes.
  • Article 170 apartat 2 modificat per l'article únic.59 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 170 modificat per l'article 3 de la Llei orgànica 2/1998, de 15 de juny, per la qual es modifiquen el Codi penal i la Llei d’enjudiciament criminal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 171


1. Les amenaces d’un mal que no constitueixi delicte es castiguen amb pena de presó de tres mesos a un any o una multa de sis a 24 mesos, ateses la gravetat i la circumstància del fet, quan l’amenaça sigui condicional i la condició no consisteixi en una conducta deguda. Si el culpable ha aconseguit el seu propòsit, se li ha d’imposar la pena en la meitat superior.

2. Si algú exigeix d’un altre una quantitat o recompensa sota l’amenaça de revelar o difondre fets referents a la seva vida privada o relacions familiars que no siguin públicament coneguts i puguin afectar la seva fama, crèdit o interès, ha de ser castigat amb la pena de presó de dos a quatre anys, si ha aconseguit el lliurament de tot o part del que hagi exigit, i amb la de quatre mesos a dos anys, si no ho aconsegueix.

3. Si el fet descrit a l’apartat anterior consisteix en l’amenaça de revelar o denunciar la comissió d’algun delicte, el ministeri fiscal, per facilitar el càstig de l’amenaça, es pot abstenir d’acusar pel delicte la revelació del qual s’hagi amenaçat, llevat que aquest estigui castigat amb una pena de presó superior a dos anys. En aquest últim cas, el jutge o tribunal pot rebaixar la sanció en un o dos graus.

4.  Qui de manera lleu amenaci qui sigui o hagi estat la seva esposa, o dona que estigui o hagi estat lligada a ell per una relació d’afectivitat anàloga fins i tot sense convivència, ha de ser castigat amb la pena de presó de sis mesos a un any o de treballs en benefici de la comunitat de trenta-un a vuitanta dies i, en tot cas, privació del dret a la tinença i el portament d’armes d’un any i un dia a tres anys, així com, quan el jutge o el tribunal ho considerin adequat a l’interès del menor o la persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial, inhabilitació especial per a l’exercici de la pàtria potestat, tutela, curatela, guarda o acolliment fins a cinc anys.

La mateixa pena s’imposa a qui de manera lleu amenaci una persona especialment vulnerable que convisqui amb l’autor.

5.  Qui de manera lleu amenaci amb armes o altres instruments perillosos alguna de les persones a què es refereix l’article 173.2, exceptuades les previstes a l’apartat anterior d’aquest article, ha de ser castigat amb la pena de presó de tres mesos a un any o a treballs en beneficis de la comunitat de trenta-un a vuitanta dies i, en tot cas, privació del dret a la tinença i el portament d’armes d’un a tres anys, així com, quan el jutge o el tribunal ho considerin adequat a l’interès del menor o la persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial, inhabilitació especial per a l’exercici de la pàtria potestat, tutela, curatela, guarda o acolliment per un temps de sis mesos a tres anys.

S’han d’imposar les penes previstes en els apartats 4 i 5, en la seva meitat superior quan el delicte es perpetri en presència de menors, o tingui lloc en el domicili comú o en el domicili de la víctima, o es realitzi trencant una pena de les que preveu l’article 48 d’aquest Codi o una mesura cautelar o de seguretat de la mateixa naturalesa.

6.  No obstant el que preveuen els apartats 4 i 5, el jutge o tribunal, raonant-ho a la sentència, atenent les circumstàncies personals de l’autor i les concurrents en la realització del fet, pot imposar la pena inferior en grau.

7. Fora dels casos anteriors, el qui de manera lleu amenaci a altri ha de ser castigat amb la pena de multa d’un a tres mesos. Aquest fet només és perseguible mitjançant una denúncia de la persona ofesa o del seu representant legal.

Quan l’ofès sigui alguna de les persones a què es refereix l’apartat 2 de l’article 173, la pena ha de ser la de localització permanent de cinc a trenta dies, sempre en un domicili diferent i allunyat del de la víctima, o treballs en benefici de la comunitat de cinc a trenta dies, o multa d’un a quatre mesos, aquesta última únicament en els supòsits en què concorrin les circumstàncies que expressa l’apartat 2 de l’article 84. En aquests casos no és exigible la denúncia a què es refereix el paràgraf anterior.
  • Article 171 apartat 7 afegit per l'article únic.88 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 171 apartats 4, 5 i 6 afegits per l'article 38 de la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.
  • Article 171 modificat per l'article únic.60 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol III

De les coaccions

Article 172


1. El qui, sense estar-hi legítimament autoritzat, impedeixi a un altre amb violència fer el que la llei no prohibeix, o el compel·leixi a fer el que no vol, sigui just o injust, ha de ser castigat amb la pena de presó de sis mesos a tres anys o amb una multa de 12 a 24 mesos, segons la gravetat de la coacció o dels mitjans emprats.

Quan la coacció exercida tingui com a objecte impedir l’exercici d’un dret fonamental se li han d’imposar les penes en la meitat superior, llevat que el fet tingui assenyalada una pena superior en un altre precepte d’aquest Codi.

També s’han d’imposar les penes en la meitat superior quan la coacció exercida tingui per objecte impedir el legítim gaudi de l’habitatge.

2.  Qui de manera lleu coaccioni qui sigui o hagi estat la seva esposa, o dona que estigui o hagi estat lligada a ell per una relació d’afectivitat anàloga, fins i tot sense convivència, ha de ser castigat amb la pena de presó de sis mesos a un any o de treballs en benefici de la comunitat de trenta-un a vuitanta dies i, en tot cas, privació del dret a la tinença i el portament d’armes d’un any i un dia a tres anys, així com, quan el jutge o tribunal ho consideri adequat a l’interès del menor o la persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial, inhabilitació especial per a l’exercici de la pàtria potestat, tutela, curatela, guarda o acolliment fins a cinc anys.

La mateixa pena s’imposa a qui de manera lleu coaccioni una persona especialment vulnerable que convisqui amb l’autor.

S’ha d’imposar la pena en la seva meitat superior quan el delicte es perpetri en presència de menors, o tingui lloc al domicili comú o al domicili de la víctima, o es realitzi trencant una pena de les que preveu l’article 48 d’aquest Codi o una mesura cautelar o de seguretat de la mateixa naturalesa.

No obstant el que preveuen els paràgrafs anteriors, el jutge o tribunal, raonant-ho a la sentència, atenent les circumstàncies personals de l’autor i les concurrents en la realització del fet, pot imposar la pena inferior en grau.

3. Llevat dels casos anteriors, el qui causi a altri una coacció de caràcter lleu, ha de ser castigat amb la pena de multa d’un a tres mesos. Aquest fet només és perseguible mitjançant una denúncia de la persona ofesa o del seu representant legal.

Quan l’ofès sigui alguna de les persones a què es refereix l’apartat 2 de l’article 173, la pena ha de ser la de localització permanent de cinc a trenta dies, sempre en un domicili diferent i allunyat del de la víctima, o treballs en benefici de la comunitat de cinc a trenta dies, o multa d’un a quatre mesos, aquesta última únicament en els supòsits en què concorrin les circumstàncies que expressa l’apartat 2 de l’article 84. En aquests casos no és exigible la denúncia a què es refereix el paràgraf anterior.
  • Article 172 apartat 3 afegit per l'article únic.89 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 172 apartat 1 modificat per l'article únic.37 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 172 modificat per l'article 39 de la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.
  • Article 172 modificat per l'article únic.61 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 172 bis


1. El qui amb intimidació greu o violència compel·leixi una altra persona a contreure matrimoni ha de ser castigat amb una pena de presó de sis mesos a tres anys i sis mesos o amb una multa de dotze a vint-i-quatre mesos, segons la gravetat de la coacció o dels mitjans utilitzats.

2. La mateixa pena s’ha d’imposar a qui, amb la finalitat de cometre els fets a què es refereix l’apartat anterior, utilitzi violència, intimidació greu o engany per forçar a altri a abandonar el territori espanyol o a no tornar-hi.

3. Les penes s’han d’imposar en la seva meitat superior quan la víctima sigui menor d’edat.
  • Article 172 bis afegit per l'article únic.90 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 172 ter


1. Ha de ser castigat amb la pena de presó de tres mesos a dos anys o multa de sis a vint-i-quatre mesos el qui assetgi una persona i porti a terme de manera insistent i reiterada, i sense estar-hi legítimament autoritzat, alguna de les conductes següents i, d’aquesta manera, alteri greument el desenvolupament de la seva vida quotidiana:

1a. La vigili, la persegueixi o cerqui la seva proximitat física.

2a. Hi estableixi o hi intenti establir contacte a través de qualsevol mitjà de comunicació, o per mitjà de terceres persones.

3a. Mitjançant l’ús indegut de les seves dades personals, adquireixi productes o mercaderies, o contracti serveis, o faci que terceres persones es posin en contacte amb ella.

4a. Atempti contra la seva llibertat o contra el seu patrimoni, o contra la llibertat o el patrimoni d’una altra persona propera a ella.

Si es tracta d’una persona especialment vulnerable per raó de la seva edat, malaltia o situació, s’ha d’imposar la pena de presó de sis mesos a dos anys.

2. Quan l’ofès sigui alguna de les persones a què es refereix l’apartat 2 de l’article 173, s’ha d’imposar una pena de presó d’un a dos anys, o treballs en benefici de la comunitat de seixanta a cent vint dies. En aquest cas no és necessària la denúncia a què es refereix l’apartat 4 d’aquest article.

3. Les penes que preveu aquest article s’han d’imposar sense perjudici de les que puguin correspondre als delictes en què s’hagin concretat els actes d’assetjament.

4. Els fets que descriu aquest article només són perseguibles mitjançant una denúncia de la persona ofesa o del seu representant legal.
  • Article 172 ter afegit per l'article únic.91 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Títol VII

De les tortures i altres delictes contra la integritat moral

Article 173


1.  El que infligeix a una altra persona un tracte degradant, i menyscaba greument la seva integritat moral, es castiga amb la pena de presó de sis mesos a dos anys.

Han de ser castigats amb la mateixa pena els que, en l’àmbit de qualsevol relació laboral o funcionarial i prevalent-se de la seva relació de superioritat, duguin a terme contra un altre de forma reiterada actes hostils o humiliants que, sense arribar a constituir tracte degradant, suposin assetjament greu contra la víctima.

També s’ha d’imposar la mateixa pena a qui de forma reiterada porti a terme actes hostils o humiliants que, sense arribar a constituir tracte degradant, tinguin per objecte impedir el legítim gaudi de l’habitatge.

2.  El qui habitualment exerceixi violència física o psíquica sobre qui sigui o hagi estat el seu cònjuge o sobre la persona que estigui o hagi estat lligada a ell per una relació anàloga d’afectivitat fins i tot sense convivència, o sobre els descendents, ascendents o germans per naturalesa, adopció o afinitat, propis o del cònjuge o convivent, o sobre els menors o les persones amb discapacitat necessitades d’una protecció especial que hi convisquin o que estiguin subjectes a la potestat, tutela, curatela, acolliment o guarda de fet del cònjuge o convivent, o sobre la persona emparada en qualsevol altra relació per la qual estigui integrada en el nucli de la seva convivència familiar, així com sobre les persones que per la seva vulnerabilitat especial estan sotmeses a custòdia o guarda en centres públics o privats, ha de ser castigat amb la pena de presó de sis mesos a tres anys, privació del dret a tenir i portar armes de tres a cinc anys i, si s’escau, quan el jutge o tribunal ho consideri adequat a l’interès del menor o la persona amb discapacitat necessitada d’una protecció especial, inhabilitació especial per a l’exercici de la pàtria potestat, tutela, curatela, guarda o acolliment per un temps d’un a cinc anys, sense perjudici de les penes que puguin correspondre als delictes en què s’hagin concretat els actes de violència física o psíquica.

S’han d’imposar les penes en la seva meitat superior quan algun o alguns dels actes de violència es perpetrin en presència de menors, o utilitzant armes, o tinguin lloc en el domicili comú o en el domicili de la víctima, o es cometin trencant una pena de les que preveu l’article 48 o una mesura cautelar o de seguretat o prohibició de la mateixa naturalesa.

En els supòsits a què es refereix aquest apartat, també es pot imposar una mesura de llibertat vigilada.

3.  Per apreciar l’habitualitat a què es refereix l’apartat anterior, cal atenir-se al nombre d’actes de violència acreditats, així com a la seva proximitat temporal, amb independència del fet que la violència s’hagi exercit sobre la mateixa o sobre diferents víctimes de les compreses en aquest article, i que els actes violents hagin estat o no objecte d’enjudiciament en processos anteriors.

4. Qui causi una injúria o vexació injusta de caràcter lleu, quan l’ofès sigui una de les persones a què es refereix l’apartat 2 de l’article 173, ha de ser castigat amb la pena de localització permanent de cinc a trenta dies, sempre en domicili diferent i allunyat del de la víctima, o treballs en benefici de la comunitat de cinc a trenta dies, o multa d’un a quatre mesos, aquesta última únicament en els supòsits en què concorrin les circumstàncies que expressa l’apartat 2 de l’article 84.

Les injúries només són perseguibles mitjançant una denúncia de la persona ofesa o del seu representant legal.
  • Article 173 modificat per l'article únic.92 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 173 apartat 1 modificat per l'article únic.38 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 173 modificat per l'article 1.8 de la Llei orgànica 11/2003, de 29 de setembre, de mesures concretes en matèria de seguretat ciutadana, violència domèstica i integració social dels estrangers.
Altres versions d'aquest precepte

Article 174


1. Comet tortura l’autoritat o el funcionari públic que, abusant del seu càrrec, i a fi d’obtenir una confessió o informació de qualsevol persona o de castigar-la per qualsevol fet que hagi comès o se sospiti que hagi comès, o per qualsevol raó basada en algun tipus de discriminació, la sotmeti a condicions o procediments que per la seva naturalesa, durada o altres circumstàncies li suposin sofriments físics o mentals, la supressió o disminució de les seves facultats de coneixement, discerniment o decisió o que, de qualsevol altre manera, atemptin contra la seva integritat moral. El culpable de tortura ha de ser castigat amb la pena de presó de dos a sis anys si l’atemptat és greu, i de presó d’un a tres anys si no ho és. A més de les penes assenyalades s’ha d’imposar, en tot cas, la pena d’inhabilitació absoluta de vuit a 12 anys.

2. Incorre en les mateixes penes, respectivament, l’autoritat o funcionari d’institucions penitenciàries o de centres de protecció o correcció de menors que cometi, respecte als detinguts, interns o presos, els actes a què es refereix l’apartat anterior.
  • Article 174 apartat 1 modificat per l'article únic.62 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 175


L’autoritat o funcionari públic que, abusant del càrrec i tret dels casos compresos a l’article anterior, atempti contra la integritat moral d’una persona ha de ser castigat amb la pena de presó de dos a quatre anys si l’atemptat és greu, i de presó de sis mesos a dos anys si no ho és. En tot cas, s’ha d’imposar a l’autor, a més de les penes assenyalades, la d’inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic de dos a quatre anys.

Article 176


S’han d’imposar les penes establertes respectivament en els articles precedents a l’autoritat o funcionari que, faltant als deures del seu càrrec, permeti que altres persones executin els fets que s’hi preveuen.

Article 177


Si en els delictes descrits en els articles precedents, a més de l’atemptat a la integritat moral, es produeix una lesió o un dany a la vida, integritat física, salut, llibertat sexual o béns de la víctima o d’un tercer, s’han de castigar els fets separadament amb la pena que els correspongui pels delictes comesos, excepte quan aquell ja estigui especialment castigat per la llei.
  • Article 177 modificat per l'article únic.93 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Títol VII bis

Del tràfic d'éssers humans
  • Títol VII bis afegit per l'article únic.39 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 177 bis


1. Ha de ser castigat amb la pena de cinc a vuit anys de presó com a reu de tràfic d’éssers humans el que, sigui en territori espanyol, sigui des d’Espanya, en trànsit o amb destinació a aquesta, utilitzant violència, intimidació o engany, o abusant d’una situació de superioritat o de necessitat o de vulnerabilitat de la víctima nacional o estrangera, o mitjançant el lliurament o la recepció de pagaments o beneficis per aconseguir el consentiment de la persona que tingui el control sobre la víctima, la capti, transporti, traslladi, aculli o rebi, inclòs l’intercanvi o la transferència de control sobre aquestes persones, amb qualsevol de les finalitats següents:

a) La imposició de treball o serveis forçats, l’esclavitud o pràctiques similars a l’esclavitud, a la servitud o a la mendicitat.

b) L’explotació sexual, inclosa la pornografia.

c) L’explotació per cometre activitats delictives.

d) L’extracció dels seus òrgans corporals.

e) La celebració de matrimonis forçats.

Existeix una situació de necessitat o vulnerabilitat quan la persona en qüestió no té cap alternativa, real o acceptable, a sotmetre’s a l’abús.

2. Encara que no es recorri a cap dels mitjans enunciats a l’apartat anterior, es considera tràfic d’éssers humans qualsevol de les accions indicades a l’apartat anterior quan es porti a terme respecte de menors d’edat amb fins d’explotació.

3. El consentiment d’una víctima de tràfic d’éssers humans és irrellevant quan s’hagi recorregut a algun dels mitjans indicats a l’apartat primer d’aquest article.

4. S’ha d’imposar la pena superior en grau a la que preveu l’apartat primer d’aquest article quan:

a) s’ha posat en perill la vida o la integritat física o psíquica de les persones objecte del delicte;

b) la víctima sigui especialment vulnerable per raó de malaltia, estat gestacional, discapacitat o situació personal, o sigui menor d’edat.

Si es dóna més d’una circumstància s’ha d’imposar la pena en la meitat superior.

5. S’ha d’imposar la pena superior en grau a la que preveu l’apartat 1 d’aquest article i inhabilitació absoluta de sis a dotze anys als que realitzin els fets prevalent-se de la seva condició d’autoritat, agent d’aquesta o funcionari públic. Si es dóna a més alguna de les circumstàncies que preveu l’apartat 4 d’aquest article s’han d’imposar les penes en la meitat superior.

6. S’ha d’imposar la pena superior en grau a la que preveu l’apartat 1 d’aquest article i inhabilitació especial per a professió, ofici, indústria o comerç pel temps de la condemna, quan el culpable pertanyi a una organització o associació de més de dues persones, fins i tot de caràcter transitori, que es dediqui a la realització d’aquestes activitats. Si es dóna alguna de les circumstàncies que preveu l’apartat 4 d’aquest article s’han d’imposar les penes en la meitat superior. Si es dóna la circumstància que preveu l’apartat 5 d’aquest article s’han d’imposar les penes que s’hi assenyalen en la meitat superior.

Quan es tracti dels caps, administradors o encarregats de les organitzacions o associacions esmentades, se’ls ha d’aplicar la pena en la meitat superior, que es pot elevar a la immediatament superior en grau. En tot cas s’ha d’elevar la pena a la immediatament superior en grau si es dóna alguna de les circumstàncies que preveu l’apartat 4 o la circumstància que preveu l’apartat 5 d’aquest article.

7. Quan d’acord amb el que estableix l’article 31 bis una persona jurídica sigui responsable dels delictes compresos en aquest article, se li ha d’imposar la pena de multa del triple al quíntuple del benefici obtingut. Ateses les regles que estableix l’article 66 bis, els jutges i tribunals també poden imposar les penes que recullen les lletres b a g de l’apartat 7 de l’article 33.

8. La provocació, la conspiració i la proposició per cometre el delicte de tràfic d’éssers humans han de ser castigades amb la pena inferior en un o dos graus a la del delicte corresponent.

9. En tot cas, les penes que preveu aquest article s’han d’imposar sense perjudici de les que corresponguin, si s’escau, pel delicte de l’article 318 bis d’aquest Codi i altres delictes efectivament comesos, inclosos els constitutius de l’explotació corresponent.

10. Les condemnes de jutges o tribunals estrangers per delictes de la mateixa naturalesa que els que preveu aquest article produeixen els efectes de reincidència, llevat que l’antecedent penal hagi estat cancel·lat o ho pugui ser d’acord amb el dret espanyol.

11. Sense perjudici de l’aplicació de les regles generals d’aquest Codi, la víctima de tràfic d’éssers humans queda exempta de pena per les infraccions penals que hagi comès en la situació d’explotació soferta, sempre que la seva participació en aquestes hagi estat conseqüència directa de la situació de violència, intimidació, engany o abús a què hagi estat sotmesa i que hi hagi una proporcionalitat adequada entre aquesta situació i el fet criminal dut a terme.
  • Article 177 bis apartats 1 i 4 modificats per l'article únic.94 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 177 bis afegit per l'article únic.40 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Títol VIII

Delictes contra la llibertat i la indemnitat sexuals
  • Títol VIII epígraf modificat per l'article 1 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol I

De les agressions sexuals
  • Capítol I modificat per l'article 2 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Article 178


El que atempti contra la llibertat sexual d’una altra persona, utilitzant violència o intimidació, ha de ser castigat com a responsable d’agressió sexual amb la pena de presó d’un a cinc anys.
  • Article 178 modificat per l'article únic.41 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 178 modificat per l'article 2 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Article 179


Quan l’agressió sexual consisteixi en accés carnal per via vaginal, anal o bucal, o introducció de membres corporals o objectes per alguna de les dues primeres vies, el responsable ha de ser castigat com a reu de violació amb la pena de presó de sis a 12 anys.
  • Article 179 modificat per l'article únic.63 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 179 modificat per l'article 2 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Article 180


1. Les conductes anteriors han de ser castigades amb les penes de presó de cinc a deu anys per a les agressions de l’article 178, i de dotze a quinze anys per a les de l’article 179, quan es doni alguna de les circumstàncies següents:

1a. Quan la violència o la intimidació exercides siguin de caràcter particularment degradant o vexatori.

2a. Quan els fets es cometin per l’actuació conjunta de dues persones o més.

3a. Quan la víctima sigui especialment vulnerable, per raó de la seva edat, malaltia, discapacitat o situació, llevat del que disposa l’article 183.

4a. Quan, per a l’execució del delicte, el responsable s’hagi prevalgut d’una relació de superioritat o parentiu, pel fet de ser ascendent, descendent o germà, per naturalesa o adopció, o afins, amb la víctima.

5a. Quan l’autor faci ús d’armes o altres mitjans igualment perillosos, susceptibles de produir la mort o alguna de les lesions que preveuen els articles 149 i 150 d’aquest Codi, sens perjudici de la pena que pugui correspondre per la mort o les lesions causades.

2. Si hi concorren dues d’aquestes circumstàncies o més, les penes que preveu aquest article s’han d’imposar en la seva meitat superior.
  • Article 180 apartat 1 modificat per l'article únic.42 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 180 modificat per l'article 2 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol II

Dels abusos sexuals
  • Capítol II modificat per l'article 2 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Article 181


1. Qui dugui a terme actes que atemptin contra la llibertat o la indemnitat sexual d’una altra persona, sense violència o intimidació i sense el consentiment d’aquesta altra persona, ha de ser castigat, com a responsable d’abús sexual, amb la pena de presó d’un a tres anys o una multa de divuit a vint-i-quatre mesos.

2. Als efectes de l’apartat anterior, es consideren abusos sexuals no consentits els que s’executin sobre persones que es trobin privades de sentit o del trastorn mental de les quals s’abusi, així com els que es cometin anul·lant la voluntat de la víctima mitjançant l’ús de fàrmacs, drogues o qualsevol altra substància natural o química idònia a aquest efecte.

3. La mateixa pena s’ha d’imposar si el consentiment s’obté quan el responsable es preval d’una situació de superioritat manifesta que coarti la llibertat de la víctima.

4. En tots els casos anteriors, quan l’abús sexual consisteixi en accés carnal per via vaginal, anal o bucal, o introducció de membres corporals o objectes per alguna de les dues primeres vies, el responsable ha de ser castigat amb la pena de presó de quatre a deu anys.

5. Les penes assenyalades en aquest article s’han d’imposar en la seva meitat superior si hi concorre la circumstància 3a o la 4a, de les que preveu l’apartat 1 de l’article 180 d’aquest Codi.
  • Article 181 modificat per l'article únic.43 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 181 modificat per l'article 2 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Article 182


1. El que, intervenint-hi engany o abusant d’una posició reconeguda de confiança, autoritat o influència sobre la víctima, dugui a terme actes de caràcter sexual amb una persona més gran de setze anys i menor de divuit, ha de ser castigat amb la pena de presó d’un a tres anys.

2. Quan els actes consisteixin en accés carnal per via vaginal, anal o bucal, o introducció de membres corporals o objectes per alguna de les dues primeres vies, la pena ha de ser de presó de dos a sis anys. S’ha d’imposar la pena en la meitat superior si es dóna la circumstància 3a, o la 4a, de les que preveu l’article 180.1 d’aquest Codi.
  • Article 182 apartat 1 modificat per l'article únic.95 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 182 modificat per l'article únic.44 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 182 apartat 1 modificat per l'article únic.64 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 182 modificat per l'article 2 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol II bis

Dels abusos i agressions sexuals a menors de setze anys
  • Capítol II bis rúbrica modificada per l'article únic.96 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Capítol II bis afegit per l'article únic.45 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 183


1. El que realitzi actes de caràcter sexual amb un menor de setze anys ha de ser castigat com a responsable d’abús sexual a un menor amb la pena de presó de dos a sis anys.

2. Quan els fets es cometin utilitzant violència o intimidació, el responsable ha de ser castigat pel delicte d’agressió sexual a un menor amb la pena de cinc a deu anys de presó. S’han d’imposar les mateixes penes quan mitjançant violència o intimidació compel·leixi un menor de setze anys a participar en actes de naturalesa sexual amb un tercer o a realitzar-los sobre si mateix.

3. Quan l’atac consisteixi en accés carnal per via vaginal, anal o bucal, o introducció de membres corporals o objectes per alguna de les dues primeres vies, el responsable ha de ser castigat amb la pena de presó de vuit a dotze anys, en el cas de l’apartat 1, i amb la pena de dotze a quinze anys, en el cas de l’apartat 2.

4. Les conductes que preveuen els tres apartats anteriors han de ser castigades amb la pena de presó corresponent en la meitat superior quan es doni alguna de les circumstàncies següents:

a) Quan l’escàs desenvolupament intel·lectual o físic de la víctima, o el fet de tenir un trastorn mental, l’hagi col·locat en una situació de total indefensió i, en tot cas, quan sigui menor de quatre anys.

b) Quan els fets es cometin per l’actuació conjunta de dues o més persones.

c) Quan la violència o intimidació exercides revesteixin un caràcter particularment degradant o vexatori.

d) Quan, per a l’execució del delicte, el responsable s’hagi prevalgut d’una relació de superioritat o parentiu, pel fet de ser ascendent, o germà, per naturalesa o adopció, o afins, amb la víctima.

e) Quan el culpable hagi posat en perill, de manera dolosa o per imprudència greu, la vida o salut de la víctima.

f) Quan la infracció s’hagi comès en el si d’una organització o d’un grup criminal que es dediquin a la realització d’aquestes activitats.

5. En tots els casos que preveu aquest article, quan el culpable s’hagi prevalgut de la seva condició d’autoritat, agent d’aquesta o funcionari públic, s’ha d’imposar, a més, la pena d’inhabilitació absoluta de sis a dotze anys.
  • Article 183 modificat per l'article únic.97 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 183 modificat per l'article únic.46 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 183 apartat 2 modificat per l'article únic.65 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 183 modificat per l'article 2 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Article 183 bis


El qui, amb fins sexuals, determini un menor de setze anys a participar en un comportament de naturalesa sexual, o li faci presenciar actes de caràcter sexual, encara que l’autor no hi participi, ha de ser castigat amb una pena de presó de sis mesos a dos anys.

Si li ha fet presenciar abusos sexuals, encara que l’autor no hi hagi participat, s’ha d’imposar una pena de presó d’un a tres anys.
  • Article 183 bis modificat per l'article únic.98 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 183 bis afegit per l'article únic.47 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 183 ter


1. El que a través d’Internet, del telèfon o de qualsevol altra tecnologia de la informació i la comunicació contacti amb un menor de setze anys i proposi concertar una trobada amb aquest fi de cometre qualsevol dels delictes descrits en els articles 183 i 189, sempre que la proposta s’acompanyi d’actes materials encaminats a l’acostament, ha de ser castigat amb la pena d’un a tres anys de presó o multa de dotze a vint-i-quatre mesos, sense perjudici de les penes corresponents als delictes si s’escau comesos. Les penes s’han d’imposar en la meitat superior quan l’acostament s’obtingui mitjançant coacció, intimidació o engany.

2. El que a través d’Internet, del telèfon o de qualsevol altra tecnologia de la informació i la comunicació contacti amb un menor de setze anys i realitzi actes dirigits a entabanar-lo perquè li faciliti material pornogràfic o li mostri imatges pornogràfiques en les quals es representi o aparegui un menor, ha de ser castigat amb una pena de presó de sis mesos a dos anys.
  • Article 183 ter afegit per l'article únic.99 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 183 quater


El consentiment lliure del menor de setze anys exclou la responsabilitat penal pels delictes que preveu aquest capítol, quan l’autor sigui una persona propera al menor per edat i grau de desenvolupament o maduresa.
  • Article 183 quater afegit per l'article únic.100 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol III

De l'assetjament sexual

Article 184


1. El qui sol·liciti favors de naturalesa sexual, per a si mateix o per a un tercer, en l’àmbit d’una relació laboral, docent o de prestació de serveis, continuada o habitual, i amb aquest comportament provoqui a la víctima una situació objectiva i greument intimidatòria, hostil o humiliant, ha de ser castigat, com a autor d’assetjament sexual, amb la pena de presó de tres a cinc mesos o una multa de sis a 10 mesos.

2. Si el culpable d’assetjament sexual ha comès el fet prevalent-se d’una situació de superioritat laboral, docent o jeràrquica, o amb l’anunci exprés o tàcit de causar a la víctima un mal relacionat amb les legítimes expectatives que aquella pugui tenir en l’àmbit de la relació indicada, la pena és de presó de cinc a set mesos o una multa de 10 a 14 mesos.

3. Quan la víctima sigui especialment vulnerable, per raó de la seva edat, malaltia o situació, la pena és de presó de cinc a set mesos o una multa de 10 a 14 mesos en els casos que preveu l’apartat 1, i de presó de sis mesos a un any en els casos que preveu l’apartat 2 d’aquest article.
  • Article 184 modificat per l'article únic.66 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 184 modificat per l'article 2 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol IV

Dels delictes d’exhibicionisme i provocació sexual
  • Capítol IV modificat per l'article 2 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Article 185


El qui executi o faci executar a una altra persona actes d’exhibició obscena davant de menors d’edat o persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial ha de ser castigat amb la pena de presó de sis mesos a un any o una multa de 12 a 24 mesos.
  • Article 185 apartat 1 modificat, quant a la substitució dels termes "incapaç" o "incapaços" pels termes "persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial" o "persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial", per l'article únic.258.1 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 185 modificat per l'article únic.67 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 185 modificat per l'article 2 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Article 186


El qui, per qualsevol mitjà directe, vengui, difongui o exhibeixi material pornogràfic entre menors d’edat o persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial ha de ser castigat amb la pena de presó de sis mesos a un any o una multa de 12 a 24 mesos.
  • Article 186 apartat 2 modificat, quant a la substitució dels termes "incapaç" o "incapaços" pels termes "persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial" o "persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial", per l'article únic.258.1 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 186 modificat per l'article únic.68 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 186 modificat per l'article 2 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol V

Dels delictes relatius a la prostitució i a l'explotació sexual i la corrupció de menors
  • Capítol V rúbrica modificada per l'article únic.101 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Capítol V modificat per l'article 2 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Article 187


1. El qui, utilitzant violència, intimidació o engany, o abusant d’una situació de superioritat o de necessitat o vulnerabilitat de la víctima, determini una persona major d’edat a exercir o a mantenir-se en la prostitució, ha de ser castigat amb les penes de presó de dos a cinc anys i multa de dotze a vint-i-quatre mesos.

S’ha d’imposar la pena de presó de dos a quatre anys i multa de dotze a vint-i-quatre mesos a qui es lucri explotant la prostitució d’una altra persona, fins i tot amb el seu consentiment. En tot cas, s’entén que hi ha explotació quan es doni alguna de les circumstàncies següents:

a) Que la víctima estigui en una situació de vulnerabilitat personal o econòmica.

b) Que se li imposin per al seu exercici condicions costoses, desproporcionades o abusives.

2. S’han d’imposar les penes previstes als apartats anteriors en la meitat superior, en els seus casos respectius, quan es doni alguna de les circumstàncies següents:

a) Quan el culpable s’hagi aprofitat de la seva condició d’autoritat, agent de l’autoritat o funcionari públic. En aquest cas s’ha d’aplicar, a més, la pena d’inhabilitació absoluta de sis a dotze anys.

b) Quan el culpable pertanyi a una organització o un grup criminal que es dedica a la realització d’aquestes activitats.

c) Quan el culpable hagi posat en perill, de manera dolosa o per imprudència greu, la vida o salut de la víctima.

3. Les penes assenyalades s’han d’imposar en els seus casos respectius sense perjudici de les que corresponguin per les agressions o els abusos sexuals comesos sobre la persona prostituïda.
  • Article 187 modificat per l'article únic.102 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 187 modificat per l'article únic.48 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 187 modificat per l'article 2 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Article 188


1. Qui indueixi, promogui, afavoreixi o faciliti la prostitució d’un menor d’edat o una persona amb discapacitat necessitada d’una protecció especial, o es lucri amb això, o exploti d’alguna altra manera un menor o una persona amb discapacitat per a aquests fins, ha de ser castigat amb les penes de presó de dos a cinc anys i multa de dotze a vint-i-quatre mesos.

Si la víctima és menor de setze anys, s’ha d’imposar la pena de presó de quatre a vuit anys i multa de dotze a vint-i-quatre mesos.

2. Si els fets que descriu l’apartat anterior es cometen amb violència o intimidació, a més de les penes de multa previstes, s’ha d’imposar la pena de presó de cinc a deu anys si la víctima és menor de setze anys, i la pena de presó de quatre a sis anys en els altres casos.

3. S’han d’imposar les penes superiors en grau a les que preveuen els apartats anteriors, en els seus casos respectius, quan es doni alguna de les circumstàncies següents:

a) Quan la víctima sigui especialment vulnerable, per raó de la seva edat, malaltia, discapacitat o situació.

b) Quan, per a l’execució del delicte, el responsable s’hagi prevalgut d’una relació de superioritat o parentiu, per ser ascendent, descendent o germà, per naturalesa o adopció, o afins, amb la víctima.

c) Quan, per a l’execució del delicte, el responsable s’hagi prevalgut de la seva condició d’autoritat, agent de l’autoritat o funcionari públic. En aquest cas s’ha d’imposar, a més, una pena d’inhabilitació absoluta de sis a dotze anys.

d) Quan el culpable hagi posat en perill, de manera dolosa o per imprudència greu, la vida o salut de la víctima.

e) Quan els fets s’hagin comès per l’actuació conjunta de dues o més persones.

f) Quan el culpable pertanyi a una organització o associació, fins i tot de caràcter transitori, que es dediqui a la realització d’aquestes activitats.

4. El qui sol·liciti, accepti o obtingui, a canvi d’una remuneració o promesa, una relació sexual amb una persona menor d’edat o una persona amb discapacitat necessitada d’una protecció especial, ha de ser castigat amb una pena d’un a quatre anys de presó. Si el menor no ha complert setze anys d’edat, s’ha d’imposar una pena de dos a sis anys de presó.

5. Les penes assenyalades s’han d’imposar en els seus casos respectius sense perjudici de les que corresponguin per les infraccions contra la llibertat o indemnitat sexual comeses sobre els menors i persones amb discapacitat necessitades d’una protecció especial.
  • Article 188 modificat per l'article únic.103 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 188 modificat per l'article únic.49 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 188 modificat per l'article 1.9 de la Llei orgànica 11/2003, de 29 de setembre, de mesures concretes en matèria de seguretat ciutadana, violència domèstica i integració social dels estrangers.
  • Article 188 modificat per l'article 2 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Article 189


1. Ha de ser castigat amb la pena de presó d’un a cinc anys:

a) El que capti o utilitzi menors d’edat o persones amb discapacitat necessitades d’una protecció especial amb fins o en espectacles exhibicionistes o pornogràfics, tant públics com privats, o per elaborar qualsevol classe de material pornogràfic, siguin quin sigui el seu suport, o financi qualsevol d’aquestes activitats o s’hi lucri.

b) El que produeixi, vengui, distribueixi, exhibeixi, ofereixi o faciliti la producció, venda, difusió o exhibició per qualsevol mitjà de pornografia infantil o en l’elaboració de la qual hagin estat utilitzades persones amb discapacitat necessitades d’una protecció especial, o el posseeixi per a aquests fins, encara que el material tingui l’origen a l’estranger o sigui desconegut.

Als efectes d’aquest títol, es considera pornografia infantil o en l’elaboració de la qual s’hagin utilitzat persones amb discapacitat necessitades d’una protecció especial:

a) Tot material que representi de manera visual un menor o una persona amb discapacitat necessitada d’una protecció especial participant en una conducta sexualment explícita, real o simulada.

b) Tota representació dels òrgans sexuals d’un menor o persona amb discapacitat necessitada d’una protecció especial amb fins principalment sexuals.

c) Tot material que representi de forma visual una persona que sembli ser un menor participant en una conducta sexualment explícita, real o simulada, o qualsevol representació dels òrgans sexuals d’una persona que sembli ser un menor, amb fins principalment sexuals, llevat que la persona que sembli ser un menor tingui en realitat divuit anys o més en el moment que s’han obtingut les imatges.

d) Imatges realistes d’un menor participant en una conducta sexualment explícita o imatges realistes dels òrgans sexuals d’un menor, amb fins principalment sexuals.

2. Han de ser castigats amb la pena de presó de cinc a nou anys els que realitzin els actes que preveu l’apartat 1 d’aquest article quan es doni alguna de les circumstàncies següents:

a) Quan s’utilitzin menors de setze anys.

b) Quan els fets revesteixin un caràcter particularment degradant o vexatori.

c) Quan el material pornogràfic representi menors o persones amb discapacitat necessitades d’una protecció especial que siguin víctimes de violència física o sexual.

d) Quan el culpable hagi posat en perill, de manera dolosa o per imprudència greu, la vida o salut de la víctima.

e) Quan el material pornogràfic sigui d’una importància notòria.

f) Quan el culpable pertanyi a una organització o associació, fins i tot de caràcter transitori, que es dediqui a la realització d’aquestes activitats.

g) Quan el responsable sigui ascendent, tutor, curador, guardador, mestre o qualsevol altra persona encarregada, de fet, encara que sigui provisionalment, o de dret, del menor o la persona amb discapacitat necessitada d’una protecció especial, o es tracti de qualsevol altre membre de la seva família que hi convisqui o d’una altra persona que hagi actuat abusant de la seva posició reconeguda de confiança o autoritat.

h) Quan concorri l’agreujant de reincidència.

3. Si els fets a què es refereix la lletra a del paràgraf primer de l’apartat 1 s’han comès amb violència o intimidació s’ha d’imposar la pena superior en grau a les que preveuen els apartats anteriors.

4. El qui assisteixi sabent-ho a espectacles exhibicionistes o pornogràfics en què participin menors d’edat o persones amb discapacitat necessitades d’una protecció especial, ha de ser castigat amb la pena de sis mesos a dos anys de presó.

5. El qui per al seu propi ús adquireixi o posseeixi pornografia infantil o en l’elaboració de la qual s’hagin utilitzat persones amb discapacitat necessitades d’una protecció especial, ha de ser castigat amb la pena de tres mesos a un any de presó o amb una multa de sis mesos a dos anys.

S’ha d’imposar la mateixa pena a qui accedeixi sabent-ho a pornografia infantil o en l’elaboració de la qual s’hagin utilitzat persones amb discapacitat necessitades d’una protecció especial, per mitjà de les tecnologies de la informació i la comunicació.

6. El qui tingui sota la seva potestat, tutela, guarda o acolliment un menor d’edat o una persona amb discapacitat necessitada d’una protecció especial i que, amb coneixement del seu estat de prostitució o corrupció, no faci el possible per impedir-ne la continuació en aquest estat, o no acudeixi a l’autoritat competent per al mateix fi si no té mitjans per a la custòdia del menor o la persona amb discapacitat necessitada d’una protecció especial, ha de ser castigat amb la pena de presó de tres a sis mesos o multa de sis a dotze mesos.

7. El Ministeri Fiscal ha de promoure les accions pertinents per tal de privar de la pàtria potestat, tutela, guarda o acolliment familiar, si s’escau, a la persona que incorri en alguna de les conductes que descriu l’apartat anterior.

8. Els jutges i tribunals han d’ordenar l’adopció de les mesures necessàries per a la retirada de les pàgines web o aplicacions d’Internet que continguin o difonguin pornografia infantil o en l’elaboració de la qual s’hagin utilitzat persones amb discapacitat necessitades d’una protecció especial o, si s’escau, per bloquejar l’accés a aquestes pàgines als usuaris d’Internet que estiguin en territori espanyol.

Aquestes mesures poden ser acordades amb caràcter cautelar a petició del Ministeri Fiscal.
  • Article 189 modificat per l'article únic.104 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 189 modificat per l'article únic.50 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 189 modificat per l'article únic.69 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 189 modificat per l'article 2 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Article 189 bis


Quan d’acord amb el que estableix l’article 31 bis una persona jurídica sigui responsable dels delictes compresos en aquest capítol, se li han d’imposar les penes següents:

a) Multa del triple al quíntuple del benefici obtingut, si el delicte comès per la persona física té prevista una pena de presó de més de cinc anys.

b) Multa del doble al quàdruple del benefici obtingut, si el delicte comès per la persona física té prevista una pena de presó de més de dos anys no inclosa a l’incís anterior.

c) Multa del doble al triple del benefici obtingut, en la resta dels casos.

Ateses les regles que estableix l’article 66 bis, els jutges i tribunals també poden imposar les penes que recullen les lletres b a g de l’apartat 7 de l’article 33.
  • Article 189 bis afegit per l'article únic.51 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 190


La condemna d’un jutge o tribunal estranger, imposada per delictes compresos en aquest capítol, s’ha d’equiparar a les sentències dels jutges o tribunals espanyols als efectes de l’aplicació de la circumstància agreujant de reincidència.
  • Article 190 modificat per l'article 2 de la Llei orgànica 11/1999, de 30 d’abril, de modificació del títol VIII del llibre II del Codi penal, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol VI

Disposicions comunes als capítols anteriors

Artcle 191


1. Per procedir pels delictes d’agressions, persecució o abusos sexuals, és necessària la denúncia de la persona ofesa, del seu representant legal o querella del Ministeri Fiscal, que ha d’actuar ponderant els interessos legítims en presència. Si la víctima és menor d’edat, una persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial o una persona desvalguda, és suficient la denúncia del Ministeri Fiscal.

2. En aquests delictes, el perdó de la persona ofesa o del representant legal no extingeix l’acció penal ni la responsabilitat d’aquesta classe.
  • Article 191 modificat, quant a la substitució dels termes "incapaç" o "incapaços" pels termes "persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial" o "persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial", per l'article únic.258.1 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 192


1. Als condemnats a pena de presó per un o més delictes compresos en aquest títol se’ls ha d’imposar a més la mesura de llibertat vigilada, que s’ha d’executar posteriorment a la pena privativa de llibertat. La durada d’aquesta mesura és de cinc a deu anys, si algun dels delictes és greu, i d’un a cinc anys, si es tracta d’un o més delictes menys greus. En aquest últim cas, quan es tracti d’un sol delicte comès per un delinqüent primari, el tribunal pot imposar o no la mesura de llibertat vigilada atenent la menor perillositat de l’autor.

2. Els ascendents, tutors, curadors, guardadors, mestres o qualsevol altra persona encarregada de fet o de dret del menor o de la persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial que intervinguin com a autors o còmplices en la perpetració dels delictes compresos en aquest títol han de ser castigats amb la pena que els correspongui, en la meitat superior.

No s’aplica aquesta regla si la circumstància continguda en aquesta està específicament prevista en el tipus penal de què es tracti.

3. El jutge o tribunal pot imposar raonadament, a més, la pena de privació de la pàtria potestat o la pena d’inhabilitació especial per a l’exercici dels drets de la pàtria potestat, tutela, curatela, guarda o acolliment, pel temps de sis mesos a sis anys, i la pena d’inhabilitació per a ocupació o càrrec públic o exercici de la professió o ofici, pel temps de sis mesos a sis anys. Als responsables de la comissió d’algun dels delictes dels capítols II bis o V se’ls ha d’imposar, en tot cas, i sense perjudici de les penes que corresponguin d’acord amb els articles precedents, una pena d’inhabilitació especial per a qualsevol professió o ofici, sigui o no retribuït, que comporti contacte regular i directe amb menors d’edat per un temps superior entre tres i cinc anys al de la durada de la pena de privació de llibertat imposada, si s’escau, en la sentència, o per un temps de dos a deu anys quan no s’hagi imposat una pena de presó atenent proporcionalment la gravetat del delicte, el nombre dels delictes comesos i les circumstàncies que concorrin en el condemnat.
  • Article 192 apartats 1 i 3 modificats per l'article únic.105 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 192 modificat per l'article únic.52 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 193


En les sentències condemnatòries per delictes contra la llibertat sexual, a més del pronunciament corresponent a la responsabilitat civil, s’han de fer, si s’escau, els que siguin procedents a fi de la filiació i fixació d’aliments.

Article 194


En els supòsits tipificats en els capítols IV i V d’aquest títol, quan en la realització dels actes s’utilitzin establiments o locals, oberts o no al públic, es pot decretar en la sentència condemnatòria la seva clausura temporal o definitiva. La clausura temporal, que no pot passar de cinc anys, també es pot adoptar amb caràcter cautelar.
 

Títol IX

De l'omissió del deure d'auxili

Article 195


1. El qui no socorri una persona que estigui desemparada i en perill manifest i greu, quan pugui fer-ho sense risc propi ni de tercers, ha de ser castigat amb la pena de multa de tres a dotze mesos.

2. Incorre en les mateixes penes el qui, impedit de prestar auxili, no demani amb urgència auxili d’altri.

3. Si la víctima ho és per accident ocasionat fortuïtament pel qui va ometre l’auxili, la pena és de presó de sis mesos a 18 mesos, i si l’accident es deu a imprudència, la de presó de sis mesos a quatre anys.
  • Article 195 apartat 3 modificat per l'article únic.70 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 196


El professional que, tot i estar-hi obligat, denegui assistència sanitària o abandoni els serveis sanitaris, quan de la denegació o abandó en derivi risc greu per a la salut de les persones, ha de ser castigat amb les penes de l’article precedent en la meitat superior i amb la d’inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic, professió o ofici, per un termini de sis mesos a tres anys.
 

Títol X

Delictes contra la intimitat, el dret a la pròpia imatge i la inviolabilitat del domicili

Capítol I

Del descobriment i revelació de secrets

Article 197


1. El qui, per descobrir els secrets o vulnerar la intimitat d’altri, sense el seu consentiment, s’apoderi dels seus papers, cartes, missatges de correu electrònic o qualsevol altre document o efecte personal, intercepti les seves telecomunicacions o utilitzi artificis tècnics d’escolta, transmissió, gravació o reproducció del so o de la imatge, o de qualsevol altre senyal de comunicació, ha de ser castigat amb les penes de presó d’un a quatre anys i multa de dotze a vint-i-quatre mesos.

2. Les mateixes penes s’han d’imposar al qui, sense estar-hi autoritzat, s’apoderi, utilitzi o modifiqui, en perjudici d’un tercer, dades reservades de caràcter personal o familiar d’altri que estiguin registrades en fitxers o suports informàtics, electrònics o telemàtics, o en qualsevol altre tipus d’arxiu o registre públic o privat. S’han d’imposar penes iguals al qui, sense estar-hi autoritzat, hi accedeixi per qualsevol mitjà i a qui les alteri o utilitzi en perjudici del titular de les dades o d’un tercer.

3. S’ha d’imposar la pena de presó de dos a cinc anys si es difonen, revelen o cedeixen a tercers les dades o fets descoberts o les imatges captades a què es refereixen els números anteriors.

S’ha de castigar amb les penes de presó d’un a tres anys i multa de dotze a vint-i-quatre mesos el qui, sabent-ne l’origen il·lícit i sense haver pres part en el seu descobriment, realitzi la conducta descrita en el paràgraf anterior.

4. Els fets descrits en els apartats 1 i 2 d’aquest article s’han de castigar amb una pena de presó de tres a cinc anys quan:

a) els cometin les persones encarregades o responsables dels fitxers, suports informàtics, electrònics o telemàtics, arxius o registres; o

b) es portin a terme mitjançant la utilització no autoritzada de dades personals de la víctima.

Si les dades reservades s’han difós, cedit o revelat a tercers, s’han d’imposar les penes en la meitat superior.

5. Igualment, quan els fets descrits en els apartats anteriors afectin dades de caràcter personal que revelin la ideologia, religió, creences, salut, origen racial o vida sexual, o la víctima sigui un menor d’edat o una persona amb discapacitat necessitada d’una protecció especial, s’han d’imposar les penes previstes en la meitat superior.

6. Si els fets es realitzen amb fins lucratius, s’han d’imposar les penes previstes respectivament en els apartats 1 al 4 d’aquest article en la meitat superior. Si a més afecten dades de les esmentades en l’apartat anterior, la pena que s’ha d’imposar és la de presó de quatre a set anys.

7. S’ha de castigar amb una pena de presó de tres mesos a un any o multa de sis a dotze mesos el qui, sense autorització de la persona afectada, difongui, reveli o cedeixi a tercers imatges o gravacions audiovisuals d’aquella que hagi obtingut amb la seva anuència en un domicili o en qualsevol altre lloc fora de l’abast de la mirada de tercers, quan la divulgació menyscabi greument la intimitat personal d’aquesta persona.

La pena s’ha d’imposar en la meitat superior quan els fets hagin estat comesos pel cònjuge o per la persona que estigui o hagi estat unida a ell per una relació anàloga d’afectivitat, fins i tot sense convivència, la víctima sigui menor d’edat o una persona amb discapacitat necessitada d’una protecció especial, o els fets s’hagin comès amb una finalitat lucrativa.
  • Article 197 modificat per l'article únic.106 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 197 apartat 7 modificat per la disposició final 2.2 de la Llei orgànica 3/2011, de 28 de gener, per la qual es modifica la Llei orgànica 5/1985, de 19 de juny, del règim electoral general.
  • Article 197 modificat per l'article únic.53 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 197 bis


1. El qui, per qualsevol mitjà o procediment, vulnerant les mesures de seguretat establertes per impedir-ho, i sense estar-hi degudament autoritzat, accedeixi o faciliti a altri l’accés al conjunt o una part d’un sistema d’informació o es mantingui dins d’aquest en contra de la voluntat de qui tingui el legítim dret a excloure’l, ha de ser castigat amb pena de presó de sis mesos a dos anys.

2. El qui mitjançant la utilització d’artificis o instruments tècnics, i sense estar-hi degudament autoritzat, intercepti transmissions no públiques de dades informàtiques que es produeixin des de, cap a o dins d’un sistema d’informació, incloses les emissions electromagnètiques d’aquests, ha de ser castigat amb una pena de presó de tres mesos a dos anys o multa de tres a dotze mesos.
  • Article 197 bis afegit per l'article únic.107 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 197 ter


Ha de ser castigat amb una pena de presó de sis mesos a dos anys o multa de tres a divuit mesos el qui, sense estar-hi degudament autoritzat, produeixi, adquireixi per al seu ús, importi o, de qualsevol manera, faciliti a tercers, amb la intenció de facilitar la comissió d’algun dels delictes a què es refereixen els apartats 1 i 2 de l’article 197 o l’article 197 bis:

a) un programa informàtic, concebut o adaptat principalment per cometre els delictes esmentats; o

b) una contrasenya d’ordinador, un codi d’accés o dades similars que permetin accedir a la totalitat o a una part d’un sistema d’informació.
  • Article 197 ter afegit per l'article únic.108 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 197 quater


Si els fets que descriu aquest capítol s’han comès en el si d’una organització o grup criminal, s’han d’aplicar respectivament les penes superiors en grau.
  • Article 197 quater afegit per l'article únic.109 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 197 quinquies


Quan, d’acord amb el que estableix l’article 31 bis, una persona jurídica sigui responsable dels delictes compresos en els articles 197, 197 bis i 197 ter, se li ha d’imposar la pena de multa de sis mesos a dos anys. Ateses les regles que estableix l’article 66 bis, els jutges i tribunals poden imposar, així mateix, les penes recollides a les lletres b a g de l’apartat 7 de l’article 33.
  • Article 197 quinquies afegit per l'article únic.110 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 198


L’autoritat o el funcionari públic que, llevat dels casos permesos per la llei, sense que hi hagi causa legal per un delicte, i prevalent-se del seu càrrec, realitzi qualsevol de les conductes descrites a l’article anterior, ha de ser castigat amb les penes que s’hi preveuen respectivament, en la meitat superior i, a més, amb la d’inhabilitació absoluta per un termini de sis a dotze anys.

Article 199


1. El qui reveli secrets aliens, dels quals tingui esment per raó del seu ofici o les seves relacions laborals, ha de ser castigat amb la pena de presó d’un a tres anys i multa de sis a dotze mesos.

2. El professional que, amb incompliment de la seva obligació de sigil o reserva, divulgui els secrets d’una altra persona, ha de ser castigat amb la pena de presó d’un a quatre anys, multa de dotze a vint-i-quatre mesos i inhabilitació especial per a l’esmentada professió per un termini de dos a sis anys.

Article 200


El que disposa aquest capítol és aplicable al qui descobreixi, reveli o cedeixi dades reservades de persones jurídiques, sense el consentiment dels seus representants, tret del que disposen altres preceptes d’aquest Codi.

Article 201


1. Per procedir pels delictes que preveu aquest capítol, és necessària la denúncia de la persona perjudicada o del seu representant legal. El Ministeri Fiscal també pot presentar la denúncia si es tracta d’una persona menor d’edat, amb discapacitat necessitada d'una protecció especial o desvalguda.

2. No és necessària la denúncia que exigeix l’apartat anterior per procedir pels fets descrits a l’article 198 d’aquest Codi, ni quan la comissió del delicte afecti els interessos generals o una pluralitat de persones.

3. El perdó de l’ofès o del seu representant legal, si s’escau, extingeix l’acció penal sense perjudici del que disposa el segon paràgraf del número 5è de l’apartat 1 de l’article 130.
  • Article 201 modificat, quant a la substitució dels termes "incapaç" o "incapaços" pels termes "persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial" o "persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial", per l'article únic.258.1 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 201 apartat 3 modificat per l'article únic.54 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol II

De la violació de domicili, domicili de persones jurídiques i establiments oberts al públic

Article 202


1. El particular que, sense habitar-hi, entri en un domicili aliè o s’hi mantingui contra la voluntat del seu habitant, ha de ser castigat amb la pena de presó de sis mesos a dos anys.

2. Si el fet s’executa amb violència o intimidació la pena és de presó d’un a quatre anys i multa de sis a dotze mesos.

Article 203


1. El qui entri contra la voluntat del seu titular en el domicili d’una persona jurídica pública o privada, un despatx professional o una oficina, o en un establiment mercantil o un local obert al públic fora de les hores d’obertura ha de ser castigat amb les penes de presó de sis mesos a un any i multa de sis a deu mesos.

2. Ha de ser castigat amb la pena de multa d’un a tres mesos el qui es mantingui, contra la voluntat del seu titular, fora de les hores d’obertura, en el domicili d’una persona jurídica, pública o privada, el despatx professional o l’oficina, o en un establiment mercantil o un local obert al públic.

3. El qui amb violència o intimidació entri o es mantingui contra la voluntat del seu titular en el domicili d’una persona jurídica pública o privada, un despatx professional o una oficina, o en un establiment mercantil o un local obert al públic ha de ser castigat amb la pena de presó de sis mesos a tres anys.
  • Article 203 modificat per l'article únic.111 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 204


L’autoritat o el funcionari públic que, llevat dels casos permesos per la llei i sense que hi hagi una causa legal per delicte, cometi qualsevol dels fets descrits en els dos articles anteriors, ha de ser castigat amb la pena que s’hi preveu respectivament, en la meitat superior, i inhabilitació absoluta de sis a dotze anys.

Títol XI

Delictes contra l’honor

Capítol I

Da la calúmnia

Article 205


És calúmnia la imputació d’un delicte feta sabent que és fals o amb menyspreu temerari cap a la veritat.

Article 206


Les calúmnies es castiguen amb les penes de presó de sis mesos a dos anys o una multa de dotze a 24 mesos, si es propaguen amb publicitat i, altrament, amb una multa de sis a 12 mesos.
  • Article 206 modificat per l'article únic.71 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 207


L’acusat per un delicte de calúmnia queda exempt de tota pena si prova el fet criminal que hagi imputat.

Capítol II

De la injúria

Article 208


És injúria l’acció o expressió que lesiona la dignitat d’una altra persona, menyscabant-ne la fama o atemptant contra la seva pròpia estimació.

Només constitueixen delicte les injúries que, per la seva naturalesa, efectes i circumstàncies, es tinguin per greus en el concepte públic, sense perjudici del que disposa l’apartat 4 de l’article 173.

Les injúries que consisteixin en la imputació de fets no es consideren greus, tret de qual s’hagin dut a terme sabent-ne la falsedat o amb menyspreu temerari cap a la veritat.
  • Article 208 paràgraf segon modificat per l'article únic.112 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 209


Les injúries greus fetes amb publicitat han de ser castigades amb la pena de multa de sis a catorze mesos i, en qualsevol altre cas, amb la de tres a set mesos.

Article 210


L’acusat d’injúria queda exempt de responsabilitat si prova la veritat de les imputacions quan aquestes es dirigeixin contra funcionaris públics sobre fets relatius a l’exercici dels seus càrrecs o que es refereixin a la comissió d’infraccions administratives.
  • Article 210 modificat per l'article únic.113 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol III

Disposicions generals

Article 211


La calúmnia i la injúria es consideren fetes amb publicitat si es propaguen per mitjà de la impremta, la radiodifusió o per qualsevol altre mitjà d’eficàcia semblant.

Article 212


En els casos a què es refereix l’article anterior, és responsable civil solidària la persona física o jurídica propietària del mitjà informatiu a través del qual s’ha propagat la calúmnia o injúria.

Article 213


Si la calúmnia o la injúria es cometen mitjançant preu, recompensa o promesa, els tribunals han d’imposar, a més de les penes assenyalades per als delictes de què es tracti, la d’inhabilitació especial que preveuen els articles 42 o 45 d’aquest Codi, per un termini de sis mesos a dos anys.

Article 214


Si l’acusat de calúmnia o injúria reconeix davant l’autoritat judicial la falsedat o falta de certesa de les imputacions i se’n retracta, el jutge o tribunal ha d’imposar la pena immediatament inferior en grau i pot deixar d’imposar la pena d’inhabilitació que estableix l’article anterior.

El jutge o tribunal davant el qual es produeixi el reconeixement ha d’ordenar que es lliuri testimoni de retractació a l’ofès i, si aquest ho sol·licita, n’ha d’ordenar la publicació en el mateix mitjà en què va aparèixer la calúmnia o injúria, en un espai idèntic o similar a aquell en què es va produir la difusió i dins el termini que assenyali el jutge o tribunal sentenciador.

Article 215


1. Ningú és penat per calúmnia o injúria sinó en virtut d’una querella de la persona ofesa pel delicte o del seu representant legal. Es procedeix d’ofici quan l’ofensa es dirigeix contra un funcionari públic, autoritat o agent d’aquesta sobre fets relatius a l’exercici dels seus càrrecs.

2. Ningú no pot deduir acció de calúmnia o injúria dites en judici sense la llicència prèvia del jutge o tribunal que en conegui o n’hagi conegut.

3. El perdó de l’ofès o del seu representant legal, si s’escau, extingeix l’acció penal sense perjudici del que disposa el segon paràgraf del número 5è de l’apartat 1 de l’article 130 d’aquest Codi.
  • Article 215 apartat 3 modificat per l'article únic.55 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 215 apartat 1 modificat per l'article únic.72 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 216


En els delictes de calúmnia o injúria es considera que la reparació del dany comprèn també la publicació o divulgació de la sentència condemnatòria, a costa del condemnat per aquests delictes, dins el termini i en la forma que el jutge o tribunal consideri més adequat a aquesta finalitat, després d’escoltar les dues parts.

Títol XII

Delictes contra les relacions familiars

Capítol I

Dels matrimonis il·legals

Article 217


El qui contregui segon o ulterior matrimoni, sabent que subsisteix legalment l’anterior, ha de ser castigat amb la pena de presó de sis mesos a un any.

Article 218


1. El qui, per perjudicar l’altre contraent, celebri un matrimoni invàlid ha de ser castigat amb la pena de presó de sis mesos a dos anys.

2. El responsable està exempt de pena si el matrimoni és convalidat posteriorment.

Article 219


1. El qui autoritzi un matrimoni en el qual es doni alguna causa de nul·litat coneguda o denunciada en l’expedient, ha de ser castigat amb la pena de presó de sis mesos a dos anys i inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic de dos a sis anys.

2. Si la causa de nul·litat és dispensable, la pena és de suspensió d’ocupació o càrrec públic de sis mesos a dos anys.

Capítol II

De la suposició de part i de l’alteració de la paternitat, estat o condició del menor

Article 220


1. La suposició d’un part ha de ser castigada amb les penes de presó de sis mesos a dos anys.

2. S’ha d’imposar la mateixa pena a qui oculti o lliuri a tercers un fill per alterar-ne o modificar-ne la filiació.

3. La substitució d’un infant per un altre ha de ser castigada amb les penes de presó d’un a cinc anys.

4. Els ascendents, per naturalesa o per adopció, que cometin els fets descrits en els tres apartats anteriors poden ser castigats a més amb la pena d’inhabilitació especial per a l’exercici del dret de pàtria potestat que tinguin sobre el fill o descendent presumpte, ocultat, lliurat o substituït, i, si s’escau, sobre la resta de fills o descendents per un termini de quatre a deu anys.

5. Les substitucions d’un infant per un altre que es produeixin en centres sanitaris o sociosanitaris per imprudència greu dels responsables de la seva identificació i custòdia, s’han de castigar amb la pena de presó de sis mesos a un any.

Article 221


1. Els qui, existint compensació econòmica, lliurin a una altra persona un fill, descendent o qualsevol menor encara que no hi hagi relació de filiació o parentiu, eludint els procediments legals de la guarda, acolliment o adopció, amb la finalitat d’establir una relació anàloga a la de filiació, han de ser castigats amb les penes de presó d’un a cinc anys i d’inhabilitació especial per a l’exercici del dret de la pàtria potestat, tutela, curatela o guarda per un temps de quatre a 10 anys.

2. La persona que el rebi i l’intermediari han de ser castigats amb la mateixa pena, encara que el lliurament del menor s’hagi efectuat en un país estranger.

3. Si els fets es cometen utilitzant llars d’infants, col·legis o altres locals o establiments on s’acullin nens, s’ha d’imposar als culpables la pena d’inhabilitació especial per exercir les activitats per un termini de dos a sis anys i es pot decidir la clausura temporal o definitiva dels establiments. En la clausura temporal, el termini no pot excedir els cinc anys.
  • Article 221 apartat 1 modificat per l'article únic.73 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 222


L’educador, facultatiu, autoritat o funcionari públic que, en l’exercici de la seva professió o càrrec, realitzi les conductes descrites en els dos articles anteriors, incorre en la pena que s’hi assenyala i, a més, en la d’inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic, professió o ofici, de dos a sis anys.

A l’efecte d’aquest article, el terme facultatiu comprèn els metges, llevadores, personal d’infermeria i qualsevol altra persona que realitzi una activitat sanitària o sociosanitària.

Capítol III

Dels delictes contra els drets i deures familiars

Secció primera

Del trencament dels deures de custòdia i de la inducció de menors a l’abandó de domicili

Article 223


El qui, tenint al seu càrrec la custòdia d’un menor d’edat o una persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial, no el presenti als seus pares o guardadors sense justificació per fer-ho, quan aquests l’hi requereixin, ha de ser castigat amb la pena de presó de sis mesos a dos anys, sense perjudici que els fets constitueixin un altre delicte més greu.
  • Article 223 modificat, quant a la substitució dels termes "incapaç" o "incapaços" pels termes "persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial" o "persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial", per l'article únic.258.1 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 224


El qui indueixi un menor d’edat o una persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial a abandonar el domicili familiar, o el lloc on resideixi amb anuència dels seus pares, tutors o guardadors, ha de ser castigat amb la pena de presó de sis mesos a dos anys.

En la mateixa pena incorre el progenitor que indueix el seu fill menor a infringir el règim de custòdia que estableix l’autoritat judicial o administrativa.
  • Article 224 modificat, quant a la substitució dels termes "incapaç" o "incapaços" pels termes "persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial" o "persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial", per l'article únic.258.1 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 224 modificat per l'article 3 de la Llei orgànica 9/2002, de 10 de desembre, de modificació de la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal, i del Codi civil, sobre sostracció de menors.
Altres versions d'aquest precepte

Article 225


Quan el responsable dels delictes que preveuen els dos articles anteriors restitueixi el menor d’edat o la persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial al seu domicili o residència, o el dipositi en un lloc conegut i segur, sense haver-lo fet objecte de cap vexació, sevícies o acte delictiu, ni haver posat en perill la seva vida, salut, integritat física o llibertat sexual, el fet ha de ser castigat amb la pena de presó de tres mesos a un any o una multa de sis a 24 mesos, sempre que el lloc d’estada del menor d’edat o incapaç hagi estat comunicat als seus pares, tutors o guardadors, o l’absència no hagi estat superior a 24 hores.
  • Article 225 modificat, quant a la substitució dels termes "incapaç" o "incapaços" pels termes "persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial" o "persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial", per l'article únic.258.1 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 225 modificat per l'article únic.74 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Secció segona

De la sostracció de menors
  • Secció segona afegida per l'article 1 de la Llei orgànica 9/2002, de 10 de desembre, de modificació de la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal, i del Codi civil, sobre sostracció de menors.
Altres versions d'aquest precepte

Article 225 bis


1. El progenitor que sense causa justificada per fer-ho sostragui el seu fill menor s’ha de castigar amb la pena de presó de dos a quatre anys i inhabilitació especial per a l’exercici del dret de pàtria potestat per un temps de quatre a deu anys.

2. Als efectes d’aquest article, es considera sostracció:

1r. El trasllat d’un menor del seu lloc de residència sense consentiment del progenitor amb qui convisqui habitualment o de les persones o institucions a les quals estigui confiada la seva guarda o custòdia.

2n. La retenció d’un menor amb incompliment greu del deure establert per resolució judicial o administrativa.

3. Quan el menor sigui traslladat fora d’Espanya o sigui exigida alguna condició per a la seva restitució la pena assenyalada a l’apartat 1 s’imposa en la seva meitat superior.

4. Quan el sostractor hagi comunicat el lloc d’estada a l’altre progenitor o a qui correspongui legalment tenir-ne cura dins de les vint-i-quatre hores següents a la sostracció amb el compromís de devolució immediata que efectivament dugui a terme, o l’absència no hagi estat superior al termini esmentat de vint-i-quatre hores, queda exempt de pena.

Si la restitució la fa, sense la comunicació a què es refereix el paràgraf anterior, dins dels quinze dies següents a la sostracció, li ha de ser imposada la pena de presó de sis mesos a dos anys.

Aquests terminis s’han de computar des de la data de la denúncia de la sostracció.

5. Les penes assenyalades en aquest article també s’han d’imposar als ascendents del menor i als parents del progenitor fins al segon grau de consanguinitat o afinitat que incorrin en les conductes anteriorment descrites.
  • Article 225 bis afegit per l'article 2 de la Llei orgànica 9/2002, de 10 de desembre, de modificació de la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal, i del Codi civil, sobre sostracció de menors.
Altres versions d'aquest precepte

Secció tercera

De l’abandonament de família, menors o persones amb discapacitat necessitades d’una protecció especial
  • Secció tercera rúbrica modificada per l'article únic.114 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Secció tercera renumerada per l'article 1 de la Llei orgànica 9/2002, de 10 de desembre, de modificació de la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal, i del Codi civil, sobre sostracció de menors.
Altres versions d'aquest precepte

Article 226


1. El qui deixi de complir els deures legals d’assistència inherents a la pàtria potestat, tutela, guarda o acolliment familiar o de prestar l’assistència necessària legalment establerta per al manteniment dels seus descendents, ascendents o cònjuge, que estiguin necessitats, ha de ser castigat amb la pena de presó de tres a sis mesos o una multa de sis a 12 mesos.

2. El jutge o tribunal pot imposar, motivadament, al reu la pena d’inhabilitació especial per a l’exercici del dret de pàtria potestat, tutela, guarda o acolliment familiar per un termini de quatre a deu anys.
  • Article 226 apartat 1 modificat per l'article únic.75 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 227


1. El qui deixi de pagar durant dos mesos consecutius o quatre mesos no consecutius qualsevol tipus de prestació econòmica en favor del cònjuge o els fills, establerta en conveni judicialment aprovat o resolució judicial en els casos de separació legal, divorci, declaració de nul·litat del matrimoni, procés de filiació, o procés d’aliments a favor dels seus fills, ha de ser castigat amb la pena de presó de tres mesos a un any o una multa de sis a 24mesos.

2. Amb la mateixa pena ha de ser castigat qui deixi de pagar qualsevol altra prestació econòmica establerta de manera conjunta o única en els supòsits previstos a l’apartat anterior.

3. La reparació del dany procedent del delicte ha de comportar sempre el pagament de les quanties degudes.
  • Article 227 apartat 1 modificat per l'article únic.76 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 228


Els delictes que preveuen els dos articles anteriors només s’han de perseguir amb la denúncia prèvia de la persona agreujada o del seu representant legal. Quan aquella sigui menor d’edat, una persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial o una persona desvalguda, també pot denunciar el Ministeri Fiscal.
  • Article 228 modificat, quant a la substitució dels termes "incapaç" o "incapaços" pels termes "persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial" o "persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial", per l'article únic.258.1 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 229


1. L’abandó d’un menor d’edat o d'una persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial per part de la persona encarregada de la seva guarda ha de ser castigat amb la pena de presó d’un a dos anys.

2. Si l’abandó el realitzen els pares, tutors o guardadors legals, s’ha d’imposar la pena de presó de divuit mesos a tres anys.

3. S’ha d’imposar la pena de presó de dos a quatre anys quan per les circumstàncies de l’abandó s’hagi posat en perill concret la vida, salut, integritat física o llibertat sexual del menor d’edat o de la persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial, sense perjudici de castigar el fet com correspongui si constitueix un altre delicte més greu.
  • Article 229 apartats 1 i 3 modificats, quant a la substitució dels termes "incapaç" o "incapaços" pels termes "persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial" o "persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial", per l'article únic.258.1 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 230


L’abandó temporal d’un menor d’edat o d’una persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial ha de ser castigat, en els casos respectius, amb penes inferiors en grau a les que preveu l’article anterior.
  • Article 230 modificat, quant a la substitució dels termes "incapaç" o "incapaços" pels termes "persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial" o "persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial", per l'article únic.258.1 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 231


1. El qui, tenint al seu càrrec la criança o educació d’un menor d’edat o d’una persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial, el lliuri a un tercer o a un establiment públic sense l’anuència de qui li hagi confiat, o, a falta d’aquest, de l’autoritat, ha de ser castigat amb la pena de multa de sis a dotze mesos.

2. Si amb el lliurament s’ha posat en perill concret la vida, salut, integritat física o llibertat sexual del menor d’edat o de la persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial, s’ha d’imposar la pena de presó de sis mesos a dos anys.
  • Article 231 modificat, quant a la substitució dels termes "incapaç" o "incapaços" pels termes "persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial" o "persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial", per l'article únic.258.1 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 232


1. Els qui utilitzin o prestin menors d’edat o persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial per a la pràctica de la mendicitat, fins i tot si aquesta és encoberta, han de ser castigats amb la pena de presó de sis mesos a un any.

2. Si per als fins de l’apartat anterior es trafica amb menors d’edat o persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial, s’utilitza amb ells violència o intimidació, o se’ls subministren substàncies perjudicials per a la salut, s’ha d’imposar la pena de presó d’un a quatre anys.
  • Article 232 modificat, quant a la substitució dels termes "incapaç" o "incapaços" pels termes "persona amb discapacitat necessitada d'una protecció especial" o "persones amb discapacitat necessitades d'una protecció especial", per l'article únic.258.1 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 233


1. El jutge o tribunal, si ho considera oportú atenent les circumstàncies del menor, pot imposar als responsables dels delictes previstos en els articles 229 al 232 la pena d’inhabilitació especial per a exercir la pàtria potestat o els drets de guarda, tutela, curatela o acolliment familiar per un termini de quatre a deu anys.

2. Si el culpable té la guarda del menor per la seva condició de funcionari públic, se li ha d’imposar a més la pena d’inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per un termini de dos a sis anys.

3. En tot cas, el Ministeri Fiscal ha d’instar a l’autoritat competent que prengui les mesures pertinents per a l’adequada custòdia i protecció del menor.

Títol XIII

Delictes contra el patrimoni i contra l’ordre socioeconòmic

Capítol I

Dels furts

Article 234


1. Qui, amb ànim de lucre, prengui les coses mobles alienes sense la voluntat del seu propietari ha de ser castigat, com a reu de furt, amb la pena de presó de sis a divuit mesos si la quantia del que ha sostret excedeix els 400 euros.

2. S’ha d’imposar una pena de multa d’un a tres mesos si la quantia del que ha sostret no excedeix els 400 euros, excepte si es dóna alguna de les circumstàncies de l’article 235.

3. Les penes establertes als apartats anteriors s’han d’imposar en la meitat superior quan en la comissió del fet s’hagin neutralitzat, eliminat o inutilitzat, per qualsevol mitjà, els dispositius d’alarma o seguretat instal·lats en les coses sostretes.
  • Article 234 modificat per l'article únic.115 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 234 modificat per l'article únic.56 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 234 modificat per l'article únic.77 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 234 modificat per l'article 1.10 de la Llei orgànica 11/2003, de 29 de setembre, de mesures concretes en matèria de seguretat ciutadana, violència domèstica i integració social dels estrangers.
Altres versions d'aquest precepte

Article 235


1. El furt ha de ser castigat amb la pena de presó d’un a tres anys:

1r. Quan se sostreguin coses de valor artístic, històric, cultural o científic.

2n. Quan es tracti de coses de primera necessitat i es causi una situació de desproveïment.

3r. Quan es tracti de conduccions, cablejat, equips o components d’infraestructures de subministrament elèctric, d’hidrocarburs o dels serveis de telecomunicacions, o d’altres coses destinades a la prestació de serveis d’interès general, i s’hi causi una pèrdua greu.

4t. Quan es tracti de productes agraris o ramaders, o dels instruments o mitjans que s’utilitzen per a la seva obtenció, sempre que el delicte es cometi en explotacions agrícoles o ramaderes i s’hi causi un perjudici greu.

5è. Quan revesteixi una especial gravetat, atenent el valor dels efectes sostrets, o es produeixin perjudicis d’especial consideració.

6è. Quan posi la víctima o la seva família en una greu situació econòmica o s’hagi realitzat abusant de les circumstàncies personals o de la situació de desemparament de la víctima, o aprofitant la producció d’un accident o l’existència d’un risc o perill general per a la comunitat que hagi debilitat la defensa de l’ofès o facilitat la comissió impune del delicte.

7è. Quan en la comissió del delicte el culpable hagi estat condemnat executòriament almenys per tres delictes compresos en aquest títol, sempre que siguin de la mateixa naturalesa. No es tenen en compte antecedents cancel·lats o que s’hagin de cancel·lar.

8è. Quan s’utilitzin menors de setze anys per a la comissió del delicte.

9è. Quan el culpable o els culpables participin en els fets com a membres d’una organització o grup criminal que es dedica a la comissió de delictes compresos en aquest títol, sempre que siguin de la mateixa naturalesa.

2. La pena assenyalada a l’apartat anterior s’ha d’imposar en la meitat superior quan es donin dues o més de les circumstàncies que s’hi preveuen.
  • Article 235 modificat per l'article únic.116 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 235 modificat per l'article únic.57 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 236


1. Ha de ser castigat amb una multa de tres a dotze mesos el qui, sent amo d’una cosa moble o actuant amb el consentiment d’aquest, la sostregui de qui la tingui legítimament en el seu poder, amb perjudici d’aquest o d’un tercer.

2. Si el valor de la cosa sostreta no excedeix els 400 euros, s’ha d’imposar la pena de multa d’un a tres mesos.
  • Article 236 modificat per l'article únic.117 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 236 modificat per l'article únic.78 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol II

Dels robatoris

Article 237


Són reus del delicte de robatori els qui, amb ànim de lucre, s’apoderin de les coses mobles alienes utilitzant força en les coses per accedir al lloc on es troben aquestes, o abandonar-lo, o violència o intimidació en les persones, sigui en cometre el delicte, per protegir la fugida o sobre els qui acudissin a auxiliar la víctima o el perseguissin.
  • Article 237 modificat per l'article únic.118 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 238


Són reus del delicte de robatori amb força en les coses els qui executin el fet si es dóna alguna de les circumstàncies següents:

1r. Escalament.

2n. Trencament de paret, sostre o terra, o ruptura de porta o finestra.

3r. Ruptura d’armaris, arques o una altra mena de mobles o objectes tancats o segellats, o forçament dels panys o descobriment de les claus per sostreure’n el contingut, sigui en el lloc del robatori o fora d’aquest lloc.

4t. Ús de claus falses.

5è. Inutilització de sistemes específics d’alarma o guarda.

Article 239


Es consideren claus falses:

1. Els rossinyols o altres instruments anàlegs.

2. Les claus legítimes perdudes pel propietari o obtingudes per un mitjà que constitueixi infracció penal.

3. Qualssevol altres que no siguin les destinades pel propietari per obrir el pany violentat pel reu.

Als efectes del present article, es consideren claus les targetes, magnètiques o perforades, els comandaments o instruments d’obertura a distància i qualsevol altre instrument tecnològic d’eficàcia similar.
  • Article 239 modificat per l'article únic.58 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 240


1. El culpable de robatori amb força en les coses ha de ser castigat amb la pena de presó d’un a tres anys.

2. S’ha d’imposar la pena de presó de dos a cinc anys quan concorri alguna de les circumstàncies que preveu l’article 235.
  • Article 240 modificat per l'article únic.119 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 241


1. El robatori comès en una casa habitada, un edifici o local oberts al públic, o en qualsevol de les seves dependències, s’ha de castigar amb una pena de presó de dos a cinc anys.

Si els fets s’han comès en un establiment obert al públic, o en qualsevol de les seves dependències, fora de les hores d’obertura, s’ha d’imposar una pena de presó d’un a cinc anys.

2. Es considera casa habitada tot alberg que constitueixi el domicili d’una o més persones, encara que accidentalment n’estiguin absents quan tingui lloc el robatori.

3. Es consideren dependències d’una casa habitada o d’un edifici o local oberts al públic, els seus patis, garatges i altres departaments o llocs tancats i contigus a l’edifici i en comunicació interior amb aquest, i amb el qual formin una unitat física.

4. S’ha d’imposar una pena de dos a sis anys de presó quan els fets a què es refereixen els apartats anteriors revesteixen una gravetat especial, atenent la forma de comissió del delicte o els perjudicis ocasionats i, en tot cas, quan es doni alguna de les circumstàncies que expressa l’article 235.
  • Article 241 modificat per l'article únic.120 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 242


1. El culpable de robatori amb violència o intimidació en les persones ha de ser castigat amb la pena de presó de dos a cinc anys, sense perjudici de la que pugui correspondre als actes de violència física que realitzi.

2. Quan el robatori es cometi en una casa habitada, un edifici o un local oberts al públic o en qualsevol de les seves dependències, s’ha d’imposar la pena de presó de tres anys i sis mesos a cinc anys.

3. Les penes que assenyalen els apartats anteriors s’han d’imposar en la meitat superior quan el delinqüent faci ús d’armes o altres mitjans igualment perillosos, sigui en cometre el delicte o per protegir la fugida, i quan ataqui els qui vagin en auxili de la víctima o els qui el persegueixin.

4. En atenció a la menor entitat de la violència o intimidació exercides i valorant a més les restants circumstàncies del fet, es pot imposar la pena inferior en grau a la que preveuen els apartats anteriors.
  • Article 242 apartat 2 modificat per l'article únic.121 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 242 modificat per l'article únic.59 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol III

De l'extorsió

Article 243


El qui, amb ànim de lucre, obligui a altri, amb violència o intimidació, a realitzar o ometre un acte o negoci jurídic en perjudici del seu patrimoni o del d’un tercer, ha de ser castigat amb la pena de presó d’un a cinc anys, sense perjudici de les que es puguin imposar pels actes de violència física realitzats.

Capítol IV

Del robatori i furt d’ús de vehicles

Article 244


1. El qui sostregui o utilitzi sense la deguda autorització un vehicle de motor o ciclomotor aliens, sense ànim d’apropiar-se’l, ha de ser castigat amb la pena de treballs en benefici de la comunitat de trenta-un a noranta dies o multa de dos a dotze mesos, si el restitueix, directament o indirectament, en un termini no superior a quaranta-vuit hores, sense que en cap cas la pena imposada pugui ser igual o superior a la que correspondria si s’apropiés definitivament del vehicle.

2. Si el fet s’executa utilitzant força en les coses, la pena s’ha d’aplicar en la meitat superior.

3. Si no s’efectua la restitució en el termini assenyalat, el fet ha de ser castigat com a furt o robatori en els casos respectius.

4. Si el fet es comet amb violència o intimidació en les persones, s’han d’imposar, en tot cas, les penes de l’article 242.
  • Article 244 apartat 1 modificat per l'article únic.122 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 244 apartat 1 modificat per l'article únic.79 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 244 apartat 1 modificat per l'article 1.11 de la Llei orgànica 11/2003, de 29 de setembre, de mesures concretes en matèria de seguretat ciutadana, violència domèstica i integració social dels estrangers.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol V

De la usurpació

Article 245


1. Al qui amb violència o intimidació en les persones ocupi una cosa immoble o usurpi un dret real immobiliari de pertinença aliena, se li ha d’imposar, a més de les penes en què incorri per les violències exercides, la pena de presó d’un a dos anys, que s’ha de fixar tenint en compte la utilitat obtinguda i el perjudici causat.

2. El qui ocupi, sense l’autorització pertinent, un immoble, habitatge o edifici aliens que no constitueixin domicili, o s’hi mantingui contra la voluntat del seu titular, ha de ser castigat amb la pena de multa de tres a sis mesos.
  • Article 245 apartat 1 modificat per l'article únic.60 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 246


1. El que alteri termes o límits de pobles o heretats o qualsevol classe de senyals o fites destinats a fixar els límits de propietats o demarcacions de predis contigus, tant de domini públic com privat, ha de ser castigat amb la pena de multa de tres a divuit mesos.

2. Si la utilitat reportada no excedeix els 400 euros, s’ha d’imposar la pena de multa d’un a tres mesos.
  • Article 246 modificat per l'article únic.123 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 246 modificat per l'article únic.80 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 247


1. El qui, sense estar-hi autoritzat, desviï el curs de les aigües d’ús públic o privatiu del seu curs, o del seu embassament natural o artificial, ha de ser castigat amb la pena de multa de tres a sis mesos.

2. Si la utilitat reportada no excedeix els 400 euros, s’ha d’imposar la pena de multa d’un a tres mesos.
  • Article 247 modificat per l'article únic.124 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 247 modificat per l'article únic.81 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Capítol VI

De les defraudacions

Secció primera

De les estafes

Article 248


1. Cometen estafa els qui, amb ànim de lucre, utilitzin engany suficient per produir error en un altre, i l’indueixin a realitzar un acte de disposició en perjudici propi o d’altri.

2. També es consideren reus d’estafa:

a) Els que, amb ànim de lucre i valent-se d’alguna manipulació informàtica o artifici semblant, aconsegueixin una transferència no consentida de qualsevol actiu patrimonial en perjudici d’un altre.

b) Els que fabriquin, introdueixin, posseeixin o facilitin programes informàtics específicament destinats a la comissió de les estafes que preveu aquest article.

c) Els que utilitzant targetes de crèdit o dèbit, o xecs de viatge, o les dades que consten en qualsevol d’aquests, realitzin operacions de qualsevol classe en perjudici del seu titular o d’un tercer.
  • Article 248 modificat per l'article únic.61 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 248 apartat 3 afegit per l'article únic.82 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 249


Els reus d’estafa han de ser castigats amb la pena de presó de sis mesos a tres anys. Per fixar la pena s’ha de tenir en compte l’import del que s’ha defraudat, el detriment econòmic causat al perjudicat, les relacions entre aquest i el defraudador, els mitjans emprats per aquest i totes les altres circumstàncies que serveixin per valorar la gravetat de la infracció.

Si la quantia del que s’ha defraudat no excedeix els 400 euros, s’ha d’imposar la pena de multa d’un a tres mesos.
  • Article 249 modificat per l'article únic.125 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 249 modificat per l'article únic.83 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 250


1. El delicte d’estafa s’ha de castigar amb les penes de presó d’un a sis anys i multa de sis a dotze mesos, quan:

1r. Recaigui sobre coses de primera necessitat, habitatges o altres béns de reconeguda utilitat social.

2n. Es perpetri abusant de la signatura d’un altre, o sostraient, ocultant o inutilitzant, en tot o en part, algun procés, expedient, protocol o document públic o oficial de qualsevol classe.

3r. Recaigui sobre béns que integrin el patrimoni artístic, històric, cultural o científic.

4t. Revesteixi una gravetat especial, atenent l’entitat del perjudici i la situació econòmica en què deixi la víctima o la seva família.

5è. El valor de la defraudació superi els 50.000 euros, o afecti un nombre elevat de persones.

6è. Es cometi abús de les relacions personals existents entre víctima i defraudador, o aquest aprofiti la seva credibilitat empresarial o professional.

7è. Es cometi estafa processal. Hi incorren els que, en un procediment judicial de qualsevol classe, manipulin les proves en què pretenguin fundar les seves al·legacions o utilitzin un altre frau processal anàleg, que provoquin error en el jutge o tribunal i el portin a dictar una resolució que perjudiqui els interessos econòmics de l’altra part o d’un tercer.

8è. En la comissió del delicte el culpable hagi estat condemnat executòriament almenys per tres delictes compresos en aquest capítol. No es tenen en compte antecedents cancel·lats o que s’hagin de cancel·lar.

2. Si concorren les circumstàncies incloses en els numerals 4t, 5è, 6è o 7è amb la del numeral 1r de l’apartat anterior, s’han d’imposar les penes de presó de quatre a vuit anys i multa de dotze a vint-i-quatre mesos. S’ha d’imposar la mateixa pena quan el valor de la defraudació superi els 250.000 euros.
  • Article 250 modificat per l'article únic.126 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 250 modificat per l'article únic.62 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 251


S’ha de castigar amb la pena de presó d’un a quatre anys:

1r. El qui, atribuint-se falsament sobre un bé moble o immoble la facultat de disposició que no té, perquè no l’ha tinguda mai o perquè ja l’ha exercida, l’alieni, la gravi o l’arrendi a altri, en perjudici d’aquest o d’un tercer.

2n. El qui disposi d’un bé moble o immoble i oculti l’existència de qualsevol càrrega sobre aquella, o el qui, havent-la alienada com a lliure, la gravar o l’alieni novament abans de la transmissió definitiva a l’adquirent, en perjudici d’aquest o d’un tercer.

3r. El qui atorgui un contracte simulat en perjudici d’un altre.

Article 251 bis


Quan d’acord amb el que estableix l’article 31 bis una persona jurídica sigui responsable dels delictes compresos en aquesta secció, se li han d’imposar les penes següents:

a) Multa del triple al quíntuple de la quantitat defraudada, si el delicte comès per la persona física té prevista una pena de presó de més de cinc anys.

b) Multa del doble al quàdruple de la quantitat defraudada, en la resta dels casos.

Ateses les regles que estableix l’article 66 bis, els jutges i tribunals poden imposar així mateix les penes que recullen les lletres b a g de l’apartat 7 de l’article 33.
  • Article 251 bis afegit per l'article únic.63 de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Secció segona

De l'administració deslleial
  • Secció segona rúbrica modificada per l'article únic.127 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Article 252


1. Són punibles amb les penes de l’article 249 o, si s’escau, amb les de l’article 250, els qui, tot i tenir facultats per administrar un patrimoni aliè, emanades de la llei, encomanades per l’autoritat o assumides mitjançant un negoci jurídic, les infringeixin i s’excedeixin en el seu exercici i, d’aquesta manera, causin un perjudici al patrimoni administrat.

2. Si la quantia del perjudici patrimonial no excedeix els 400 euros, s’ha d’imposar una pena de multa d’un a tres mesos.
  • Article 252 modificat per l'article únic.128 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
  • Article 252 modificat per l'article únic.84 de la Llei orgànica 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.
Altres versions d'aquest precepte

Secció segona bis

De l'apropiació indeguda
  • Secció segona bis afegida per l'article únic.129 de la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es m